Finançament i cistelles de Nadal

Als espanyols els agrada tenir un tracte imperial amb Catalunya. Ens volen com els esclaus de l'imperi romà que s'estaven al vestíbul de la casa de l'amo esperant rebre l'sportula, el repart de la provisió diària de menjar i diner. És una qüestió de llei, d'imperi. Aquesta gent no han guanyat guerres per a que una democràcia, un règim de llibertats, tombi el que s'ha guanyat amb sang.

Per això, per a Espanya el finançament català és la cistella, d'impostos o de queviures, de Nadal que les empreses regalen als treballadors. El nom de cistella d'impostos que fan servir el senyor Castells i companyia escau molt bé al sistema i a la idea espanyola. Ja es tracta d'això, una sportula.

Fa alguns anys n'havia rebut alguna, de cistella. L'amo es pensa que el lot es completíssim i de ben segur que li ha costat diners. L'assalariat, e canvi, quan arriba a casa i l'obre, veu un paquet de sopa, dues taules de torrons de quarta categoria, una ampolla de cava que fa passar vergonya, un pot de préssec conservat en almívar i una caixa de neules rellents. I cafè, és clar.

Ara bé, tal com hem vist aquests dies de crisi, els amos volen retallar les cistelles perquè les consideren una despesa supèrflua. Llavors, quan l'amo decideix no fer el regal, el treballador, encara que sempre l'ha trobat sublimació de la gasiveria, s'emprenya com una moto.

Nosaltres no volem una cistella, ni buida ni plena. És que l'hort és nostre. Que tingueu tots una bona entrada d'any i un gloriós 2009. Amb lot o sense.

ZP, l'home dels nassos

El Costumari de Joan Amades explica que l'home dels nassos és un foraster que arriba d'un país llunyà i pintoresc.

Enguany, tal com estava previst, el 31 de desembre, l'home dels nassos mira d'enllestir el seu últim numeret amb la seva fòrmula de firaire decimonònic, ta-ran-nà, ta-ran-nà, ta-ran-nà!

El filibuster de l'aquí caic, allà m'aixeco. Enredaire professional, un pobre diable del qui dia passa, any empeny. Prestigitador a Espanya, desconegut a Europa, emparentat amb els populistes de l'Amèrica llatina i ignorat als Estats Units.

Ho fa amb tanta gràcia que a molts fins i tot els agrada més la trampa que el propi de joc de mans.

Voleu la fòrmula del màgic Doctor Pins
que es treia del barret coloms i colomins.
Bambi, que bé va,

va bé bon vi de la bóta,
Bambi, que bé va
va bé de la bóta el bon vi.

Voleu la fòrmula del màgic Doctor Pins
Pot fer d’un gros bagul una capsa de llumins
Bambi, que bé va, va bé...

Què és una dictadura

Enric Sòria a l'Avui de diumenge: "el poeta Josep Porcar ha publicat en internet el seu últim llibre perquè no trobava cap editorial on fer-ho. Porcar no és cap desconegut. Té llibres aplaudits i premis importants. Si això passa amb escriptors consagrats, podem suposar com els va als altres. La manca de tota mena de suport ha perjudicat molt la jove indústria editorial valenciana, que ara viu una crisi que no té igual en cap altra autonomia amb llengua pròpia".

El 15 d'agost de 1994 Ramon Barnils va definir què és una dictadura al setmanari El Temps:

A principis del setanta qui subscriu, que treballava al diari Tele/Exprés, va rebre, per telèfon, una petició de favor, la conveniència per a un tal Pere calders per a poder entrevistar-se amb algú del món editorial, a propòsit d'un problema sobre l'edició d'un llibre. La dictadura és això: que un escriptor com Pere Calders, amb trenta anys d'ofici ben fet darrere, necessiti un cop de mà per a un afer nimi d'un simple redactor de diari.

Les xanques

Fins fa poc temps una de les expressions que més m'agradava era "una persona sense complexes ni manies". De les que van al gra. Adorava conèixer persones així. El que passa és que no n'he conegut cap.

Fa uns quants anys em van regalar un conte de Marta Balaguer, "En Jaumet de les xanques". Explica les facècies d'un xicot que, un cop acabada la cercavila de festa major del seu poble, no va poder treure's les xanques. A la nit fins i tot les fustes van crèixer. No les van poder treure ni amb una serra. Van créixer i créixer i finalment en Jaumet va haver d'adaptar-se a les noves circumstàncies.

Als carrers, als diaris i a la xarxa trobes tot de personatges amb xanques. Porta feina aclarir quan aquestes xanques són manies, principis, complexes, conviccions, dèries o valors.

Cendra a l'abric convergent

Llegit a l'Avui. Montilla reivindica un Macià pactista allunyat de l'independentisme.

Dos anglesos es troben al compartiment de fumadors d'un tren que fa la ruta de Londres a Newbury. Un cop han comentat el temps, un diu a l'altre:

-Disculpi, senyor, unes puntes se cendra acaben de caure sobre la màniga del seu abric. Vagi en compte de no tacar-se. Aquest abric sembla molt resistent, es conserva molt bé i vostè és una persona curosa. Em sabria greu que més tard no pogués treure la cendra.

-Efectivament, el meu sastre va fer una bona feina. Moltes gràcies per avisar-me. Ara que ho diu, vostè ha estrenat fa poc aquest abric. Hi anirà bé tant en dies de sol com de pluja, sembla que és impermeable a qualsevol inclemència. És per això que aquest llumí que fa estona que crema a la butxaca, podria fer-li un forat irreparable.

Una discussió sobre l'Església

Ahir al vespre, un cop recitats els versos i fets els brindis, parlava amb un parent sobre l'Església. Amb tota la raó el meu estimat parent assenyalava els errors i les misèries i es preguntava com ha estat possible que l'Església encara hi sigui després de 2000 anys.

Hi ha omissions imperdonables, l'Església és evidentment falible. Si ha esdevingut tan gran no és perquè hagi estat feta per homes diferents a nosaltres, sinó que hagi estat feta per homes com nosaltres. Els homes de l'Església no tenen res de sobrenatural. Si ho fossin, els homes de tots el segles no hauríem tingut motius per admirar-los perquè el que agrada és que hagi caminat amb el poble. Això no contradiu la seva grandesa. Al contrari, Jesucrist va fer apòstol sant Pere, que havia renegat d'ell vàries vegades. Aquesta idea fundacional la fa imbatible.

En sap més per vella que per sàvia. Els seus delictes i assassinats es combinen amb els actes de generositat més grans. Algunes vegades ha estat jutge, altres víctima o botxí. Ha estat sotmesa per governants, altres cops ha estat ella qui els ha sotmès. Tradició, llibertat i disciplina. Misteri. Fe, esperança i caritat. Els amos són els mateixos treballadors.

Es diu que sempre ha estat en crisi, que té una mala salut de ferro. En aquesta època de micròfons i càmeres, alguns la veuen com un instrument d'opressió, un rival de l'home. Però no té pressa i està segura del que diu. I tornarà a ser hegemònica precisament per això: perquè no competeix contra el rellotge. Avui és una església més petita, no ha necessitat cap canvi per adaptar-se a la globalització. Precisament, allò de "pensar globalment i actuar localment" és el que porta fent tota la vida.

Trobareu un infant en una menjadora

"Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l'imperi. Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. Tothom anava a inscriure's a la seva població d'origen. També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la família i descendència de David. Josep havia d'inscriure's juntament amb Maria, la seva esposa. Maria esperava un fill.

Mentre eren allà, se li van complir els dies i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.

A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l'àngel els digué:

-No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.

I de sobte s'uní a l'àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant:
-Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima. "

Evangeli de Lluc,2,1-21

Lisístrata ens visita

Rebo un correu que m'anima al consum responsable. Truco a un amic per anar a fer un beure i respon que des de fa dies està tancat a casa perquè la nòvia l'ha deixat. En un cafè sento dues dones que diuen que algun parent es quedarà sense regal. A Corbera, l'ajuntament i els comerciants no s'han posat d'acord i el poble és fosc que fa por sortir-hi de nit. La gallineta s'ha fet venir el restrenyiment.

És Lisístrata tan sols una comèdia? Una comèdia, diguem-ne, pacifista? Enmig d'aquesta quaresma laicofinancera, Boris Johnson, el triomfal alcalde de Londres, l'imperial llicenciat en llengües clàsiques, el terror dels esperits ideològics que no tenen sentit de l'humor, ens rescata dels Scrooge que aprofiten la crisi per fer l'agost, i proclama als homes de bona voluntat, urbi et orbe, EAT, SPEND AND BE MERRY: THIS NOT THE END OF THE WORLD!

Molt bon Nadal a tots!

Viuen de la rifeta

Els catalans s'han gastat 460 milions d'euros a la loteria espanyola de Nadal. Són milions de participacions venudes per tota mena d'entitats (colles geganteres, partits polítics, gremis, etc.). Des de que vaig tornar d'Anglaterra diferents amics m'han demant que els en comprés una: -Au, va home, és una manera de col·laborar, és per pagar el butlletí, són per les colònies dels nanos, és pel lloguer, etc.

Aquesta rifa es diu nacional perquè va ser creada per sufragar la defensa contra la invasió napoleònica, més tard la guerra de Cuba i fins i tot la guerra del 36. Avui, però, continuem pagant Espanya amb les vostres participacions, amics de la colla de diables. Se'ns rifen i volen que ens sentim feliços. Estem comprant misèria a canvi de res.

L'any que Espanya no faci ni cinc de calaix amb aquesta rifeta estarem molt a prop de la independència. Hi ha maneres molt nobles de guanyar-se la vida. La cançoneta de "jo robo perquè el món m'ha fet així" és pidolaire, de qui no té confiança. Amb una mà es demana una subvenció a l'ajuntament i amb l'altra s'assalta l'amic amb participacions de la loteria espanyola de Nadal.

Una de comissaris (europeus)

Aquest escrit va sobre Europa i és molt possible que, en cas que sigui llegit, ho serà només a bocins. Perquè la Unió Europea és avui una cosa àrida sense ànima. És per això que els senyors de la Societat d'amics del país estan amoïnats per l'euroesceptiscisme. Aquesta crida amical m'interessa perquè renego, a misses dites, d'haver votat sí a un referèndum sobre la constitució europea que no el recorda ni qui el va convocar.

Es diu que aquesta Unió no és res més que un tractat de Versalles amb dues unces d'intel·ligència emocional. Un no pot passar dels forns d'Auschwitz a fundar uns Estats Units d'Europa com aquell qui res. Per molt bona voluntat i saviesa que tinguessin aquells sants barons que signaren els primers tractats constitutius. Uns grans acords per a donar esperança durant la postguerra, en la qual potser encara hi som. Per tant, jo aniria amb més de compte en criticar l'euroescepticisme. L'escepticisme, amb euros o sense, no és dolent. Si no ens deixa fets uns estaquirots -relativistes-, és una una prudència necessària quan topes amb un entusiasta excessiu i amb un tril·lero passat a la política.

Si encara hi sou us diré que Brussel·les és una ciutat lletja com una plaça dura a un poble al Baix Llobregat, qualsevol d'aquells que tenen un govern socialista des d'abans de la mort d'en Franco. Als anys 70 i 80 del segle passat Brussel·les era la ciutat escollida per jugar els partits de bàsquet entre el Maccabi de Tel Aviv i els CSCKA de Moscou. Partits foscos i freds jugats a porta tancada. Sap greu, aquesta és la percepció que en tenim avui, de la Unió Europea.

Potser serà veritat allò que qui es passa la vida lluitant contra els dracs, es torna drac. Doncs bé, no sé pas qui va tenir la malpensada de posar el nom de comissaris a uns senyors nomenats pels partits i governs i que s'encarreguen de donar directives a tort i a dret. Un nom de de connotacions ben sonores de Via Laietana a Cracòvia. D'això en Josep Pla en deia fer mal correu.

Una estona de cel per a una diputada

Prou m'afiguro que els diputats de CiU al Parlament estaran entusiasmats amb la idea de fer una parella lingüística amb un nouvingut. Posem el cas d'una diputada de Tortosa. Ha de pujar a Barcelona a pitjar un botó. Encabat s'haurà de fixar molt bé si el seu portaveu aixeca l'índex o el polze de la mà dreta o l'esquerra i votar amb conseqüència. Ha d'estar a l'aguait que la televisió no l'exampi fent la becaina quan parla el diputat Morfeu. No pot dir la seva si no ho consenteixen els arbitristes del partit. A més, no acaba de saber si l'hem votada a ella o a les sigles. Alliberem l'escapçada diputada! Aquesta mena de solituds tumultuoses són de mal pair.

Ara podrà fer voluntarisme lingüístic amb un turc, un txec o un brasiler -una sort que els d'aquí no tenim. Aniran a prendre cafè, parlaran dels seus països. Fins i tot, l'agraciat nouvingut li presentarà els seus amics i potser la convidaran a alguna festa de la que la progressia oficial no en saben res -i que per molts anys!

La nostra diputada, a la fi, podrà satisfer aquell reiet que duem al cor i que es diu Ferpaís. Oblidaran plegats les amargors quotidianes. S'explicaran mentides. Es comprendran, s'integraran. Mil cops repetint, que no té sentit seguir aquesta història. però aquest temps robat fa tirar endavant fins poder arribar al proper dimarts. I per uns breus moments una estona de cel, ja no importa el demés, una estona de cel. El que dura un cafè és una estona de cel.

Bons temps per a l'scrabble

El senyor Gerry Adams va tenir un mal dia quan va dir als britànics que un tractat de pau no era una partida d'scrabble. Per sort, a Wondercat a ningú se li ha acudit dir-ho, perquè, pel que sembla, aquest joc diverteix els nostres polítics.

La gràcia de l'scrabble és saber aprofitar el moment i l'espai amb les peces que disposes i mirar de treu-li suc a l'enginy i al diccionari. De moment, els mestres són els del Partit Sofista-Socialista de Catalunya, que tenen un gran nivell de pragmàtica lingüística i una gran habilitat per als encaixos impossibles.

Des de fa qui sap quan es discuteix el valor dels mots "Catalunya" i "Espanya". Ara posem el crit al cel perquè en Zapatero ens ha "enganyat". Alguns de mala jeia diuen que l'estatut és "il·legítim". Es desitgen relacions "bilaterals". Els nostres representants han triat molt bé les paraules, doncs, els dígrafs "l·l" i "ny" valen 10 punts un cop posats al tauler. Però sembla que tant si ens toca la peça com si la té el contrincant, no ens n'acabem de sortir.

Ara aquest joc farà una puixança també a nivell popular. Són uns grans temps per a l'scrabble. Nadal n'és una bona època i encara més en aquests temps. Es diu que l'arquitecte Arthut Butt era a l'atur durant l'època de la gran depressió. Va cridar "eureka" quan va llegir d'Allan Poe que la lletra més utilitzada en anglès és la "e". Va mirar el new York Times per donar una puntuació a cada lletra. Diuen que d'allà va sortir l'scrabble i, un cop finalitzada la guerra, el va comercialitzar. Tot allò va passar el 1948. Tot just fa 60 anys.

Joan Tardà, l'enterraborbons

A València, a principis del segle XIX, hi havia una colla de graciosos que els agradava fer versos satírics sobre la situació política. Un d'ells era Vicent Clèrigues, activista liberal conegut com el "Bolònio". Un altre era Manuel Civera, propietari d'una semolaria al mercat, regidor de l'ajuntament i autor d'uns celebradíssims diàlegs entre un carreter de poble, Saro Perrengue, i un advocat, Dr. Bonifaci Cudol.

Un verset anònim escrit per un d'aquests dos anava en contra de la nova administració de la dinastia borbònica. El reroduïm tot seguit. Esperem que sigui del gust rústic del diputat voluntari a cantar les quaranta i les absoltes a les famílies reials espanyoles.

Los catalans un dia
de llibres blasonaren
per tenir llibertat.
Més un Borbón infame,
per a ser rei d'Espanya,
ple de rabiosa sanya,
el poble ha encadenat.

Tardà, si mai us falta feina, podeu demanar de fer-vos càrrec del cementiri de l'Escorial. Així, quan enterreu borbons, podreu dir, tot posant la làpida, paraula d''stone. Visca la república, morí el borbó. In saecula saeculorum, amén.

La web de Parlament Europeu encara no està en català

He sentit a la ràdio que la web del parlament europeu ja està disponible en llengua catalana. Un cop arribat a casa, entro a la pàgina de la Cambra www.europarl.europa.eu/. Evidentment no hi és.

L'han traduïda, sí, però, com tantes vegades, han fet trampa. No s'hi arriba per un enllaç directe, sinó per www.europarl.europa.eu/barcelona. Aquesta et condueix a una externa http://barcelona.adagio4.eu/. L'eurodiputat Vidal-Quadras té raó quan deia que aquest fet reflecteix la situació del país. Sí, senyor, estem així, amb carreteres de segona.

Val més això que res? Home, ja teníem la traducció d'en Miquel Català a http://www.europarlament.cat/. Aquest xicot està encausat per fer el mateix que han fet avui els senyors de la Cambra. Bon profit els hi faci. Però no calia que els senyors de la ràdio ho comuniquessin com si Obama hagués anunciat el seu suport a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació.

Dissabte de glòria espanyola, dissabte de cendra catalana

Un cop passada la comèdia de la transició, Espanya ha tornat als orígens, al mal humor, al magistrat del TC amb cara d'arbitre de futbol, una barreja de funcionari i torero, aquí mando yo, como sigas mirándome, te vas a la calle.

La constitució espanyola, però, és magnífica. És un bon text legal per als espanyols. Ja n'havien tingut de bones abans que aquesta, però van fracassar per culpa de l'estupidesa i la mala educació. Els intel.lectuals (Madariaga, Jovellanos, Herrero de Miñón) vivien en torres de marfil, lluny de la sagristia, la taverna i el quarter de la guàrdia civil, els llocs on el poble es congregava.

L'anim actual és de tirar-te la constitució pel cap, perquè coi, Espanya és seva, som a casa seva i, és clar, manen ells. Això de la bona voluntat d'integració ho deixo per les ànimes audaces, pels ingenus o pels que debò se senten espanyols.

Tant fa si es modifica la constitució, te la seguiran fotent-te-la pel cap. Tal com fa Rouco amb el catecisme.

Roca Junyent a "59 segons"

Ahir al vespre vaig veure el programa "59 segons" de TVE. Van entrevistat Miquel Roca Junyent amb motiu dels 30 anys de la constitució espanyola. És un home civilitzat i serè. Va argumentar les seves conviccions amb sentit, va exposar unes reflexions jurídiques molt sàvies, va reconèixer errors i es va felicitar per les coses que han anat bé. S'agraeix que hagués defugit del cofoisme i el ressentiment.

No se li ha aturat el rellotge: es nota que aquest senyor es dedica a treballar i no a fer conferències nostàlgiques, com González i Aznar entre d'altres. Ni tals sols escriurà les memòries, la qual cosa lamento.

Mai m'havia agradat en Roca i tampoc acaba de ser el sant de la meva devoció. De debò, tant me fa. Vistos els despropòsits de les persones que estan a les institucions (Generalitat, ajuntaments, govern de l'estat), escoltar aquest senyor tan civilitzat, gens sectari, és una benedicció.