Joan XXIII

Aquests dies es celebra el cinquantè aniversari de l'inici del pontificat de Joan XXIII. Àngelo Roncalli fou un personatge considerable, atractiu i amb una gran capacitat de comunicació. Se l'anomenà el papa bo, el papa de la gent, el papa de l'ecumenisme.

Tot i que sóc un cristià tirant a protestant, l'any passat a Anglaterra vaig assitir a una missa tridentina, d'esquena com les d'abans. I vaig quedar maravellat i sense saber perquè l'església havia renunciat a aquest ritus tan impressionant.

Cadascú porta les seves contradiccions com pot. Admiro la bellesa que crea la fe, encara que a vegades es tracti d'un cert paganisme entronitzat. Vull dir, que l'esperit protestant és molt allunyat de les mitres, les tiares i de l'incens.

Resulta que el 31 d'octubre de 1517 és la data en què el frare agustinià Martí Luter va enviar a l'arquebisbe de Magúncia uns textos on criticava "la virtud de la indulgència" per a la construcció de la basílica de sant Pere, és a dir, peca, paga i els teus pecats són perdonats.

No sé si es pot ser protestant i admirar Trento a la vegada i no perdre l'oremus. Sigui com sigui, avui la missa tridentina pot oficiar-se si un grup de fidels ho demanen. D'altra banda, el concili vaticà II que imulsà Joan XXIII és una crida a ser adult, a la responsabilitat per sobre de les mediacions típiques del catolicisme. Però a la vegada va acabar amb la missa tridentina, un tresor de la humanitat i de l'església.

Corren rumors que Benet XVI vol rehabilitar la figura de Martí Luter. Si ho fa, sóc capaç d'anar a Roma en peregrinació per a donar gràcies per resoldre aquestes paradoxes. I compte, que això de les peregrinacions és molt de Trento!

Butlletí del Grup Hayek

El Grup Hayek és un grup de reflexió sobre la llibertat i l’excessiva apatia, autocomplaença i sobreprotecció del país.

Acaba de sortir un nou butlletí electrònic, en el que han tingut la generositat de publicar una col·laboració meva,"Un gra massa. Tanquem els ajuntaments". Així, doncs, moltes gràcies.

Us convido també a llegir les dels directors generals del Grup Clade, Xavier López, i de la cooperativa sòcia Cultura 03, Oriol Soler i "Europa davant la història", de Ferran Caballero, que trobareu en el mateix número.

No a La Vanguardia en català

Hi ha una campanya a la xarxa que demana una edició escrita en català de La Vanguardia. Com la majoria de coses d'aquest país, està feta des de la bona fe i des del catalanisme. Una edició d'un diari en català sempre serà una bona notícia. En aquest cas, però, en discrepo. El problema de La Vanguardia no és que estigui redactat en castellà. És la filosofia del Grup Godó, el seu estil xaró i aquest tractar el país des del regionalisme més provincià. No és una cosa d'avui: Gaziel, Xammar i Pla ja en van parlar molts anys abans. Per això que una edició catalana faria més mal que bé.

Fa temps que vaig deixar de compar-la. El problema no és comprar-la, és llegir les cròniques internacionals tan mediocres i les infumables notícies polítiques. Pel que fa als esports, segueixen en el seu nunyisme acrític. Ells van liderar el tinglado mediàtic contra Laporta.

El millor de La Vanguardia no són els seus redactors. Són Màrius Serra, Anton M. Espadaler, Porcel i Quim Monzó. I res més. Una edició en català permetria llegir-los en la seva llengua. És cert. Arrossegaria molts més llectors a la llengua.

El que em fa més por que una pedregada és que una edició catalana encara faria passar més bou per bèstia grossa. Tot el seu espanyolisme i estupidesa serien molt més solubles doant el sentimentalisme del país. Per tan, escolteu, que les potineries les facin en la seva llengua i que publiquin els articles dels autors que normalment escriuen en català en la nostra. I la resta, que se la confitin, de manera cordial.