Ves al contingut principal

Clavells d'abril. "Grandola, vila morena"

A finals d'agost del 2004 vaig estar uns dies a Lisboa. Em va sorprendre veure en més d'un bar un retrats del dictador Salazar. No és que fos el més habitual, però tampoc era estrany. Un cambrer m'observava amb una cara que venia a dir què li passa a aquest que es queda mirant la foto. La mestressa va portar-me el cafè i em va preguntar d'on era. Al dir-li que de Barcelona, va dir-me amb discreció, amb un somriure i en espanyol que Salazar no era como Franco. M'hagués agradat poder-li fer més preguntes i que m'ho expliqués, però potser la meva imperícia per extraure informació o la seva poca poca predisposició van evitar-ho. Feia poc que el Barça acabava de fitxar el jugador del Porto Deco i el mateix cambrer que m'havia fitat anteriorment va dir-me que era un gran fitxatge. Em va semblar també que parlar de Figo comprometia molt menys. Ja les té aquestes coses el futbol.

Allò contrastava amb el que hi havia vaig veure a la llibreria del Diário de Notícias, a la Praça do Rossío: una quantitat notable de llibres sobre el trentè aniversari de la revolució dels clavells de 25 d’abril de 1974.

Per raons de situació geogràfica, a Portugal coneixen molt més la història i l'actualitat d'Espanya que no pas nosaltres a ells. Un noi portuguès em deia que per a ell Castella és de color marró i en canvi Catalunya té un color blau. Em deien que veuen Espanya de cara i des d'aquí tenim la impressió de tenir-los d'esquena. I entenen l'espanyol. Als llocs turístics i comercials no els fa res parlar-te en espanyol. Als llocs oficials, però, no. Em va fer l'efecte que veuen l'idioma espanyol com una amenaça i el fet de seguir parlant en portuguès respon a una consciència nacional.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…