Ves al contingut principal

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 

Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pugui haver. 
No faci gens estrany,doncs, que el nostre més gran poeta i alhora el prosista més calent i punyent de la nostra llengu, fos un que va néixer, viure i morir tronxo. D'ací li'n van venir totes a mossèn Cinto. 
Mossèn Tronxo

Andreu Carranza no m'ha convençut amb la contraposició del poder establert -marquès de Comillas, Morgades, Jaume Collell- i per l'altra banda mossèn Cinto, la família Duran i el poble. Ras i curt, en aquesta vida, a part de ser valent i lluitar per la dignitat, tenim el deure de ser intel·ligents. Mossèn Cinto no ho va ser. 

He buscat què hi diu Francesc Cambó a les seves Memòries 
La mort de Mossèn Cinto. M'apodero del cadàver per entregar-lo a la ciutat 
El 10 de juny acabà els seus dies mossèn Cinto Verdaguer, el gran poeta de Catalunya, a la Vil·la Joana, prop de Vallvidrera. Voldria suprimir tota referència a la trista història dels darrers anys del nostre gran peta. Però jo, que la conec tan íntimament com el qui més, em sento amb el deure d'afirmar aquí que tant el bisbe Morgades, com el canonge Jaume Collell, com el Marquès de Comillas, com Narcís Verdaguer i Callís, eren no sols innocents de totes les calúmnies que, a mans plenes, els llançà l'insigne poeta, sinó que llur conducta envers aquest fou, durant anys seguits, d'una altura moral a la qual pocs homes arriben. Mentre el poeta, dominat per uns vulgars poca-vergonyes i aconsellat per uns sectaris, difamava els seus benefactors, aquests no sols callaven sinó que, secretament, continuaven salvant-lo de la misèria i la vergonya on la seva conducta el portava.
La darrera malaltia de Mossèn Cinto era seguida per tothom amb angoixa, car la massa veia en ell no sols el gran poeta sinó el perseguit dels poderosos. Jo sabia per un dels metges que la seva fi era propera. Vaig parlar amb l'Alcalde i vaig obtenir d'aquest la promesa que, en el moment en què es produís el traspàs, ell prendria l'acord de declarar que la Ciutat es feia càrrec del cadàver, que es dipositaria al Saló de Cent, convertit en capella funerària, on li podria retre homenatge tot Catalunya i que l'enterrament, amb gran pompa, el costejaria la ciutat. 
Era de nit quan vaig tenir notícia que Mossèn Cinto havia entrat a l'agonia.. Llavors, portant la delegació de l'Alcalde, amb alguns cotxes de cavalls i precedit d'unes parelles de guàrdies municipals muntats, vaig anar, en una nit de tempesta, a la Vil·la Joana. Allí se'm presentà el més repulsiu espectacle: la família abjecta que l'havia anat explotant era al costat del cadàver; la germana de mossèn Cinto, una pagesa velleta que havia vingut de Folgueroles per tal d'assistir-lo, la tenien arraconada fora de la cambra mortuòria. Per allí circulaven homes d'extrema esquerra que forjaven el pla perquè el cadàver de Mossèn Cinto pogués servir de bandera d'escàndol. Jo, que duia la delegació de l'Alcalde, amb còpia dels acords, em vaig imposar a tothom; vaig treure de la cambra els qui mai no hi haurien hagut de penetrar i, emparant-me de la caixa mortuòria, vaig organitzar el seu trasllat a Barcelona. Darrera del fèretre, portant el cadàver, anava jo; després venia la germana del poeta; després uns amics. Així, protegit per la Ciutat, s'organitzaren els serveis religiosos i una enorme massa de públic desfilà davant el cadàver dia i nit fins a l'hora de l'enterrament, que tingué lloc l'endemà. Aquest fou presidit pel Comte de Romanones, el qual confessà després a les seves Memòries que, en passar entre la multitud atapeïda, havia pogut apreciar clarament la fonda hostilitat amb què el Govern i el seu representant eren vistos a Catalunya. 

I ara llegiu el llibre d'en Carranza.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…