El nen no va aconseguir saltar mai el plinto

No era el més gras ni el més baix ni el més maldestre de la classe. El plinto era una muntanya insalvable.
Les bones notes en matemàtiques i llengua no van servir de gaire per a aprendre a superar els obstacles.

La setmana passada aquell nen en cos d'home adult  no va saber reclamar un deute. Encara era davant del plinto, incapaç i immòbil davant la dificultat

Montserrat

Amb vostre nom comença nostra història

i és Montserrat el nostre Sinaí:

sien per tots l’escala de la glòria

eixos penyals coberts de romaní.

El Virolai

 Jacint Verdaguer 

Clavells d'abril. "Grandola, vila morena"

A finals d'agost del 2004 vaig estar uns dies a Lisboa. Em va sorprendre veure en més d'un bar un retrats del dictador Salazar. No és que fos el més habitual, però tampoc era estrany. Un cambrer m'observava amb una cara que venia a dir què li passa a aquest que es queda mirant la foto. La mestressa va portar-me el cafè i em va preguntar d'on era. Al dir-li que de Barcelona, va dir-me amb discreció, amb un somriure i en espanyol que Salazar no era como Franco. M'hagués agradat poder-li fer més preguntes i que m'ho expliqués, però potser la meva imperícia per extraure informació o la seva poca poca predisposició van evitar-ho. Feia poc que el Barça acabava de fitxar el jugador del Porto Deco i el mateix cambrer que m'havia fitat anteriorment va dir-me que era un gran fitxatge. Em va semblar també que parlar de Figo comprometia molt menys. Ja les té aquestes coses el futbol.

Allò contrastava amb el que hi havia vaig veure a la llibreria del Diário de Notícias, a la Praça do Rossío: una quantitat notable de llibres sobre el trentè aniversari de la revolució dels clavells de 25 d’abril de 1974.

Per raons de situació geogràfica, a Portugal coneixen molt més la història i l'actualitat d'Espanya que no pas nosaltres a ells. Un noi portuguès em deia que per a ell Castella és de color marró i en canvi Catalunya té un color blau. Em deien que veuen Espanya de cara i des d'aquí tenim la impressió de tenir-los d'esquena. I entenen l'espanyol. Als llocs turístics i comercials no els fa res parlar-te en espanyol. Als llocs oficials, però, no. Em va fer l'efecte que veuen l'idioma espanyol com una amenaça i el fet de seguir parlant en portuguès respon a una consciència nacional.

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 

Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que

"Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pugui haver.

No faci gens estrany,doncs, que el nostre més gran poeta i alhora el prosista més calent i punyent de la nostra llengu, fos un que va néixer, viure i morir tronxo. D'ací li'n van venir totes a mossèn Cinto". Mossèn Tronxo

Andreu Carranza no m'ha convençut amb la contraposició del poder establert -marquès de Comillas, Morgades, Jaume Collell- i per l'altra banda mossèn Cinto, la família Duran i el poble. Ras i curt, en aquesta vida, a part de ser valent i lluitar per la dignitat, tenim el deure de ser intel·ligents. Mossèn Cinto no ho va ser. 

He buscat què hi diu Francesc Cambó a les seves Memòries 

La mort de Mossèn Cinto. M'apodero del cadàver per entregar-lo a la ciutat

El 10 de juny acabà els seus dies mossèn Cinto Verdaguer, el gran poeta de Catalunya, a la Vil·la Joana, prop de Vallvidrera. Voldria suprimir tota referència a la trista història dels darrers anys del nostre gran peta. Però jo, que la conec tan íntimament com el qui més, em sento amb el deure d'afirmar aquí que tant el bisbe Morgades, com el canonge Jaume Collell, com el Marquès de Comillas, com Narcís Verdaguer i Callís, eren no sols innocents de totes les calúmnies que, a mans plenes, els llançà l'insigne poeta, sinó que llur conducta envers aquest fou, durant anys seguits, d'una altura moral a la qual pocs homes arriben. Mentre el poeta, dominat per uns vulgars poca-vergonyes i aconsellat per uns sectaris, difamava els seus benefactors, aquests no sols callaven sinó que, secretament, continuaven salvant-lo de la misèria i la vergonya on la seva conducta el portava.

La darrera malaltia de Mossèn Cinto era seguida per tothom amb angoixa, car la massa veia en ell no sols el gran poeta sinó el perseguit dels poderosos. Jo sabia per un dels metges que la seva fi era propera. Vaig parlar amb l'Alcalde i vaig obtenir d'aquest la promesa que, en el moment en què es produís el traspàs, ell prendria l'acord de declarar que la Ciutat es feia càrrec del cadàver, que es dipositaria al Saló de Cent, convertit en capella funerària, on li podria retre homenatge tot Catalunya i que l'enterrament, amb gran pompa, el costejaria la ciutat. 

Era de nit quan vaig tenir notícia que Mossèn Cinto havia entrat a l'agonia.. Llavors, portant la delegació de l'Alcalde, amb alguns cotxes de cavalls i precedit d'unes parelles de guàrdies municipals muntats, vaig anar, en una nit de tempesta, a la Vil·la Joana. Allí se'm presentà el més repulsiu espectacle: la família abjecta que l'havia anat explotant era al costat del cadàver; la germana de mossèn Cinto, una pagesa velleta que havia vingut de Folgueroles per tal d'assistir-lo, la tenien arraconada fora de la cambra mortuòria. Per allí circulaven homes d'extrema esquerra que forjaven el pla perquè el cadàver de Mossèn Cinto pogués servir de bandera d'escàndol. Jo, que duia la delegació de l'Alcalde, amb còpia dels acords, em vaig imposar a tothom; vaig treure de la cambra els qui mai no hi haurien hagut de penetrar i, emparant-me de la caixa mortuòria, vaig organitzar el seu trasllat a Barcelona. Darrera del fèretre, portant el cadàver, anava jo; després venia la germana del poeta; després uns amics. Així, protegit per la Ciutat, s'organitzaren els serveis religiosos i una enorme massa de públic desfilà davant el cadàver dia i nit fins a l'hora de l'enterrament, que tingué lloc l'endemà. Aquest fou presidit pel Comte de Romanones, el qual confessà després a les seves Memòries que, en passar entre la multitud atapeïda, havia pogut apreciar clarament la fonda hostilitat amb què el Govern i el seu representant eren vistos a Catalunya. 

I ara llegiu el llibre d'en Carranza.