Amin Maalouf, Orígens

Algú que no fos jo hauria parlat d'"arrels" ... No és el meu vocabulari. La paraula "arrels" no m'agrada, i la imatge encara menys. Les arrels s'enfonsen a terra, es retorcen dins del fang, es propaguen en les tenebres;  mantenen l'arbre captiu des que neix i l'alimenten a canvi d'un xantatge: "si t'alliberes et moriràs".

Els arbres s'han de resignar, necessiten les arrels; els homes no. Nosaltres respirem la llum, anhelem el cel, i quan ens enfonsem a la terra és per podrir-nos. La saba de la terra natal no ens puja dels peus al cap, els peus només els volem per caminar. Per a nosaltres l'únic que compta són els camins. Els camins ens acomboien: de la pobresa a la riquesa o a ou una altra pobresa, de la servitud a la llibertat, o a la mort violenta. Ens fan promeses, ens porten, ens empenyen, i ens abandonen.

A diferència dels arbres, els camins no sorgeixen de terra a l'atzar d'una llavor. Tenen un origen, igual que nosaltres. Un origen il·lusori, perquè un camí no té mai un començament de debò; abans del primer revolt, allà al darrere, ja hi havia un altre revolt, i un altre. Un origen inassequible, perquè a cada cruïlla s'hi han sumat altres camins, procedents d'altres orígens. Si haguéssim de tenir en compte tots aquests confluents, faríem cent voltes a la Terra.
I en el cas dels meus, les faríem per força! Sóc d'una tribu que sempre ha estat nòmada en un desert de les dimensions del món. Els nostres pobles són oasis que abandonen quan la deu s'asseca, les nostres cases són tendes amb un vestit de pedres, les nostres nacionalitats són qüestió de data o de vaixell. L'única cosa que ens lliga els uns als altres, per sobre de les generacions, per sobre dels mars, per sobre de la Babel de llengües, és la sonoritat del nom. 

Un cognom com a pàtria? Sí, és així! I com a fe, una antiga fidelitat! 

No m'he sentit mai membre d'una comunitat religiosa, o en tot cas d'unes quantes d'inconciliables; i tampoc m'he sentit mai totalment d'una nació –és clar que, en aquest cas, tampoc pertanyo a una i prou –. En canvi, m'identifico fàcilment amb l'aventura de la meva gran família, sota tots els cels. Amb l'aventura i també amb les llegendes. Igual que els grecs antics, la meva identitat va unida a una mitologia, que sé que és falsa i que, tanmateix, venero com si portés la veritat. 
D'altra banda, és curiós que, abans d'aquest moment, només hagi dedicat algun paràgraf a la trajectòria dels meus! Però cal dir que aquest mutisme també forma part de l'herència que he rebut... 

La cultura la fas o te la fan

Article publicat a la revista Tot Molins L’altre dia em vaig sorprendre donant copets a la taula amb els dos dits índex a ritme de reggaeton...