Ves al contingut principal

Abián, abián, quantes metàfores hi trobeu en aquest article

Diàriament Alfredo Abián obsequia els lectors amb els seus articlets ple de rescursos estilístics.

Avui no se n'ha pogut estar. Només li faltava dir que el Carmel és un bunyol de vent, amb el forat al mig, el qual, en comptes d'endolcir, amarga l'oasi català. Llàstima, home, ja quasi ho tenies! Ara ben pensat, com que de bunyols se'n troben a quasi totes les èpoques de l'any i el senyor Abián també en serveix encara que no sigui temps de quaresma, potser ens ho ha estalviat.

Miércoles de Ceniza
ALFREDO ABIÁN - 09/02/2005
Director adjunto

Trece días después de que las costuras del Carmel reventaran, el Govern se dispone al fin a dar su primera versión sobre la negligencia que hizo aflorar uno de los agujeros negros que oculta esta ciudad de los prodigios llamada Barcelona. El día elegido por el conseller Joaquim Nadal para dar explicaciones ante el Parlament es nada menos que Miércoles de Ceniza, jornada señalada en el calendario cristiano como símbolo de penitencia, puerta de entrada a la Cuaresma y momento de reflexión para constatar, incluso desde el laicismo, que polvo somos y en polvo nos convertiremos. Si la Generalitat y el Ayuntamiento, como responsable político subsidiario, no quieren verse abocados a un vía crucis en el que, a cada tropiezo, pierdan un poco más de credibilidad ante los ciudadanos, sería recomendable que la información que faciliten sea más rigurosa que los millones de euros extras prometidos. Hay que aprovechar fechas tan señaladas para someter la megalomanía a un ayuno riguroso y exigir información veraz para tranquilizar a los vecinos del Carmel, así como a las decenas de miles de sus conciudadanos que los próximos meses verán horadar el subsuelo de sus viviendas. Confiemos en que los únicos que sean sometidos a una peregrinación expiatoria sean los culpables del desaguisado y no los contribuyentes.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…