La llei de l'antiga marina

Segon viatge

1922

Per la primavera de l'any  1922, no recordo bé si el mes d'abril o maig, el "Catalònia", ja completament agençat, reposava sota el pont Alexandre, a tocar de la Plaça de la Concòrdia. Allí el vaig prendre amb alguns amics per assajar-lo en un viatge de riu, car jo tenia el propòsit de dur el "yacht" al Mediterrani, sense donar la volta a la Península Ibèrica i passant per rius i canals a través de França.

Vaig decidir anar pel Sena a Deauville.

En aquest viatge vaig poder apreciar com la navegació per riu és menys interessant que la de mar i com el pas constant de les escluses el torna pesat i monòton. Tant fou així que, després de passar uns pocs dies a Deauville, i tornar amb el vaixell fins a Le Havre, vaig decidir prendre el tren fins a París, mentre el "Catalònia" tornava amb els mariners al pont Alexandre.

Acabat el primer viatge, jo havia acomiadat la tripulació alemanya que m'havia reclutat el capità, un veritable llop de mar, que en dies brillants d'Alemanya comandava un transatlàntic i que, ara, després de la caiguda, havia romàs sense col·locació i en aquell ambient de pessimisme que regnava al seu País durant un parell d'anys després de la desfeta de 1918, va considerar una immensa sort per a ell de poder pujar al pont d'una embarcació, endossar-se l'uniforme de marí i comandar encara que fos un barquet tan modest com el "Catalònia". Molts anys després vaig llegir el seu nom junt a una gesta heroica: comandava ell un transatlàntic que va tocar una roca prop de terra; el vaixell s'anà enfonsant; tot el passatge pogué salvar-se; igualment es salvà la tripulació, i damunt del buc no hi quedà més que ell, el capità. Des de terra el cridava tothom perquè es salvés, però ell, vell marí, anava a complir una terrible llei de la vella marina teutònica que, navegant amb mi, m'havia explicat més d'una vegada: el capità ha de morir amb el vaixell; quan el capità torna a terra sense el vaixell, queda deshonrat per sempre. I així, l'antic capità del "Catalònia" va morir frec a frec de terra, enfonsant-se amb el vaixell que comandava".

Francesc Cambó

"Memòries"