Acabar el llibre

—¿Què li ha semblat, senyora? —va preguntar el senyor Hutchings. 

 —¿La dama Ivy? Una mica seca. I tothom parla de la mateixa manera, ¿vostè se n'havia adonat? 

 —Si li haig de dir la veritat, senyora, jo no he passat mai de les primeres pàgines. ¿Fins on ha arribat, Sa Majestat?

—Oh, fins al final. Quan començo un llibre, l'acabo. Els llibres, el pa amb mantega, el puré de patates... hom s'ha d'acabar el que li posen al plat. Sempre ha

estat la meva filosofia.

Origen de les neules

 

La divertida i curiosa llegenda del panettone

El panettone té la màgia del seu origen humil i popular. Es diu que va néixer a la cort del duc Ludovic Sforza a la nit de Nadal de 1496. El duc, home xerraire i generós, havia convidat una bona colla d'amics al seu palau. Els cuiners van preparar un sopar fastuós que seria coronat amb uns pastissos. A la cuina de palau hi hagué esglais, crits i llàgrimes quan s'adonaren que les postres s'havien cremat i que no es podien servir de cap manera.

 

El xicot que rentava els plats, en Toni, va proposar servir un pa amb fruita que ell havia preparat per compartir amb la seva família. Va mostrar-lo als companys de cuina i tothom convingué que al cap i a la fi era millor servir aquell pa que no pas que el duc i els seus convidats es quedessin sense postres.

 

A taula, a l'hora dels brindis, el duc va fer cridar el chef i va fer una felicitació pública per tots els àpats. Quan el xef se'n tornava cap a la cuina, el duc li va preguntar pel nom d'aquells postres que havia enamorat tots els comensals. El xef va dir-li que l'havia fet el xicot que rentava els plats. El duc va fer passar en Toni que va ser rebut com el gran heroi de la nit. Un dels convidats va proposar batejar aquests postres com a "pane di Toni", que amb el temps se l'ha anomenat panettone

Esquela

El dissabte 2 de desembre l'àvia va morir. La meva tieta, la meva germana i jo sabíem que havia fet un escrit per quan arribés el dia.  M'havia dit:-Com que tindreu tanta feina, al calaix de sota de la calaixera hi ha un escrit per  posar al recordatori.

El fet és que diumenge al vespre encara no s'havia trobat l'escrit. Al tanatori la meva germana em va ensenyar com seria el recordatori. Li vaig parlar d'un escrit i em va dir que no l'havien trobat. Al donar-li la pista del calaix, ella va tornar a casa a l'àvia i finalment va trobar aquest gran tresor. Va dins d'un sobre i està mecanografiat  que algú li va picar.

ASSUMPCIO BONSFILLS

Per posar a la meva esquela

ADÉU SIAU

Adéu siau, Freixinet, pàtria petita, poble que em vares veure néixer, créixer, cantar i jugar. Terra molt estimada, que als dinou anys vaig deixar, quedant-me amb el gran record dels bons pares i  germanes, amb qui tant ens hem estimat. També el record de la Mare de Déu del Miracle, que molt en la vida m'ha ajudat.

Adéu siau, poble de Corbera, que tan bona acollida em vares donar, trobant-hi gent noble i treballadora per a poder-m'hi emmirallar; i un marit, model d'home bo i pare dels nostres fills, que Déu ens va donar. Marit i pare fidel, honrat, prudent i noble; treballador incansable, sempre pensant en els altres i estimant- nos a tots amb un cor de veritat.

Adéu siau, fills i nets estimats; a tots vosaltres us dono les gràcies per les alegries i hores bones que m'heu fet passar. Les coses bones sobrepassen a les no tan bones i tristes, que també n'hem passat.

Adéu, Núria, estimada, sols per tu voldria viure, per a poder-te ajudar.

Ara, sols vull demanar-vos que seguiu el bon exemple del vostre pare i del que tots en sou testimoni.

Que al cel amb el Pare Etern i la Verge junts ens podem retrobar.

Assumpció Bonsfills

23-7-1992