Ves al contingut principal

la galeta catalana

Necessito un almax. Fins fa un moment he estat veient un debat sobre la constitució europea al trenta-tres, amb K o sense, ara no ho recordo. A part de que l'objecte era més aviat espès, les arts escèniques dels polítics són més aviat justetes: veient en Montilla, que sembla l'encarregat d'una empresa funerària, o en Mas, que encara no s'ha tret la cara d'enfadat, n'hi ha per llogar-hi cadires. Dic justetes perquè el debat era dirigit per Ramon Rovira i, quan se'n fa referència, l'adjectiu ha de ser -disculpeu- moderat. Ell, que quasi demana perdó quan dóna els torns de paraula, no pot ser víctima de cap excés. Ni tan sols en la crítica. Per acabar-ho d'adobar, a mitja tarda he menjat per compromís una galeta singapuresa que ha portat un company de feina i a aquella hora encara no estava païda de tot. La sensació d'enfarfegament durant el debat ha estat contínua.

Tot això vé de que dijous passat va morir Arthur Miller, dramaturg. A la La política i l'art d'actuar (Ed. La Campana, 2002) explica les similituds entre l'actuació teatral i la política. El llibre és un repàs a la història nord-americana de la segona meitat del segle passat. Explica anècdotes divertides de Roosevelt, Reagan, Clinton, etc. Analitza i critica, és interessant. Avui però, em quedo amb aquestes dues línies: Els nostres polítics dels darrers temps són com agents d'assegurances en un pícnic, enterramorts en un espectacle burlesc; simplement són incapaços de desprendre's de les seves terribles preocupacions i actituds professionals i participar en la diversió. Ah, i gràcies per l'almax, senyor Miller. Per la galeta asiàtica, no pateixi, aquesta rai.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…