A finals d'agost del 2004 vaig estar uns dies a Lisboa. Em va sorprendre veure en més d'un bar un retrats del dictador Salazar. No és que fos el més habitual, però tampoc era estrany. Un cambrer m'observava amb una cara que venia a dir què li passa a aquest que es queda mirant la foto. La mestressa va portar-me el cafè i em va preguntar d'on era. Al dir-li que de Barcelona, va dir-me amb discreció, amb un somriure i en espanyol que Salazar no era como Franco. M'hagués agradat poder-li fer més preguntes i que m'ho expliqués, però potser la meva imperícia per extraure informació o la seva poca poca predisposició van evitar-ho. Feia poc que el Barça acabava de fitxar el jugador del Porto Deco i el mateix cambrer que m'havia fitat anteriorment va dir-me que era un gran fitxatge. Em va semblar també que parlar de Figo comprometia molt menys. Ja les té aquestes coses el futbol.
Allò contrastava amb el que hi havia vaig veure a la llibreria del Diário de Notícias, a la Praça do Rossío: una quantitat notable de llibres sobre el trentè aniversari de la revolució dels clavells de 25 d’abril de 1974.
Per raons de situació geogràfica, a Portugal coneixen molt més la història i l'actualitat d'Espanya que no pas nosaltres a ells. Un noi portuguès em deia que per a ell Castella és de color marró i en canvi Catalunya té un color blau. Em deien que veuen Espanya de cara i des d'aquí tenim la impressió de tenir-los d'esquena. I entenen l'espanyol. Als llocs turístics i comercials no els fa res parlar-te en espanyol. Als llocs oficials, però, no. Em va fer l'efecte que veuen l'idioma espanyol com una amenaça i el fet de seguir parlant en portuguès respon a una consciència nacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada