Francesc Cambó redimeix les exageracions del procés

Com tots els grans moviments col·lectius, el ràpid progrés del catalanisme fou degut a una propaganda a base d'algunes exageracions i d'algunes injustícies: això ha passat sempre i sempre passarà, car els canvis en els sentiments col·lectius no es produiran mai a base de judicis serens i paraules justes i mesurades. A més d'un fons de veritat, per a rompre la crosta de la indiferència amb què topen totes les novetats i que protegeix tots els statu quo, cal concedir que els moviments transformadors es prenguin algunes llibertats"

Francesc Cambó, Memòries 1876-1936

Tirar-ne un bon tros a l'olla

Tenir les espatlles amples, entomar les ingratituds de la vida com a part del joc, les coses petites són més importants que les grans declaracions, sortir de casa amb el sedàs de separar el gra de la pallla, fer servir el martell per quan el cop hagi de ser sec i definitiu, no esperar aplaudiments, tenir el bon gust de ser una mica tronat, que mai se't ressequi l'ànima, aprofitar les hores, somriure amb les disculpes governamentals, la gran paor que em tol ser delitós, esperar deu anys per saber si l'adjectiu "nou" és escaient, pensar en prosa, que t'agradi més Churchill que Gandhi, copsar els minúsculs miracles quotidians, a la vida la rima mai és consonant. Un esborrany.

El pastís de la Diada

La Diada de 1977 Josep Tarradellas encara va celebrar-la a l'exili de Saint Martin-LeBeau. Quedaven poques setmanes per al seu retorn i per a l'immortal "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!"

Aquell dia va rebre la visita d'uns pastissers catalans. Van pujar-hi per regalar-li un pastís nou tot just creat: el pastís de la Diada.. El seu autor i creador era el mestre Miquel Comas i Figueras, de Badalona. Malgrat que la Generalitat i la senyera eren il·legals per a l'ordre de l'estat d'aquells temps, el pastís es va presentar públicament el dia 8 de setembre i el dia 11 es podia trobar a les pastisseries d'arreu del país. El pas del temps deixa algunes lleis en les golfes de la ridiculesa. No és que aquells pastissers fossin uns herois, simplement la il·lusió i el desig de llibertat i democràcia també havien arribat a obradors.

El Pastís de la Diada, es de pa de pesic en forma d´escut heràldic, farcit de crema i acabat per sobre amb quatre tires de melmelada de maduixa simulant les quatre barres de la senyera catalana.

Molins de Rei ara i abans

L'amic Josep Raventós té una col·lecció impressionant de fotografies antigues de Molins de Rei . I també un catàl·leg  de moltes cases que van anar a terra. Abans de vacances em va comentar si em faria gràcia exposar alguna fotografia a la botiga. Li vaig dir que sí, naturalment. Com que en té una bona pila, hem quedat cada setmana n'exposarem dues. Tenim corda per mesos i mesos.

Josep Pla explica a El carrer Estret que "la vida és plena de petites coses fascinadores, apassionants, vives. No hi ha cap ésser humà -no hi ha res- que estigui totalment desproveït d'interès. El teatre del món és tan vast i divers, tan matisat i sorprenent, que treure una estona cada dia el cap per la finestra constitueix un inesgotable divertiment. Per a viure en els pobles amb profit s'ha de mantenir el cor en un estat d'esponjament i de tendresa, evitar el ressecament, cultivar la receptivitat viva i l'interès per la profunda humanitat que ens hi rodeja. Això a part del fet que la persona capaç d'ensopir-se en aquesta època prodigiosa que vivim és que és un imbècil..."

Aquesta setmana hem començat amb l'estació i el carrer de la riera, ara anomenat Verdaguer.

Franquícies vs comerç tradicional

Fa anys vaig sentir dir al doctor Fabián Estapé a la "Vida en un xip" d'en Puyal que aviat els comerços tradicionals desapareixerien. I posava l'exemple que a principis de segle XX hi havia uns cotxes que anaven de Gràcia a Sants. Avui es pot continuar anant en taxi de Sants a Gràcia, però, esclar, la companyia que tenia la llicència d'aquell trajecte ja no existeix. I la llicència tampoc.

Avui diumenge hem estat a Vic. Els comerços franquiciats comparteixen carrer amb les imatges de sants i beates tan característiques de Vic i amb uns itineraris turístics molt ben explicats. És un diumenge d'agost, hi ha poc ritme comercial, només han obert els de l''hosteleria.

Les franquícies tenen tanta mala fama com bones caixes al final del dia. Per diferenciar-nos-en  es fa servir l'adjectiu "comerç tradicional", tal com a Anglaterra usen "comerç independent". Esclar, els comerciants de tota la vida -una altra etiqueta- maldiem pestes, de les franquícies. Franquícies de roba, de pa, franquícies de qualsevol article que giri negoci. El debat de la llibertat d'horaris i les grans superfícies decoren l'escenari. 

Els comerciants independents hem de procurar que els nostres interessos i els dels nostres potencials clients no siguin contraposats. Vull dir que mentre proclamem a quatre vents que un carrer Major ple de comerços franquiciats ens portaria un món més gris, també podem observar per què aquests comerços franquiciats tenen, en general, tant d'èxit, quines coses fan bé i aportar-hi amb tota la força, el nostre amor, la nostra fe, la imaginació, una planificació organitzada, i allò que ens fa realment únics a cadascú de nosaltres.

Vivir encima de la tienda

Es mucho más que una frase. Es algo que deja una impronta en quienes lo han pasado. Por una simple razón: siempre está uno de servicio. La gente llamaba a la puerta a cualquier hora de la noche o del fin de semana si se les acababa el beicon, el azúcar, la mantequilla o los huevos. Todos sabían que nos ganábamos la vida sirviendo al cliente; no tenía sentido refunfuñar, y nadie lo hacía. Por si esto fuera poco, estaban además los pedidos habituales.

Mi padre o sus empleados -teníamos tres empleados en North Parade y alguien más en Huntingtontower- eran los que solían ir a entregarlos. Pero a veces era mi madre la que lo hacía, y entonces  nos llevaba a Muriel y a mí. Gracias a ello, mi hermana y yo conocíamos a un montón de gente de la ciudad.

Margaret Thatcher, El camino hacia el poder

Sant Joan

La nit de sant Joan té un misteri ple de vitalitat, càlid i màgic.Totes les civilitzacions han celebrat l’arribada del solstici d’estiu i en totes elles el foc és un element comú. Les tradicions del foc són presents a tot Europa, des d’Irlanda fins a Rússia, de Noruega fins a Grècia.

La flama del Canigó que passarà per tants pobles n’és un gran exemple. El foc, l’aigua i les herbes remeieres adquireixen propietats curatives. La llegenda diu que les sirenes estrenen les seves noves melodies enciseres. 

Durant segles es deia que les donzelles que es mullessin la cabellera a la font del carrer de l’Avellana de Barcelona tindrien garantit el casori en l’any proper. Per desgràcia, aquest carrer de la Barcelona vella va desaparèixer amb la reforma urbanística. 

La gastronomia segueix la cultura i les tradicions. Les classes populars van inventar les coques amb les fruites de la temporada i altres dolços. El mot coca és molt antic i està emparentat amb la paraula anglesa cake. 

Als nostres dies la revetlla de sant Joan és una de les millors ocasions per trobar-se amb els amics, inaugurar els sopars al terrat i donar l’entrada a l’estiu. I que cadascú trobi la seva pròpia font de l’Avellana.

Fer de padrí

Tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era el meu avi de Molins de Rei, en Joan Alari. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó. La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà. La Pasqua coincideix amb el desvetllament de la primavera i  l’inici d’un nou cicle vegetal. En el terreny espiritual, la Pasqua representa una nova vida que culmina amb la resurrecció, Tenint en compte que des de sempre l’ou ha simbolitzat la fecunditat, la vida, la prosperitat i la renovació, l’associació Pasqua, Primavera, Padrí o Padrina  i Ou és exacta.

Antigament hom regalava tants ous com anys tenia el fillol o fillola. La tradició  s’ha anat adaptant als temps i a les formes de la celebració de la Pasqua. Però més enllà de la mona, fins i tot més enllà del sagrament del baptisme, la institució del padrí roman i també s’ha estès a l’àmbit solidari amb els apadrinaments de les organitzacions de casa nostra i d’arreu.

*Aquest article va ser publicat a la revista El Llaç de Molins de Rei

Història d'un miratge

Tot passejant per Florència, Mario Verroti va veure la seva silueta al mirall d'un herbolari. De sobte va recordar una formatgeria d'un petit poble austríac que havia visitat fa molts anys, que tenia un aparador amb un mirall posat exactament igual, on acostumava a mirar-s'hi quan hi passava..

Tot evocant això, es va adonar que la imatge del mirall de l'herbolari portava un barret exactament igual al que portava en la seva visita a Àustria. Molt estranyat va continuar el seu passeig i, posant-se la mà al cap, va adonar-se que no en duia cap, de barret. Al dia següent va tornar a passar per davant de l'herbolari i no hi havia cap mirall a l'aparador. Ja molt inquiet va entrar-hi i va demanar al dependent què se n'havia fet del mirall. El dependent no sabia de què li parlava i va cridar l'amo que l'atengué amb una amabilitat del tot hospitalària.

Molt sorprès li va dir: "Un mirall? En altre temps n'hi havia un, però uns nens, jugant a pilota, el van trencar i no n'he pogut comprar cap altre".

-I quan va succeir això, senyor?

-Fa uns vint anys.

La continuïtat

Dimecres passat vaig trobar en Quim Torra. Feia temps que no el veia. Va venir a Molins de Rei a presentar una exposició sobre Lluís Companys a l'Agrupa. En Quim Torra és un exemple d'home civilitzat, tant per actitud com per coneixement i feina feta. 

Al món hi hem vingut a fer coses que valguin la pena. Massa sovint tot és efímer, prou feina tenim a mantenir-ho tot en ordre i els malsdecap quotidians no deixen temps per a gaire més. La diferència es troba en fer coses que romanguin. Al capdavall el que compta és la continuació, l'energia, el coratge i fer coses sense parlar massa.

Històries de cafè (1)

La senyora d'uns cinquanta anys entra a la cafeteria i demana un cafè amb llet. Agafa taula i seu de cara a la barra. Treu un llibre electrònic de la bossa i va llegint, llegint.

Al cap de poc s'aixeca de la cadira i seu a l'altre cantó donant l'esquena al carrer. El cafeter sent un lleugeríssim plor. Una llàgrima ha glaçat l'ambient.

Uns vint minuts més tard la senyora es dirigeix cap a la caixa i paga l'euro i cinquanta cèntims amb el mateix aspecte jovial que tenia a l'entrar. S'acomiada amb una amabilitat gens postissa.