Passa al contingut principal

LLuís Pastor: escoltar, veure o tocar un mort no és estar boig.

No he tingut cap experiència d'haver rebut una comunicació d'una persona morta. En el sentit d'haver-la vist o parlat. Tan sols una vegada es va fondre la bombeta mentre pensava en un difunt. I potser algun altre fet per l'estil. 

De sempre, això sí, ha estat una qüestió que m'ha fascinat, que respecto i dono credibilitat als qui ho hagin experimentat. N'he parlat amb persones que intuïa que els interessava el tema. El 29 d'agost el  professor Lluís Pastor a La Contra de la Vanguardia explicava que cal apropar-s'hi sense burla ni espants. És l'entrevista a un profesor universitari de comunicació que ho investiga com a un fet natural comunicatiu com qualsevol altre. Acaba de publicar "Comunicación entre muertos y vivos. Diario de una investigación. Los hechos (editorial Odeón).

Aquesta Contra va coincidir amb la lectura d'Orígens d'Amin Maalouf. L'escriptor libanès també mostra la tensió entre la raó i la impotencia de poder donar una causa exacta i científica a qualsevol fenomen humà. Cito Maalouf, doncs encara no he llegit Lluís Pastor.

"Aquella mateixa nit, més tard, vaig recordar una llegenda familiar que vaig estar a punt d'explicar a en Luis Domingo, abans de repensar-m'hi.  Em feia por que el meu amic es mostrés incrèdul, i una mica desdenyós i tot, si es pensaba que jo me les creía. Tots dos solíem mofar-nos de les coses irracionals i de la gent que hi era adepta, i aquell episodi era evident que no encaixava en les certeses que compartíem.
La llegenda parla d'un altre germà del meu avi, un  sacerdot de l'Església melquita que havia rebut el nom eclesiàstic de Theodoros. Durant tota la vida havia dut un diari íntim amb regularitat escrupolosa: redactava les seves pàgines de cada dia igual com llegia el breviari, a hores fixes. Escrivia les dates i els títols dels capítols amb tinta vermella; el text en si, amb tinta negra.
Un vespre, mentre seia davant del seu diari, de cop un dels tinters es va esquerdar i, segons deien, un regalim prim i vermell va córrer per damunt de la taula i del paper. El sacerdot el va seguir amb la mirada, aterrit.; tenia un nus a la gola i les extremitats no l'obeïen. Al cap d'un moment es va refer i va tornar a agafar la ploma per relatar l'incident; va indicar el dia que era i es va treure el rellotge de la butxaca estirant-lo per la cadena, per apuntar l'hora. Les busques s'havien aturat.
En aquell temps el besoncle Theodoros vivía en un monestir de la Muntanya; va sortir de la cel·la, va cridar els altres religiosos i els va demanar que anessin a resar amb ell.
He d'afegir que a continuació va pasar el que passa sempre a les històries que comencen d'aquesta manera? A saber, que pocs mesos després de l'incident va arribar una carta de Cuba que anunciava que en Gebrayel havia mort exactament a l'hora que el tinter vermell del seu germà s'havia esquerdat…

Que ningú no em pregunti si crec en aquest prodigi! No sabría què dir... Suposo que no... Sempre duc al darrere l'àngel de la raó, que em reté per les espatlles. El que és segur, en canvi, és que en Theodoros, mentre va viure, sempre ho explicava i tots els qui el sentien s'ho creien".

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Joan Estelrich

30—XI—1914 Frecuentemente he visto en las novelas que los hombres robustos y corpulentos son de un carácter bastante irascible, son una especie de ogros, unos comeniños, como dice el vulgo. Yo conozco dos personas corpulentas que son mansas, deferentes, cariñosas, la placidez personificada. Una de ella es un abogado—el peor de la ciudad donde vive—tan poco abogado que dio lugar a que un procurador pequeño y vivaracho exclamase en cierta ocasión: "con su corpulencia habría yo conquistado medio mundo"
Joan Estelrich
Dietaris

Conversa amb una regidora que ha plegat

Comentem la jugada. Li pregunto com es troba.-Bé, més descansada. Qui no estigui involucrat en el tema no sap el tragí que porta tot plegat. Realment no se sap, com és normal, el 99% de feina que fa un regidor. Evidentment la cadira, el lluïment i el sou pertanyen a aquest 1%. L'altre 99% va massa ple de reunions poc útils i paperassa.-Però ha valgut la pena?- li pregunto. La resposta és sí. I que és millor persona que fa quatre anys. Ja n'ha tingut prou, però. Sobretot perquè ser regidor penalitza laboralment. La valoració, diu, ha de ser personal. Està contenta d'haver-hi entrat i d'haver-ne sortit.

Mestre Jaume Roig

Mestre Jaume Roig va nàixer probablement a València a començament del segle XV. Se sap amb certesa que va morir un dissabte quart dia del mes d'abril, l'any mil quatre-cents setanta- vuit, en aquesta ciutat. Va estudiar "Medecina i Arts" a ciutat de Lleida a l'Estudi General i a la Sorbona, París. Fou cèlebre com a metge, examinador de metges i Conseller de València. I ha passat a la Història com autor de la novel·la que ell va titular Espill, escrita en vers tota ella. L'Espill és obra important, d'evident misogínia, més citada que llegida, amb més de setze mil versos dels quals jo vos en diré noranta-set. Els que calen per contar-vos una història terrible i esgarrifosa, d'un restaurant de París on servien carn humana, segons l'autor, ben cuinada:
Mes, aquell any, un cas estrany en lo món nou, jorn de Ninou s'hi esdevenc. Jo tinguí el reng fiu convidar tots, a sopar e rigolatge, los de paratge qui junt havíem, allí teniem de tots potatges; d…