L’altre dia em vaig sorprendre donant copets a la taula amb els dos dits índex a ritme de reggaeton. No és d’estranyar que aquest ritme faci ballar qualsevol boomer en una boda a partir de la segona copa, perquè batega al mateix compàs que el cor. Una altra cosa és la lletra d’alguna cançó i la preocupació pot augmentar si tens fills amarats d’adolescència, amb el mòbil com a signe d’identitat i que cantussegen per casa mentre intentes explicar alguna cosa.
Una primera temptació serà culpar aquesta maleïda època, la indústria, les xarxes, etc. Uns culpables ben lluny del nostre abast, però que, si bades, es fan els amos de casa. Una altra temptació podria ser la clàssica censura: ser el policia que va irrompre al terrat dels Apple Corps durant el mític concert dels Beatles. Una altra reacció primària seria la del cap de vendes rondinaire que als anys 80 va retirar de la venda un disc de Loquillo y Los Trogloditas perquè hi havia una cançó que es deia “No bailes rock and roll en el Corte Inglés”. És com exigir el tancament de les franquícies de menjar ràpid perquè vols que els teus fills mengin saludable. No ens en sortirem amb aquestes solucions.
 |
El pitjor càstig per a algunes lletres no seria una condemna merescuda contra la dignitat de la persona, sinó la nostra indiferència: zero descàrregues, zero euros. Un amic em comentava que, a més a més, plou sobre mullat. Aquestes lletres no són innòqües. Són un element més d’un còctel explosiu: sobreexposició a les xarxes, la pornografia, la violència contra les dones, un ambient nocturn enrarit, la facilitat per aconseguir drogues, els menors multireincidents, etc. Els pares tenim la percepció que no acabem de fiar-nos de l’ambient del carrer i que, en canvi, els nostres pares ho sabien fer? més bé, almenys en poblacions no gaire grans.
Hi ha vida més enllà dels productes culturals processats. Cada persona és una font de creació, sobretot quan no ens n’adonem, a través de l’exemple. Aquest amic m’explicava que ha decidit insinuar petjades que potser un dia esdevindran referents: va escriure a mà les postals de Nadal, deixa un programa de l’Auditori a prop d’on es guarda la xocolata, ha reduït els cops d’ull al mòbil, llegeix en veu alta algun text en format paper, s’ha adonat que anant a peu es parla més que si vas en cotxe, improvisa soparets, etc. Les receptes màgiques no existeixen i tots anem fent dos passos endavant i algun enrere. Hem de tirar del filó que som mediterranis i ser més una casa de colònies que no pas un hotel. Si l’ambient cultural familiar no el creem nosaltres, ens el crearan. A casa no som consumidors o súbdits: se’ns valora pel sol fet de ser qui som. Hi ha una xarxa i una indústria que permeten infinites descàrregues gratuïtes: es diu amor.
