Ves al contingut principal

...Els angelets serraren...

El vint-i-cinque aniversari de la mort de Josep Pla constata que l'interes pel grafoman mante el nervi. Continuen apareixent noves aproximacions al personatge. Una de ben interessant -imprescindible- es el treball de Teresa Amat "Eixos turons... altius damunt del Pla", publicat al Quadern El País el 27 d'abril 2006, festa de la Mare de Deu de Montserrat. L'objectiu de la recerca es el repas de les referencies que la revista Serra d'Or, ai las!, feu sobre Pla des de 1959 fins i el 23 d'abril de 1981.

El 5 de maig, Enric Vila
escrivia a l'Avui que "el periodista no és el savi de la caverna de Plató que il·lumina la Veritat; veritats, per a la filosofia, la ciència i l'Església. El periodista prou fa si torna la caverna un lloc més habitable". Doncs be, els il.luminadors monsterratins de la catalana terra queden retratats. Disculpeu l'exces de metafores luminiques: Teresa Amat, tot i no ser periodista ni tenir malauradament cap columna als diaris, assenyala la incomoditat davant Pla dels que es preparaven per governar el pais culturalment i politica.

Pla no creia en la Veritat absoluta. Per tant, en aquella epoca d'utopies, els amants del model suec, txec o xines no sabien que coi fer del momumental torracollons. Ell, despres de viure tantes coses, nomes esperava una politica que permetes que els restaurants estiguessin oberts i que les clavegueres funcionessin. Dificilment podien encaixar. Ara be, una cosa es divergir i pensar que aquestes idees no son apropiades pel model de pais que tenim i l'altra, pero, es el silenci.

Als anys seixanta, un cop es veie que el regim franquista no cauria, tots els que tenien ambicions anaren situant-se per l'endema. No es gens aliena a la recerca, ans el contrari, les desavinences entre Jordi Pujol i Pla, tal com explica l'escriptor a Notes del capvesprol i que Pujol explica unes setmanes enrera. L'un anava pujant, l'atre ja estava de tornada i amb els peus a terra. L'escepticisme plania no quadrava amb la cosmologia montserratina ni amb la subliminitat d'un pais, una llengua, una fe, un poble, una muntanya, un club.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…