Molins de Rei ara i abans

L'amic Josep Raventós té una col·lecció impressionant de fotografies antigues de Molins de Rei . I també un catàl·leg  de moltes cases que van anar a terra. Abans de vacances em va comentar si em faria gràcia exposar alguna fotografia a la botiga. Li vaig dir que sí, naturalment. Com que en té una bona pila, hem quedat cada setmana n'exposarem dues. Tenim corda per mesos i mesos.

Josep Pla explica a El carrer Estret que "la vida és plena de petites coses fascinadores, apassionants, vives. No hi ha cap ésser humà -no hi ha res- que estigui totalment desproveït d'interès. El teatre del món és tan vast i divers, tan matisat i sorprenent, que treure una estona cada dia el cap per la finestra constitueix un inesgotable divertiment. Per a viure en els pobles amb profit s'ha de mantenir el cor en un estat d'esponjament i de tendresa, evitar el ressecament, cultivar la receptivitat viva i l'interès per la profunda humanitat que ens hi rodeja. Això a part del fet que la persona capaç d'ensopir-se en aquesta època prodigiosa que vivim és que és un imbècil..."

Aquesta setmana hem començat amb l'estació i el carrer de la riera, ara anomenat Verdaguer.

Franquícies vs comerç tradicional

Fa anys vaig sentir dir al doctor Fabián Estapé a la "Vida en un xip" d'en Puyal que aviat els comerços tradicionals desapareixerien. I posava l'exemple que a principis de segle XX hi havia uns cotxes que anaven de Gràcia a Sants. Avui es pot continuar anant en taxi de Sants a Gràcia, però, esclar, la companyia que tenia la llicència d'aquell trajecte ja no existeix. I la llicència tampoc.

Avui diumenge hem estat a Vic. Els comerços franquiciats comparteixen carrer amb les imatges de sants i beates tan característiques de Vic i amb uns itineraris turístics molt ben explicats. És un diumenge d'agost, hi ha poc ritme comercial, només han obert els de l''hosteleria.

Les franquícies tenen tanta mala fama com bones caixes al final del dia. Per diferenciar-nos-en  es fa servir l'adjectiu "comerç tradicional", tal com a Anglaterra usen "comerç independent". Esclar, els comerciants de tota la vida -una altra etiqueta- maldiem pestes, de les franquícies. Franquícies de roba, de pa, franquícies de qualsevol article que giri negoci. El debat de la llibertat d'horaris i les grans superfícies decoren l'escenari. 

Els comerciants independents hem de procurar que els nostres interessos i els dels nostres potencials clients no siguin contraposats. Vull dir que mentre proclamem a quatre vents que un carrer Major ple de comerços franquiciats ens portaria un món més gris, també podem observar per què aquests comerços franquiciats tenen, en general, tant d'èxit, quines coses fan bé i aportar-hi amb tota la força, el nostre amor, la nostra fe, la imaginació, una planificació organitzada, i allò que ens fa realment únics a cadascú de nosaltres.

Vivir encima de la tienda

Es mucho más que una frase. Es algo que deja una impronta en quienes lo han pasado. Por una simple razón: siempre está uno de servicio. La gente llamaba a la puerta a cualquier hora de la noche o del fin de semana si se les acababa el beicon, el azúcar, la mantequilla o los huevos. Todos sabían que nos ganábamos la vida sirviendo al cliente; no tenía sentido refunfuñar, y nadie lo hacía. Por si esto fuera poco, estaban además los pedidos habituales.

Mi padre o sus empleados -teníamos tres empleados en North Parade y alguien más en Huntingtontower- eran los que solían ir a entregarlos. Pero a veces era mi madre la que lo hacía, y entonces  nos llevaba a Muriel y a mí. Gracias a ello, mi hermana y yo conocíamos a un montón de gente de la ciudad.

Margaret Thatcher, El camino hacia el poder