Moltes vegades sento a dir no sé quina mena de Déu ha de ser aquest que permet tantes injustícies. És una creença interessada en una divinitat que ens ha de salvar de les desgràcies, dels nostres errors i dels infortunis de la vida. Un déu, per tant, providencial que haria d'actuar en casos concrets. La fabulosa narració evangèlica es basa en l'esperança en un altre món, l'amor per sobre de tot i de la raó i en el sentit de comunitat. Avui hom diria que és tarannesca.
Fa dues setmanes anava pensant en aquestes coses i ja vaig escriure l'església dels pobres progres. Avui hi afegeixo aquest fragment d'El Quadern Gris d'en Pla, patró del gremi dels blogaires. A ell m'encomano per a que em doni lucidesa, claretat i sentit de l'humor. I que escrigui més sovint. Amén.
24 d'abril.
(...) Els miracles, en tant que impliquen la ruptura de les lleis més generals que poden imaginar-se, plantegen el problema de saber si realment convenen. Si jo -posem per cas- tingués una renda, és possible que pensés que no convenen. Però un pobre... Un pobre que no creu en miracles és no solament cent vegades més pobre del que realment és, sinó que, a més a més, és un pobre quivocat. L'únic tresor dels pobres és el miracle possible.
Ésser ric i independent és, de tota manera, molt difícil. per a arribar a tenir alguna cosa en aquest món s'ha d'haver passat per moltes, llargues, desagradables dependències. Però, en fi, és literalment inconcebible ésser pobre i independent (..).
1 comentari:
Molt apropiat. Felicitats, cada dia escrius millor. Un petó. Rosa
Publica un comentari a l'entrada