Ves al contingut principal

L'església dels pobres progres

Quan es parla de la crisi de vocacions sacerdotals, em venen ganes de riure. Només cal llegir, per exemple, les notícies sobre l'església catòlica dels diaris anomenats progressistes (El Periódico i El País) per a adonar-te de que no és pas veritat. Només és que a l'església catòlica li ha sortit competència. Un amic em va demostrar que la Unió Soviètica tenia la mateixa estructura organitzativa que el Vaticà..

Ara estan entretinguts amb la salut de joanpausegon: que si no s'aguanta els pets, que si vol plegar i quatre cardenalots conspiradors no l'hi deixen, etcètera. Aquests opinaires tipus Sopena, que es declaren agnòstics, els preocupa molt tot allò que diguin els ensotanats.

Dic jo, si tu ets ateu o agnòstic o el que sigui, se t'hauria de fotre quatre raves el que diguessin els bisbes perquè a tu no t'afecta, oi? Però el problema no és aquest: tant uns com els altres estan tallats amb el mateix patró dogmàtic i és clar, es rifen la parròquia. El mateix passa amb les organitzacions de gais i lesbianes, que celebren la victòria del tal Blàzquez i la derrota de d'en Ro(u)cco. Voleu dir que no us equivoqueu i que el menyspreu més gran és sempre la indiferència?

Ai, els atacs de banyes! Coi, que són els púlpits de la competència! Tots volen expandir la seva bona nova, assenyalar quins són els pecats del món. En definitiva, comparteixen la idea que tots som una colla d'imbècils que ens han de redimir de satanàs. Per a uns és les forces de la globalització; per als altres, el món hetero, i per als ensotanats tot allò que s'escapi del pla diví que elaborin segons les circumstàncies.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…