Tot passejant per Florència, Mario Verroti va veure la seva silueta al mirall d'un herbolari. De sobte va recordar una formatgeria d'un petit poble austríac que havia visitat fa molts anys, que tenia un aparador amb un mirall posat exactament igual, on acostumava a mirar-s'hi quan hi passava..
Tot evocant això, es va adonar que la imatge del mirall de l'herbolari portava un barret exactament igual al que portava en la seva visita a Àustria. Molt estranyat va continuar el seu passeig i, posant-se la mà al cap, va adonar-se que no en duia cap, de barret. Al dia següent va tornar a passar per davant de l'herbolari i no hi havia cap mirall a l'aparador. Ja molt inquiet va entrar-hi i va demanar al dependent què se n'havia fet del mirall. El dependent no sabia de què li parlava i va cridar l'amo que l'atengué amb una amabilitat del tot hospitalària.
Molt sorprès li va dir: "Un mirall? En altre temps n'hi havia un, però uns nens, jugant a pilota, el van trencar i no n'he pogut comprar cap altre".
-I quan va succeir això, senyor?
-Fa uns vint anys.
La continuïtat
Dimecres passat vaig trobar en Quim Torra. Feia temps que no el veia. Va venir a Molins de Rei a presentar una exposició sobre Lluís Companys a l'Agrupa. En Quim Torra és un exemple d'home civilitzat, tant per actitud com per coneixement i feina feta.
Al món hi hem vingut a fer coses que valguin la pena. Massa sovint tot és efímer, prou feina tenim a mantenir-ho tot en ordre i els malsdecap quotidians no deixen temps per a gaire més. La diferència es troba en fer coses que romanguin. Al capdavall el que compta és la continuació, l'energia, el coratge i fer coses sense parlar massa.
Històries de cafè (1)
La senyora d'uns cinquanta anys entra a la cafeteria i demana un cafè amb llet. Agafa taula i seu de cara a la barra. Treu un llibre electrònic de la bossa i va llegint, llegint.
Al cap de poc s'aixeca de la cadira i seu a l'altre cantó donant l'esquena al carrer. El cafeter sent un lleugeríssim plor. Una llàgrima ha glaçat l'ambient.
Uns vint minuts més tard la senyora es dirigeix cap a la caixa i paga l'euro i cinquanta cèntims amb el mateix aspecte jovial que tenia a l'entrar. S'acomiada amb una amabilitat gens postissa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
-
El panettone té la màgia del seu origen humil i popular. Es diu que va néixer a la cort del duc Ludovic Sforza a la nit de Nadal de 1496. El... -
Tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era el meu avi de Molins de Rei, en Joan Alari. En el nostre cas vam contravenir la tradició ... -
Si haguéssim de triar un dia per a portar un estranger al país, segurament el dia indicat seria sant Jordi. Molt sovint la força d’aquest...