Ves al contingut principal

Un anglès a Napols durant la Setmana Santa

Des de mitjans del segle setze, els joves aristòcrates anglesos continuaven els estudis al continent, pricipalment a França, Itàlia i Grècia. Li'n deien el Grand Tour. Molts d'aquests estudiantss publicaven les seves experiències al The Spectator o al The Gentleman's Magazine. Un d'ells, Joseph Addison, de viatge de Roma a Nàpols, deixa constància de la bellesa del país, la pobresa de la població local, la forma de govern dels prínceps. Addison era a Nàpols el divendres sant, hi trobà Felip d'Anjou i anotà la perplexitat que li causaren les institucions i cerimònies catòliques.

"Naples. My first days at Naples were taken up with the sights of processions, which are always very magnifient in the Holly Week. It would be tedious to give an account of the several representations of our Saviour's death and resurrections, of the figures of himself, the Blessed Virgin, and the Apostles, which are carried up and down on this occassion, with the cruel penances that several inflict on themselves, and the multitude of cerimonies that attend these solemnities. I saw, at he same time, a very splendid procession for the accession of the Duke of Anjou to the Crown of Spain, in which the Vice-Roy bore his part at the left hand of Cardinal Cantelmi. To grace the parade, the exposed, at the same time, the blood of Saint Januarius, which liquefied at the approach of the Saint 's head, though, as they say, it was hard congealed before
(...).

Joseph Addison, Remarks on Several Parts of Italy in the years 1701, 1702, 1703. Travel Writing. 1700-1830. An anthology, editat per Elisabeth A. Bohld i Ian Ducan (Oxford University Press)
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…