Els "crai" de tot arreu

L'altre dia vaig rebre per correu un regal d'aniversari. Me'l va fer una noia romanesa que es diu Marica i que vaig conèixer a Anglaterra i ara estudia a Salamanca. Em va regalar un llibre que diuen que és la millor novel·la de la literatura romanesa del segle 20. Es titula "Los depravados príncipes de la vieja corte" i fou escrit per Mateiu I. Caragiale. Tot just acaba de ser traduït per primer cop a la llengua espanyola per l'editorial El Nadir.

La Marica em fa notar que el títol original és "Craii de curtea-veche" i que per tant, la paraula "crai", en romanès, tant vol dir príncep com llibertí o disolut. La polèmica està, doncs, amb l'afegitó de "depravado". Podien haver posat llibertí.Són només raons comercials per a que quedés un títol amb més impacte? M'anima a llegir el llibre i esbrinar perquè els traductors van escollir aquest adjectiu i si ho trobo bé o quin hauria posat.

Marica m'adjunta una nota amb unes reflexions sobre la frivolitat oriental. "Els nostres governants sempre han estat gent lleugera", diu. Vet aquí la polisèmia de la paraula "crai". Em diu que el llibre em divertirà i que els personatges m'indignaran. Però que el podré seguir llegint com una novel·la. Però ella diu que no ho podrà fer així, perquè per a un romanès tot té un altre sentit, sobre el país a cavall d'orient i occident, l'arbitrarietat dels seus governants.

Qui són, doncs aquests craii decadents? L'aristocràcia decimonònica, l'elit comunista i avui el governant europeista que es queda amb els fons d'inversió comunitaris. Tant se val.

Sentint la crida a la insolidaritat

La Lola del blog paraules m'havia convidat a una memé, un d'aquells qüestionaris que els blogaires es passen d'un a l'altre. Concretament la invitació en qüestió anima a develar algun fet de la privacitat del blogaire.

He trigat una mica a respondre. No només ha estat que el blog pateix una crisi d'actualització, sinó també perquè em costava trobar algun fet remarcable.

Eureka. Finalment ahir vaig sentir la crida. No fou una crida qualsevol. Vaig anar a veure una amiga que treballa d'artesana del vidre al poble espanyol. Tot i que em va indicar a on el taller està situat, m'hi vaig perdre. D'aquesta manera anava mirant les botigues i les espanyolades monumentals. En aquestes vaig passar davant d'uan fusteria. Hi havia una visita d'escola i el mestre de la canalla anava explicant alguns detalls de l'ofici de fuster. Em vaig quedar de pedra, o de fusta en aquest cas: A veure, nois -digué el mestre. -Algú sap on és el ribot?- Òbviament cap dels seus pupils va contestar. Per prudència i sentit del rídícul no vaig creure oportú aixecar el braç.

Las frases curativas

Las frases curativas constituyen el lenguaje del Alma. Son sencillas, expresan verdades y reconocen lo que existe, lo que hay. El poder de l...