Las frases curativas constituyen el lenguaje del Alma. Son sencillas, expresan verdades y reconocen lo que existe, lo que hay. El poder de las frases curativas se halla en su simplicidad, dado que nos hacen ir desde la historia y la opinión hasta la sencilla afirmación de lo que es innegable.
Senyores i senyors, aquesta matinada s'ha demostrat qui és Hansi Flick. Porta unes setmanes entrenant el @fcbarcelona, sense fitxatges ni super estrelles. No el sentirem queixar-se, però tampoc recitar poemes. Aquest home ha vingut a fer feina.
La cerimònia dels Jocs Olímpics: tot el protagonisme per a la ciutat, cap per als atletes ni els esports. Va donar la impressió que els atletes eren uns figurants, quan són el centre de l'esperit olímpic. Una vanitat excessiva típicament francesa, bastant insuportable.
No van posar la ciutat al servei del atletes i dels jocs. Va ser al revés: tot al servei de la grandeur.
Una cerimònia dispersa i massa llarga: cada país només va aparèixer 5 segons a la televisió i, en canvi, els balls de discoteca no tenien cap sentit i van durar massa estona.
El més positiu és que la pluja va posar a prova l'organització i ho van superar.
Espero que no creï un precedent de fer la inauguració fora de l'estadi.
Article per al @TotMolins
L'alumna amb més bona nota de la meva promoció de batxillerat va estudiar filologia clàssica. Quan va dir-ho a casa hi va haver una decepció: els pares esperaven que fes una carrera, com ells deien, de pes. Fins i tot, alguns professors escèptics li preguntaven si volia ser mestra de llatí.
Sempre hi ha hagut una tensió economicista en els primers períodes de formació. Les humanitats no han gaudit de gaire prestigi. Els comerciants de l'Eixample i les classes mitjanes demanaven als mestres que ensenyessin les coses necessàries als seus fills, però tampoc massa coneixements, ja que si estudiaven gaire més, potser no seguirien la feina de casa. Una altra expressió que solia córrer és "això et farà més savi que ric". En canvi, a altres països, les literatures de grecs i llatins tenen una gran fama. A Anglaterra, per exemple, es passen de frenada i la cultura clàssica és un toc distintiu de les classes altes. No fa pas gaire corria per la xarxa un vídeo de l'antic primer ministre, el ximplet Boris Johnson, on recitava un fragment de la Ilíada en grec clàssic. Pot ser criticable, però no m'imagino cap membre de l'aristocràcia política i econòmica catalana recitant un autor clàssic de memòria.
Tot just acabada la pandèmia vam retrobar-nos uns quants d'aquell grup. Ella explicava que encara té motivació i sobretot, vocació. Treballa amb la tranquil·litat que dona la llibertat de càtedra i la fe del sembrador que espera que la feina d'avui un dia fructificarà. Les preocupacions venen per una altra banda: els estudis clàssics sempre han tingut una mala salut de ferro, però avui estan més en perill que mai. En la nova llei educativa, per primera vegada a la història d’Espanya, les matèries de grec i de llatí, com també la filosofia, no hi apareixen. Només ho fan com a matèries optatives i això diu molt poc en favor de la cultura occidental. Ara mateix, als nostres instituts hi ha més places que demandants de professors de grec i llatí. L'educació i la formació dels fills és una de les grans prioritats de tota família, però alhora hi ha mancança de professors. Falta gent que vulgui ser mestra. És una paradoxa.
El debat sobre el que han de ser l'ESO i el Batxillerat sempre estarà obert i també la discussió dels continguts. Però potser avui, els estudis secundaris no ens fan savis ni tampoc rics perquè ha baixat l'exigència. Hi ha matèries que si no te les explica un professor quan tens quinze anys, no te les explicarà mai ningú i a aquesta edat és fantàstic enamorar-se de la cultura grega i llatina, amb els seus herois, les seves tragèdies, la seva capacitat discursiva, la seva èpica... Els estudis no solament han de tornar a ser un ascensor social, sinó també el gran desvetllador de tota mena de vocacions, més enllà de fer-te ric o savi. Aquesta noia va ser la primera llicenciada de la família i explica amb agraïment com la professora de literatura va obrir-li la curiositat pel saber, ja que a casa seva només hi havia un llibre regalat per una caixa de pensions. És sàvia i es guanya prou bé la vida.
Com tots els plats llegendaris, la coca de recapte té un origen disputat. Alguns diuen que és originària de la Noguera, mentre d'altres afirmen que des de sempre s'han cuinat a les comarques tarragonines i lleidatanes.
Els productes de l'horta, la proximitat del mar i la tradició de forners han fet que en l'actualitat és una coca ben típica de moltes comarques i se'n pot trobar també a #molinsderei a @pastisseria_cardona @cardona_molins.
Tradicionalment, la coca de recapte es pot menjar a qualsevol hora del dia i també és molt adient per acompanyar qualsevol pica pica.
La versatilitat de la seva massa fa que combini fantàsticament amb formatge de cabra i carbassó, tonyina amb ceba caramel·litzada, o assortiment de bolets
Somniant-ne de tan utòpiques, les places i els carrers s'ompliren de festes. Perquè, si la glòria és una festa eterna, bé calia començar a tastar-les ací baix.
I, ves com, l'alegre Anglaterra, alegre abans de ser puritana, va eixelebrar-se a les «Festes dels Folls». Tots els camins, carrers i places es van enramar per Corpus, i Berga es va esborrajar amb la Patum.
La història de la gent medieval és una Patum de mil anys amb Àngels, dimonis, guites, gegants, nans, fums, fumeres, tirabol de gent.
I l'àliga de l'evangeli.
La nostra gent va viure les més belles hores de la seva història en aquest món, ferotge i ingenu, de festes i àliga evangèlica
Josep Maria Ballarín
Catalunya, terra de mar menuda. Història de quatre barres i quatre barruts
Rafael de Casanova, conseller en cap del cap i casal, se'n va anar ferit al bon repòs de Sant Boi, va fer figa davant del Borbó i va morir com un burgeset de rebotiga. El cap degollat del general Moragues va penjar anys i anys al portal de Mar. Hem fet monuments al Rafael i ens hem oblidat de qui va morir amb honor.
Josep Maria Ballarín
"Catalunya terra de mar menuda. Història de quatre barres i quatre barruts"
Feia anys que no sentia l'expressió "si sou servits". La diu la persona que comença a menjar al qui té al costat i no menja. Aquest pot respondre "doncs llepa't els dits"
De jovenet pensava que era un llibre religiós i m'atreia i em feia por
"... La set de glòria es fa, en certs moments de la vida dolorosament aguda.. molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat... És que no corria tanta pedanteria com ara...'
La seva celebració dona força jurídica i projecció pública a l'amor entre els contraents i la voluntat d'establir la seva convivència.
L'article 16 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu que
2. El matrimoni només pot realitzar-se amb el consentiment lliure i ple dels futurs esposos.
3. La família és l'element natural i fonamental de la societat, i té dret a la protecció de la societat i de l'estat.
Hi ha cretins, i els cretins no s'estan d’opinar. Sovint la seva opinió hi compta, perquè un cretí no és mai un cretí a seques: és, a més de cretí, buròcrata, marquès, advocat, fabricant, poeta, diputat provincial o qualsevol altra cosa important.
Joan Fuster (1922-1992)
Els cretins, a més, sempre són els altres
L’altre dia em vaig sorprendre donant copets a la taula amb els dos dits índex a ritme de reggaeton. No és d’estranyar que aquest ritme faci ballar qualsevol boomer en una boda a partir de la segona copa, perquè batega al mateix compàs que el cor. Una altra cosa és la lletra d’alguna cançó i la preocupació pot augmentar si tens fills amarats d’adolescència, amb el mòbil com a signe d’identitat i que cantussegen per casa mentre intentes explicar alguna cosa.
Una primera temptació serà culpar aquesta maleïda època, la indústria, les xarxes, etc. Uns culpables ben lluny del nostre abast, però que, si bades, es fan els amos de casa. Una altra temptació podria ser la clàssica censura: ser el policia que va irrompre al terrat dels Apple Corps durant el mític concert dels Beatles. Una altra reacció primària seria la del cap de vendes rondinaire que als anys 80 va retirar de la venda un disc de Loquillo y Los Trogloditas perquè hi havia una cançó que es deia “No bailes rock and roll en el Corte Inglés”. És com exigir el tancament de les franquícies de menjar ràpid perquè vols que els teus fills mengin saludable. No ens en sortirem amb aquestes solucions.
 |
El pitjor càstig per a algunes lletres no seria una condemna merescuda contra la dignitat de la persona, sinó la nostra indiferència: zero descàrregues, zero euros. Un amic em comentava que, a més a més, plou sobre mullat. Aquestes lletres no són innòqües. Són un element més d’un còctel explosiu: sobreexposició a les xarxes, la pornografia, la violència contra les dones, un ambient nocturn enrarit, la facilitat per aconseguir drogues, els menors multireincidents, etc. Els pares tenim la percepció que no acabem de fiar-nos de l’ambient del carrer i que, en canvi, els nostres pares ho sabien fer? més bé, almenys en poblacions no gaire grans.
Hi ha vida més enllà dels productes culturals processats. Cada persona és una font de creació, sobretot quan no ens n’adonem, a través de l’exemple. Aquest amic m’explicava que ha decidit insinuar petjades que potser un dia esdevindran referents: va escriure a mà les postals de Nadal, deixa un programa de l’Auditori a prop d’on es guarda la xocolata, ha reduït els cops d’ull al mòbil, llegeix en veu alta algun text en format paper, s’ha adonat que anant a peu es parla més que si vas en cotxe, improvisa soparets, etc. Les receptes màgiques no existeixen i tots anem fent dos passos endavant i algun enrere. Hem de tirar del filó que som mediterranis i ser més una casa de colònies que no pas un hotel. Si l’ambient cultural familiar no el creem nosaltres, ens el crearan. A casa no som consumidors o súbdits: se’ns valora pel sol fet de ser qui som. Hi ha una xarxa i una indústria que permeten infinites descàrregues gratuïtes: es diu amor.
Fa un mes vaig veure un senyor que portava la capelleta. Em va venir el record de casa els avis. Li vaig preguntar què calia fer per apuntar-s'hi, li vaig donar el telèfon i guaita, la tindrem a casa durant una setmana.
—Sí, -prosiguió Pirgu, amorteciendo aún más la voz y la mirada-, ¡qué hermoso será! Y yo llevaré tus condecoraciones en un comí hasta la sepultura. Y, al cabo de siete años, cuando te desentierren para el gran parastas, apuesto que te encontrarán igual de emperifollado, igual de tieso y peripuesto, sin ninguna caña, como un encurtido bañado en mercurio y alcohol, como un pimiento moruno escabechado.
Mateiu I. CaragialeLos depravados príncipes de la vieja corte
Ja fa 31 anys que va morir l'avi i el seu record suau m'acompanya. A tots quatre els tinc presents i a vegades els explico coses, no es tracta d'una bogeria no perillosa.
Aquest parla del vi. Com que va escriure el llibre als anys 20 del segle passat em fa gràcia el concepte que es tenia del vi. Actualment, almenys jo, no bec vi cada dia. En canvi, a casa dels meus avis sempre hi havia una ampolla de vi a taula. De fet, molts cops anava a omplir la garrafa a la botiga del poble. Aquest costum de beure vi a cada àpat és el mateix que explica Hemingway, que era nord-americà i li va sorprendre aquest costum europeu:
«En Europa el vino era algo tan sano y normal como la comida, y además era un gran dispensador de alegría y bienestar y felicidad. Beber vino no era un esnobismo ni signo de distinción ni un culto; era tan natural como comer,e igualmente necesario para mí, y nunca se me hubiera ocurrido pasar una comida sin beber vino, sidra o cerveza»
Com diria Winston Churchill, Xavi Hernández és un home modest amb molts motius per ser-ho. Estem en construcció, diuen
Trobo aquesta catalanada a la traducció d' "A movable Feast" de Hemingway, feta per Gabriel Ferrater en castellà: "eran pescados gordos y de pulpa suave, de sabor incluso mejor que la sardina fresca, y nos los comíamos con espinas y todo".
No em sorprèn doncs, que el sr Jordi Fibla, traductor de Philip Roth, cregui que aquella traducció li fes un negre, o una negra.
https://cvc.cervantes.es/trujaman/anteriores/octubre_23/18102023.htm
Quina meravella el matí que es lleven, esmorzen i es vesteixen sols i som puntuals i tot és alegria i no n'hi ha cap d'enfadat! Sempre passen coses, però que no en passin, no me'n sé avenir!
Podem anar inventant una i mil xarxes socials. La màgia de la nit de Reis és imbatible.
La carta manuscrita de l'infant, potser la primera carta que haurà escrit en la seva vida, i entregada a la mà del Rei, fa tornar ridículs i impotents els algoritmes.
