He acabat de llegir
El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira.
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
"Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pugui haver.
No faci gens estrany,doncs, que el nostre més gran poeta i alhora el prosista més calent i punyent de la nostra llengu, fos un que va néixer, viure i morir tronxo. D'ací li'n van venir totes a mossèn Cinto". Mossèn Tronxo
Andreu Carranza no m'ha convençut amb la contraposició del poder establert -marquès de Comillas, Morgades, Jaume Collell- i per l'altra banda mossèn Cinto, la família Duran i el poble. Ras i curt, en aquesta vida, a part de ser valent i lluitar per la dignitat, tenim el deure de ser intel·ligents. Mossèn Cinto no ho va ser.
He buscat què hi diu Francesc Cambó a les seves Memòries
La mort de Mossèn Cinto. M'apodero del cadàver per entregar-lo a la ciutat
El 10 de juny acabà els seus dies mossèn Cinto Verdaguer, el gran poeta de Catalunya, a la Vil·la Joana, prop de Vallvidrera. Voldria suprimir tota referència a la trista història dels darrers anys del nostre gran peta. Però jo, que la conec tan íntimament com el qui més, em sento amb el deure d'afirmar aquí que tant el bisbe Morgades, com el canonge Jaume Collell, com el Marquès de Comillas, com Narcís Verdaguer i Callís, eren no sols innocents de totes les calúmnies que, a mans plenes, els llançà l'insigne poeta, sinó que llur conducta envers aquest fou, durant anys seguits, d'una altura moral a la qual pocs homes arriben. Mentre el poeta, dominat per uns vulgars poca-vergonyes i aconsellat per uns sectaris, difamava els seus benefactors, aquests no sols callaven sinó que, secretament, continuaven salvant-lo de la misèria i la vergonya on la seva conducta el portava.
La darrera malaltia de Mossèn Cinto era seguida per tothom amb angoixa, car la massa veia en ell no sols el gran poeta sinó el perseguit dels poderosos. Jo sabia per un dels metges que la seva fi era propera. Vaig parlar amb l'Alcalde i vaig obtenir d'aquest la promesa que, en el moment en què es produís el traspàs, ell prendria l'acord de declarar que la Ciutat es feia càrrec del cadàver, que es dipositaria al Saló de Cent, convertit en capella funerària, on li podria retre homenatge tot Catalunya i que l'enterrament, amb gran pompa, el costejaria la ciutat.
Era de nit quan vaig tenir notícia que Mossèn Cinto havia entrat a l'agonia.. Llavors, portant la delegació de l'Alcalde, amb alguns cotxes de cavalls i precedit d'unes parelles de guàrdies municipals muntats, vaig anar, en una nit de tempesta, a la Vil·la Joana. Allí se'm presentà el més repulsiu espectacle: la família abjecta que l'havia anat explotant era al costat del cadàver; la germana de mossèn Cinto, una pagesa velleta que havia vingut de Folgueroles per tal d'assistir-lo, la tenien arraconada fora de la cambra mortuòria. Per allí circulaven homes d'extrema esquerra que forjaven el pla perquè el cadàver de Mossèn Cinto pogués servir de bandera d'escàndol. Jo, que duia la delegació de l'Alcalde, amb còpia dels acords, em vaig imposar a tothom; vaig treure de la cambra els qui mai no hi haurien hagut de penetrar i, emparant-me de la caixa mortuòria, vaig organitzar el seu trasllat a Barcelona. Darrera del fèretre, portant el cadàver, anava jo; després venia la germana del poeta; després uns amics. Així, protegit per la Ciutat, s'organitzaren els serveis religiosos i una enorme massa de públic desfilà davant el cadàver dia i nit fins a l'hora de l'enterrament, que tingué lloc l'endemà. Aquest fou presidit pel Comte de Romanones, el qual confessà després a les seves Memòries que, en passar entre la multitud atapeïda, havia pogut apreciar clarament la fonda hostilitat amb què el Govern i el seu representant eren vistos a Catalunya.
I ara llegiu el llibre d'en Carranza.
"Ivan Yakolevich Bilibin (1876-1942) es uno de los representantes más insignes del movimiento artístico que floreció en Rusia a principios de siglo y que se inscribe, aunque con variantes peculiares, dentro del modernismo. Fue el primer pintor ruso que consideró la ilustración de libros como su actividad más importante, y su obra maestra son sin duda las ilustraciones que realizó para los cuentos y leyendas de su país, en que añade a las modernas técnicas ornamentales motivos tomados directamente del arte popular y la brillantez del arte oriental (hay claras similitudes entre sus dibujos y las del japonés Hokusai)."
