No he tingut cap experiència d'haver rebut una comunicació d'una persona morta. En el sentit d'haver-la vist o parlat. Tan sols una vegada es va fondre la bombeta mentre pensava en un difunt. I potser algun altre fet per l'estil.
De sempre, això sí, ha estat una qüestió que m'ha fascinat, que respecto i dono credibilitat als qui ho hagin experimentat. N'he parlat amb persones que intuïa que els interessava el tema. El 29 d'agost el professor Lluís Pastor a La Contra de la Vanguardia explicava que cal apropar-s'hi sense burla ni espants. És l'entrevista a un profesor universitari de comunicació que ho investiga com a un fet natural comunicatiu com qualsevol altre. Acaba de publicar "Comunicación entre muertos y vivos. Diario de una investigación. Los hechos (editorial Odeón).
Aquesta Contra va coincidir amb la lectura d'Orígens d'Amin Maalouf. L'escriptor libanès també mostra la tensió entre la raó i la impotencia de poder donar una causa exacta i científica a qualsevol fenomen humà. Cito Maalouf, doncs encara no he llegit Lluís Pastor.
"Aquella mateixa nit, més tard, vaig recordar una llegenda familiar que vaig estar a punt d'explicar a en Luis Domingo, abans de repensar-m'hi. Em feia por que el meu amic es mostrés incrèdul, i una mica desdenyós i tot, si es pensaba que jo me les creía. Tots dos solíem mofar-nos de les coses irracionals i de la gent que hi era adepta, i aquell episodi era evident que no encaixava en les certeses que compartíem.
La llegenda parla d'un altre germà del meu avi, un sacerdot de l'Església melquita que havia rebut el nom eclesiàstic de Theodoros. Durant tota la vida havia dut un diari íntim amb regularitat escrupolosa: redactava les seves pàgines de cada dia igual com llegia el breviari, a hores fixes. Escrivia les dates i els títols dels capítols amb tinta vermella; el text en si, amb tinta negra.
Un vespre, mentre seia davant del seu diari, de cop un dels tinters es va esquerdar i, segons deien, un regalim prim i vermell va córrer per damunt de la taula i del paper. El sacerdot el va seguir amb la mirada, aterrit.; tenia un nus a la gola i les extremitats no l'obeïen. Al cap d'un moment es va refer i va tornar a agafar la ploma per relatar l'incident; va indicar el dia que era i es va treure el rellotge de la butxaca estirant-lo per la cadena, per apuntar l'hora. Les busques s'havien aturat.
En aquell temps el besoncle Theodoros vivía en un monestir de la Muntanya; va sortir de la cel·la, va cridar els altres religiosos i els va demanar que anessin a resar amb ell.
He d'afegir que a continuació va pasar el que passa sempre a les històries que comencen d'aquesta manera? A saber, que pocs mesos després de l'incident va arribar una carta de Cuba que anunciava que en Gebrayel havia mort exactament a l'hora que el tinter vermell del seu germà s'havia esquerdat…
Que ningú no em pregunti si crec en aquest prodigi! No sabría què dir... Suposo que no... Sempre duc al darrere l'àngel de la raó, que em reté per les espatlles. El que és segur, en canvi, és que en Theodoros, mentre va viure, sempre ho explicava i tots els qui el sentien s'ho creien".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada