Ves al contingut principal

La pastisseria d'en Karlman

I també va ser molt divertit el dia d'anar comprar regals de Nadal. Vàrem agafar els diners de les nostres guardioles, els que havíem estalviat durant tot l'any, i vàrem anar tots tres al centre a comprar els regals. La plaça era plena de neu i d'avets i la gent entrava i sortia de les botigues. En Jonas i jo volíem comprar una nina per la Lotta, així que li vàrem dir que es quedés a fora al carrer i ens esperés mentre entràvem a la botiga de joguines. 
-Però no pots mirar- va dir en Jonas. 
-No, però pots mirar l'aparador de la pastisseria d'en Karlman. 
I la Lotta ho va fer, perquè hi havia moltíssims porquets de massapà, i l'aparador d'en Karlman era ple de coses bones. 
Quan en Jonas i jo havíem comprat la nina i sortírem al carrer, la Lotta havia desaparegut! Però de sobte va sortir de la pastisseria d'en Karlman. 
-Què has fet? - va preguntar en Jonas. 
-T'he comprat un regal de Nadal - va respondre la Lotta. 
-I què has comprat? - va demanar en Jonas. 
-Un pastisset de nata -va contestar la Lotta. 
-Oh, mira que n'ets de beneita! No serà bo per Nadal! -va dir la Lotta-. I per això me l'he menjat. 
I just en aquell moment passava el pare pel carrer. Ell no sabia que nosaltres estàvem sols comprant els regals de Nadal. 
-Aquests nens, em sembla, que els he vist en un altre lloc, però no recordo on -va dir el pare-. Però semblen tan macos, que crec que els convidaré a berenar. 
I ens posàrem ben contents. Vàrem beure xocolata desfeta i menjàrem tots els pastissets que ens agradaven. Estàvem asseguts al sofà d'en Karlman i estava ple de gent. Tothom parlava i tenia paquets embolicats que acabaven de comprar. A fora el carrer nevava i els pastissets eren plens de nata i va ser un dia molt divertit. 

Ens ho passem tan bé per Nadal!
Astrid Lindgren 
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…