L'altre dia vaig rebre per correu un regal d'aniversari. Me'l va fer una noia romanesa que es diu Marica i que vaig conèixer a Anglaterra i ara estudia a Salamanca. Em va regalar un llibre que diuen que és la millor novel·la de la literatura romanesa del segle 20. Es titula "Los depravados príncipes de la vieja corte" i fou escrit per Mateiu I. Caragiale. Tot just acaba de ser traduït per primer cop a la llengua espanyola per l'editorial El Nadir.
La Marica em fa notar que el títol original és "Craii de curtea-veche" i que per tant, la paraula "crai", en romanès, tant vol dir príncep com llibertí o disolut. La polèmica està, doncs, amb l'afegitó de "depravado". Podien haver posat llibertí.Són només raons comercials per a que quedés un títol amb més impacte? M'anima a llegir el llibre i esbrinar perquè els traductors van escollir aquest adjectiu i si ho trobo bé o quin hauria posat.
Marica m'adjunta una nota amb unes reflexions sobre la frivolitat oriental. "Els nostres governants sempre han estat gent lleugera", diu. Vet aquí la polisèmia de la paraula "crai". Em diu que el llibre em divertirà i que els personatges m'indignaran. Però que el podré seguir llegint com una novel·la. Però ella diu que no ho podrà fer així, perquè per a un romanès tot té un altre sentit, sobre el país a cavall d'orient i occident, l'arbitrarietat dels seus governants.
Qui són, doncs aquests craii decadents? L'aristocràcia decimonònica, l'elit comunista i avui el governant europeista que es queda amb els fons d'inversió comunitaris. Tant se val.
