Ves al contingut principal

la galeta catalana

Necessito un almax. Fins fa un moment he estat veient un debat sobre la constitució europea al trenta-tres, amb K o sense, ara no ho recordo. A part de que l'objecte era més aviat espès, les arts escèniques dels polítics són més aviat justetes: veient en Montilla, que sembla l'encarregat d'una empresa funerària, o en Mas, que encara no s'ha tret la cara d'enfadat, n'hi ha per llogar-hi cadires. Dic justetes perquè el debat era dirigit per Ramon Rovira i, quan se'n fa referència, l'adjectiu ha de ser -disculpeu- moderat. Ell, que quasi demana perdó quan dóna els torns de paraula, no pot ser víctima de cap excés. Ni tan sols en la crítica. Per acabar-ho d'adobar, a mitja tarda he menjat per compromís una galeta singapuresa que ha portat un company de feina i a aquella hora encara no estava païda de tot. La sensació d'enfarfegament durant el debat ha estat contínua.

Tot això vé de que dijous passat va morir Arthur Miller, dramaturg. A la La política i l'art d'actuar (Ed. La Campana, 2002) explica les similituds entre l'actuació teatral i la política. El llibre és un repàs a la història nord-americana de la segona meitat del segle passat. Explica anècdotes divertides de Roosevelt, Reagan, Clinton, etc. Analitza i critica, és interessant. Avui però, em quedo amb aquestes dues línies: Els nostres polítics dels darrers temps són com agents d'assegurances en un pícnic, enterramorts en un espectacle burlesc; simplement són incapaços de desprendre's de les seves terribles preocupacions i actituds professionals i participar en la diversió. Ah, i gràcies per l'almax, senyor Miller. Per la galeta asiàtica, no pateixi, aquesta rai.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…