la galeta catalana

Necessito un almax. Fins fa un moment he estat veient un debat sobre la constitució europea al trenta-tres, amb K o sense, ara no ho recordo. A part de que l'objecte era més aviat espès, les arts escèniques dels polítics són més aviat justetes: veient en Montilla, que sembla l'encarregat d'una empresa funerària, o en Mas, que encara no s'ha tret la cara d'enfadat, n'hi ha per llogar-hi cadires. Dic justetes perquè el debat era dirigit per Ramon Rovira i, quan se'n fa referència, l'adjectiu ha de ser -disculpeu- moderat. Ell, que quasi demana perdó quan dóna els torns de paraula, no pot ser víctima de cap excés. Ni tan sols en la crítica. Per acabar-ho d'adobar, a mitja tarda he menjat per compromís una galeta singapuresa que ha portat un company de feina i a aquella hora encara no estava païda de tot. La sensació d'enfarfegament durant el debat ha estat contínua.

Tot això vé de que dijous passat va morir Arthur Miller, dramaturg. A la La política i l'art d'actuar (Ed. La Campana, 2002) explica les similituds entre l'actuació teatral i la política. El llibre és un repàs a la història nord-americana de la segona meitat del segle passat. Explica anècdotes divertides de Roosevelt, Reagan, Clinton, etc. Analitza i critica, és interessant. Avui però, em quedo amb aquestes dues línies: Els nostres polítics dels darrers temps són com agents d'assegurances en un pícnic, enterramorts en un espectacle burlesc; simplement són incapaços de desprendre's de les seves terribles preocupacions i actituds professionals i participar en la diversió. Ah, i gràcies per l'almax, senyor Miller. Per la galeta asiàtica, no pateixi, aquesta rai.