Ara parlaven com ho haurien pogut fer un germà i una germana condemnats que es comuniquen l'un a l'altre aquesta impressió d'alleujament que coneixen aquells que comparteixen el pes d'unes preocupacions inconfessades. I de tota aquesta simpatia s'alçà en ells l'ombra inesperada del desig, el fill bastard de la confessió i del deslliurament. En certa manera, era una premonició de l'amor al qual es lliurarien i que no seria tan lleig com el nostre: el meu i el de la Justine. L'amor és molt més autèntic quan neix de la simpatia i no pas del desig, car aleshores no deixa ferides. Ja era gairebé de dia quan van acabar de parlar. El foc ja feia estona que s'havia apagat i, encarcarats, es van aixecar, travessaren les dunes humides sota la pàl·lida llum d'espígol de l'alba i tornaren al cotxe. Melissa havia trobat un amic i un protector; pel que fa a Nessim, estava transfigurat. La sensació d'experiemntar una nova simpatia li havia permès, com per art de màgia, de retrobar-se ell mateix, és a dir, de tornar a ser un home capaç d'actuar.

Lawrence Durrell
Quartet d'Alexandria I
Traducció de Manel de Pedrolo
Punt de lectura, Enciclopèdia Catalana

Miracle!

No sé ben bé perquè hom associa el cristianisme a l'anomenada dreta ideològica. Jean François Revel ja va dir quins són els paral·leismes entre Marx i Jesucrist.

Moltes vegades sento a dir no sé quina mena de Déu ha de ser aquest que permet tantes injustícies. És una creença interessada en una divinitat que ens ha de salvar de les desgràcies, dels nostres errors i dels infortunis de la vida. Un déu, per tant, providencial que haria d'actuar en casos concrets. La fabulosa narració evangèlica es basa en l'esperança en un altre món, l'amor per sobre de tot i de la raó i en el sentit de comunitat. Avui hom diria que és tarannesca.

Fa dues setmanes anava pensant en aquestes coses i ja vaig escriure l'església dels pobres progres. Avui hi afegeixo aquest fragment d'El Quadern Gris d'en Pla, patró del gremi dels blogaires. A ell m'encomano per a que em doni lucidesa, claretat i sentit de l'humor. I que escrigui més sovint. Amén.

24 d'abril.

(...) Els miracles, en tant que impliquen la ruptura de les lleis més generals que poden imaginar-se, plantegen el problema de saber si realment convenen. Si jo -posem per cas- tingués una renda, és possible que pensés que no convenen. Però un pobre... Un pobre que no creu en miracles és no solament cent vegades més pobre del que realment és, sinó que, a més a més, és un pobre quivocat. L'únic tresor dels pobres és el miracle possible.

Ésser ric i independent és, de tota manera, molt difícil. per a arribar a tenir alguna cosa en aquest món s'ha d'haver passat per moltes, llargues, desagradables dependències. Però, en fi, és literalment inconcebible ésser pobre i independent (..).

Penjo aquest article de Xavier Roig publicat a L'Avui del 19 de març

Cinquanta lires per al sots-cap de l'estació

Els catalans massa sovint creiem que tenim el dret de donar lliçons sobre qualsevol cosa. Dóna vergonya, per exemple, escoltar certs opinaires quan parlen de política exterior. Si alguna cosa no sabem fer -modernament mai n'hem fet i mai en farem- és política exterior. No vull parlar, però, de cancelleries, un altre dia m'hi referiré. I si en faig un breu esment és perquè si llegeixes les memòries de Cambó t'adones que potser és l'unic polític català que sabia el què és un Estat i el que són les relacions exteriors. Llastimosament quan es parla de Cambó hom només en recorda l'últim i falten estudis seriosos sobre el seu coneixement profund sobre la política internacional del primer terç del segle vint. Sí, Cambó és un personatge fascinant.

Bé, deia que els catalans estewm avesats a donar lliçons, sobre tot de la que creiem que portem més bé: la democràcia. Que a Catalunya hi ha corrupció només cal observar, com deia un dia Xavier Roig, les amplades dels carrers de molts pobles: uns fan 9 metres i tenen metre i mig de vorera a cada cantó; altres però, en fan 7 o 6 etc; el mateix passa amb les alçades de les cases i les línies dels carrers. Tot i que la cultura urbanística és pèssima, també donem lliçons a Madrid, a Florentino o a qui sigui.

Catalunya no té tradició de bona gestió pública ni de dret públic. Tants anys veient l'estat com una cosa aliena que està pensada en anar en contra nostra, quan hem hagut de posar en funcionament institucions públiques, aquesta inexperiència ha desbocat en una Administració Pública de cinquanta lires per al sots-caps d'estació.

El meu tren cap a Suïssa i París no sortia fins a les 5 de la tarda, però a les 2 jo ja era a l'estació per tal de facturar el meu equipatge que tenia a la consigna. En anar a retirar-lo començaren les dificultats, fins que el meu fachino va dirme: "Si no doneu cinquanta lires al sots-director de l'estació, no en sortirem". Vaig dir-li que l'anés a avisar. Va comparèixer amb solemne levita engalonada que li arribava fins als peus i va demanar-me que li ensenyés el meu bagul i a quina hora sortia el meu tren. En dir-li que a les 5, em mirà seriosament i va dir-me: "El vostre bagul no sortirà fins a dos quarts de sis". Vaig allargar-li les cinquanta lires i donà l'ordre que em fos lliurat de seguida. Aquest detall acabà de conformar-me que el triomf del feixisme era inevitable.

Francesc Cambó, Memòries (1876-1936)

Barnils i Montllor

Aquests dies es compleixen deu anys de la mort d'Ovidi Montllor i també quatre de Ramon Barnils. Reprodueixo aquest article publicat a "la Vanguardia" el 19 de març de 1995 i que ha estat recollit al llibre "Ramon Barnils. Articles", Editorial La Magrana (2001).

OVIDI ENAMORADO

Estábamos tan tranquilos en el bar Bijou, de la villa de Gràcia de Barcelona, y estábamos locamente apretados gracias a que las dimensiones del local exigían de modo imperativo que la puerta de entrada fuera corredera; abrirla hacia adentro, hubiera comportado ocupar demasiado espacio del destinado a la clientela. Sus innumerables botellas científicamente alineadas en diversos planos y su barman de novela buena dejaban espacio suficiente para tres clientes.

Y en eso llegó Ovidi. Ovidi Montllor.

Venía con alguien más, todos ellos del mundo del teatro. Los presentes nos acomodamos de modo más íntimo, a fin de que Ovidi nos comunicara que venían del teatro Regina de la misma villa, allí al lado, en la calle de Séneca; aquella noche vieron que tenían un espectador –hemos dicho: uno- de modo que le comunicaron, primero, que tenía todo el derecho a contemplar la representación para la que se había desplazado y para la que había pagado entrada. Y segundo, y si era tan amable, le devolvían el dinero, le daban las gracias, le invitaban a una copa y daban por suprimida la función. El solitario ciudadano espectador, de sus derechos como cliente, aceptó lo segundo sin copa; así que Ovidi y los suyos pudieron entrar en el Bijou.

-Ya ves, si hubiera venido, a lo mejor no cabíamos.

Ovidi hacía y decía cosas como éstas. Unos años antes, en el no menos célebre Mesón de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), estábamos aguardando a una representación de la Nova Cançó, y estaba con Ovidi otro cantautor valenciano, a quien unos años después y ya en democracia socialista, le ocupó la original experiencia de tener un hermano ministro. Por aquel entonces aquel cantautor tenía programada una canción cuyo título solía intrigar a los aficionados: “Vint-i-quatre paraules” (24 palabras). “¿Qué quieres decir exactamente con esto?”, aprovechamos para por fin quitarnos el interrogante.

-“Home, tu diràs!” (¡Hombre, tú mismo!) –medió Ovidi. Y medió con tal arte de la interpretación, de la insinuación y sin previo aviso ni sospecha supimos no sólo qué significaba “Vint-i-quatre paraules”, sino que pudimos recitar todos juntos y de carrerilla las mismas: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, las tropas nacionales han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. Que habían sido pasadas al mecanógrafo en Burgos el I de abril de 1939, y firmadas por el Generalísimo Franco.

Habría que editar en cinta casete y regalar al mundo “No hi ha hagut mai en València dos amants com nosaltres”, de Estellés, i “Aiguamarina, de Sagarra, recitados por Ovidi. Era él.

Ramon Barnils, 19 de març de 1995.

En què es pensa mentre s'espera l'autobús

De sempre he admirat la capacitat dels que agafen amb facilitat la lletra d'una cançó. Fins fa un temps més o menys raonable estava convençut de que l'himne del Barça deia una bandera amb sa germana, per una clara associació de la bandera blaugrana i la senyera. I ja ho veieu, ruc de mi, aquesta relació de parentesc quasi igualava -algú legítimament pot pensar que superava- en nyunyes quan va dir a l'Ajuntament aquesta ciutat que porta el nom del nostre club (per cert, en Clos no se'n va adonar).

Doncs bé, el dijous esperava l'autobús d'un quart de nou del vespre i el tros del carrer Urgell entre el París i el Londres estava tallat per una manifestació que estava a punt de passar. I llavors vaig sentir unes veus que esgargamellaven vinyes verdes vora el mar! vinyes verdes vora el mar! vinyes... No faltaven els esquellots ni les cassoles ni els que aprofitaven l'estona per passejar el gos. Ja ho trobava estrany, però com que es fan i es desfan manifestacions de tota mena...

Mentre intentava esbrinar què coi cridaven aquells quatre benaventurats em divertia imaginant qui podia haver muntat la concentració segarriana. I quan ja estava pràcticament en bàvia l'illes verdes per al barri va desmuntar la conspiració que anava teixint mentre l'autobús es retardava. Per cert, ara que hi penso, en Segarra va escriure la lletra del cant del Barça, oi?

L'església dels pobres progres

Quan es parla de la crisi de vocacions sacerdotals, em venen ganes de riure. Només cal llegir, per exemple, les notícies sobre l'església catòlica dels diaris anomenats progressistes (El Periódico i El País) per a adonar-te de que no és pas veritat. Només és que a l'església catòlica li ha sortit competència. Un amic em va demostrar que la Unió Soviètica tenia la mateixa estructura organitzativa que el Vaticà..

Ara estan entretinguts amb la salut de joanpausegon: que si no s'aguanta els pets, que si vol plegar i quatre cardenalots conspiradors no l'hi deixen, etcètera. Aquests opinaires tipus Sopena, que es declaren agnòstics, els preocupa molt tot allò que diguin els ensotanats.

Dic jo, si tu ets ateu o agnòstic o el que sigui, se t'hauria de fotre quatre raves el que diguessin els bisbes perquè a tu no t'afecta, oi? Però el problema no és aquest: tant uns com els altres estan tallats amb el mateix patró dogmàtic i és clar, es rifen la parròquia. El mateix passa amb les organitzacions de gais i lesbianes, que celebren la victòria del tal Blàzquez i la derrota de d'en Ro(u)cco. Voleu dir que no us equivoqueu i que el menyspreu més gran és sempre la indiferència?

Ai, els atacs de banyes! Coi, que són els púlpits de la competència! Tots volen expandir la seva bona nova, assenyalar quins són els pecats del món. En definitiva, comparteixen la idea que tots som una colla d'imbècils que ens han de redimir de satanàs. Per a uns és les forces de la globalització; per als altres, el món hetero, i per als ensotanats tot allò que s'escapi del pla diví que elaborin segons les circumstàncies.

Malgrat les faltes d'ortografia i la inconstància a l'hora d'escriure, al món hi ha gent generosa. Ahir al vespre, tot passant per la pàgina de Lletra, vaig veure que "El ribot" ha estat inclòs a l'apartat "Obres". No sé si en fa molts dies. Simplement, gràcies!