Acabo de guanyar 9 Euros. Sí, noi, fa uns quinze dies, davant de la Facultat de Dret de la UB, una noia em va dir si volia participar en una enquesta sobre l'ús que faig d'internet. L'enquesta estava patrocinada per Repsol-YPF. Es veu que aquesta bona gent estan capficats en un estudi sobre quins continguts hauria de tenir la web d'aquesta gran colla d'amics de Catalunya. La noia metrallà les preguntes i dies després vaig rebre un correu on havia de visitar la web de Repsol i respondre, carregat de paciència, quatre preguntes. I vés per on avui he rebut el xec. La noia, però, no l'he tornada a veure. Llàstima perquè després de prop de mitja hora quasi passàrem a les preguntes personals i ja havíem trencat el gel. Què hi farem.
Bé, i a què ve tot plegat? Doncs que el govern nostrat està endegant
una campanya semblant, tot i tenir menys diners i poder que Repsol, naturalment. Faran enquestes al carrer? Em donaran 9 euros per participar-hi? I el qués més important, em tornaré a trobar aquella noia tan agradable? Tant de bo que quan acabi la campanya de Repsol, la fitxi, ai las!, el conseller verd de relacions insitucionals per a la campanya del nou Estatut.
M'ha agradat la publicitat que fan a vilaweb: Entra i participa-hi! No us perdeu la web sobre el nou Estatut. Us avanço el que m'ha agradat més. Això sí que es fer el titella!:
-Festatut: Espectacle d'arts de carrer sobre el nou Estatut
-El Govern t'escolta: Digues al Govern què en penses
-Xat amb el Govern: Dialoga amb el Govern sobre el nou Estatut
Tevetrés em posa del revés
Quin horror, ja hi tornem a ser! Arreu on vagis, a una carpa o a una terrassa o a qualsevol bar tornen a sonar els espantosos ritmes anomenats llatins (?), O tempora, o mores!
Ara acabo de veure un anunci corporatiu de TV3 que fa la pinta que serà la falca o la cançó de l'estiu. A ritme de rumba o d'alguna cosa semblant, al bell mig d'una urbanització tot just asfaltada on hi viuen els paràssits de les juntes de compensació que esperen que l'Ajuntament els pagui les voreres, s'escolta la veu d'una noia amb dialecte de Pedralbes, aquell que es pronuncia tot enganxant la llengua al pal·ladar, i diu: "tevetrés em posa del revés!" Justa la fusta! Quin empatx de creativitat tripartita, no ho podrem suportar.
Ara acabo de veure un anunci corporatiu de TV3 que fa la pinta que serà la falca o la cançó de l'estiu. A ritme de rumba o d'alguna cosa semblant, al bell mig d'una urbanització tot just asfaltada on hi viuen els paràssits de les juntes de compensació que esperen que l'Ajuntament els pagui les voreres, s'escolta la veu d'una noia amb dialecte de Pedralbes, aquell que es pronuncia tot enganxant la llengua al pal·ladar, i diu: "tevetrés em posa del revés!" Justa la fusta! Quin empatx de creativitat tripartita, no ho podrem suportar.
Els xivatos
Vaig tenir un professor de Ciència Política, Edward Tarnawski, que tenia una teoria curiosa sobre les mesures de vigilància a què són sotmesos els governants. Deia que el sistema no vetlla per la seva seguretat, si nó que els vigila a ells. Que no se surtin del sistema i que compleixin amb el què s'espera del seu càrrec. Aquesta reflexió la vaig recordar durant el cas Carod precisament quan es deia la seva actuació no s'ajustava al que s'esperava d'un conseller en Cap.
D'altra banda, recordo que l'admirat professor deia que el procés de vigilància col·lectiva s'estava privatitzant i que cada vegada més apareixerien els populars xivatos, aquells que, per exemple, avisen la policia per qualsevol cosa.
D'altra banda, recordo que l'admirat professor deia que el procés de vigilància col·lectiva s'estava privatitzant i que cada vegada més apareixerien els populars xivatos, aquells que, per exemple, avisen la policia per qualsevol cosa.
Parlamentarisme creatiu
N'hi ha que durant la intervenció aliada a l'Irak van voler donar lliçons de democràcia als anglesos.
A la web del Parlament nostrat, aquell que està al costat del zoo, no hi consten les intervencions dels Diputats.
Només a Anglaterra, l'esperit essencialment aristocràtic dels anglesos -qualsevol que sigui llur significació política i llur categoria social- i la força de la tradició, tan viva en el Parlament anglès, de limitar els grans debats a les declaracions del cap de govern i dels "leaders" de l'oposició, ha evitat que l'extensió de la cultura i la vulgarització dels temes acreixessin indefinidament el nombre dels oradors parlamentaris, amb una deplorable minva en el rendiment efectiu de la màquina parlamentària. Examinant el report d'una sessió d'una de les Cambres angleses i comparant-la amb la d'una Cambra d'un país llatí, es veu l'enorme diferència en l'eficàcia dels dos Parlaments, diferència que no prové de cap precepte constitucional ni reglamentari, sinó de causes més profundes. I aquesta diferència explica moltes coses!
Francesc Cambó, Les Dictadures, 1929
A la web del Parlament nostrat, aquell que està al costat del zoo, no hi consten les intervencions dels Diputats.
Una campanya electoral soporífica?
Qui deia que aquesta campanya electoral és ensopida i que no té cap interès? Mentida! Entreu a Flux, el blog de l'escriptor Jaume Subirana, ja m'ho sabreu dir. Hi ha lemes electorals que amaguen missatges subliminals i que delaten els pensaments íntims del candidat.
Jo, si em presentés a unes eleccions, el primer que faria seria desxifrar els missatges interns dels lemes dels rivals.
Jo, si em presentés a unes eleccions, el primer que faria seria desxifrar els missatges interns dels lemes dels rivals.
Quina barra!
Càritas Diocesana, UGT i CCOO han desautoritzat (?) les concentracions dels immigrants a l'Eslésia del Pi i a la Catedral amb l'argument de que això obstrueix els procés administratiu dels expedients. Tanmateix, la Sectraria d'Immigració de la Generalitat ha titllat les tancades d'inoportunes i d'obstacle per a la recerca de solucions.
Pararan aquests senyors algun dia de fer demagògia amb la immigració? Sembla ser que ells són els encarregats d'autoritzar, si s'escau políticament, el dret a manifestar-se i a exigir papers per a tothom. Molt bé, senyors! Tres anys enrera van beneir-les, però és clar, no manava l'esquerra. Estàvem immersos, deien, en un procés d'involució. Doncs bé, ara que ha tornat l'evolució, esperarem a veure com evolucionen els fets.
Pararan aquests senyors algun dia de fer demagògia amb la immigració? Sembla ser que ells són els encarregats d'autoritzar, si s'escau políticament, el dret a manifestar-se i a exigir papers per a tothom. Molt bé, senyors! Tres anys enrera van beneir-les, però és clar, no manava l'esquerra. Estàvem immersos, deien, en un procés d'involució. Doncs bé, ara que ha tornat l'evolució, esperarem a veure com evolucionen els fets.
Endevinalla
Qui és aquest senyor de la foto?
A. El senyor encarregat del programa Filiprim i tres i l'Astròleg
B. El Bigote Arrocet
C. Un diputat d'Esquerra a Madrid que es diu Joan Tardà
*La raó per la qual no hi figuren els enllaços és que estic acabant d'arreglar una petita destrossa que vaig fer ahir tot tafanejant el "template"
L'idealista (primera part)
*Nota prèvia: Aquesta història és inventada, no és un cas real, malgrat que guardi relació amb alguns fets que sí han esdevingut.
Feia temps que no tenia trempera política. Des que "Alternativa Ciutadana" va aconseguir quatre regidors a les eleccions municipals del 95. Aquell mes de juny els alternatius van fer ajupir als sociates i als quatre botiguers convergents de tota la vida. Segons ells, va ser un autèntic exercici de democràcia i demostraren que un altre món és possible de la mateixa manera que un canvi de parella és possible i demanar un altre whisky també és possible sobre tot a certes hores de la nit.
El fet de no haver viscut cap episodi nacional èpicament correcte el tenia orfe. Feia poc que havia caigut el mur de Berlín i esperava que, tot aprofitant la ventada, de pas els freds bàltics s'enduguessin l'Estat espanyol. Uns quants endevinaires de l'esquerra (in)dependentista prediren aquest fet històric que, juntament amb l'incipent unió política europea, hauria d'haver precipitat la desaparició de l'Europa dels Estats, la desaparició d'Espanya concretament, que és el que l'interessava. Efectivament, les fronteres de l'Europa central i de l'est es remogueren. I prou. No cal dir que es van cobrir de glòria. Aquí no sols les fronteres no es mogeuren un milímetre, si no que la Unió Europea és allò que, en l'argot dels buròcrates d'Estrasburg, se'n diu un factor d'estabilitat.
La història d'Alternativa Ciutadana tenia tots els ingredients de l'heroïcitat. La policia municipal va enxampar dos amics seus mentres enganxaven els cèlebres cartells Palou i Segués Corruptes = P$C. No a la requalificació. Can Bernaus és nostre!. Allí van trobar el mannà buscat. Es van sentir els benaurats que tenen fam i set de justícia. S'encengué, doncs, la metxa.
De res van servir les trucades al carrer Nicaragua per part de les ments benpensants i prudents per a que els regidors socialistes retiressin la denúncia. No calia. Els alternatius i els sus amics van omplir de gom a gom la sala de vistes amb pancartes i botzines. Un esmorzar a les portes del jutjat i quatre proclames ocurrents van cridar l'atenció de les càmeres del telenotícies comarques. Fins i tot les pàgines de color salmó de "La Vanguardia" i l'"Avui" els dedicaren unes línies.
Se'n fotien de la claredat de les calúmnies. Els va sortir rodó, malgrat que la victòria legal va ser socialista. Com que el dret i la moral no sempre van junts o rarament van junts, els arguments clàssics dels alternatius triomfaren políticament: la denúncia era un atac contra la llibertat d'expressió, digués el que digués el jutge; els socialistes només pretenien fer una cortina de fum per amagar l'especulació, el deteriorament ecològic i el presumpte enriquiment injust.
Tan gran va ser la rebuda a l'arribada a casa que fins i tot van decidir presentar-se a les eleccions municipals: Alternativa Ciutadana. Tot, doncs, estava preparat: un lema rotund: re-vota't. Ara decidirem, lletres negres amb fons vermell, que cridaven a la rebel·lia progre; l'ara decidirem festejava els convergents. La foto de la llista, a les escales de Mas Bernaus. Una fòrmula per a guanyar.
Feia temps que no tenia trempera política. Des que "Alternativa Ciutadana" va aconseguir quatre regidors a les eleccions municipals del 95. Aquell mes de juny els alternatius van fer ajupir als sociates i als quatre botiguers convergents de tota la vida. Segons ells, va ser un autèntic exercici de democràcia i demostraren que un altre món és possible de la mateixa manera que un canvi de parella és possible i demanar un altre whisky també és possible sobre tot a certes hores de la nit.
El fet de no haver viscut cap episodi nacional èpicament correcte el tenia orfe. Feia poc que havia caigut el mur de Berlín i esperava que, tot aprofitant la ventada, de pas els freds bàltics s'enduguessin l'Estat espanyol. Uns quants endevinaires de l'esquerra (in)dependentista prediren aquest fet històric que, juntament amb l'incipent unió política europea, hauria d'haver precipitat la desaparició de l'Europa dels Estats, la desaparició d'Espanya concretament, que és el que l'interessava. Efectivament, les fronteres de l'Europa central i de l'est es remogueren. I prou. No cal dir que es van cobrir de glòria. Aquí no sols les fronteres no es mogeuren un milímetre, si no que la Unió Europea és allò que, en l'argot dels buròcrates d'Estrasburg, se'n diu un factor d'estabilitat.
La història d'Alternativa Ciutadana tenia tots els ingredients de l'heroïcitat. La policia municipal va enxampar dos amics seus mentres enganxaven els cèlebres cartells Palou i Segués Corruptes = P$C. No a la requalificació. Can Bernaus és nostre!. Allí van trobar el mannà buscat. Es van sentir els benaurats que tenen fam i set de justícia. S'encengué, doncs, la metxa.
De res van servir les trucades al carrer Nicaragua per part de les ments benpensants i prudents per a que els regidors socialistes retiressin la denúncia. No calia. Els alternatius i els sus amics van omplir de gom a gom la sala de vistes amb pancartes i botzines. Un esmorzar a les portes del jutjat i quatre proclames ocurrents van cridar l'atenció de les càmeres del telenotícies comarques. Fins i tot les pàgines de color salmó de "La Vanguardia" i l'"Avui" els dedicaren unes línies.
Se'n fotien de la claredat de les calúmnies. Els va sortir rodó, malgrat que la victòria legal va ser socialista. Com que el dret i la moral no sempre van junts o rarament van junts, els arguments clàssics dels alternatius triomfaren políticament: la denúncia era un atac contra la llibertat d'expressió, digués el que digués el jutge; els socialistes només pretenien fer una cortina de fum per amagar l'especulació, el deteriorament ecològic i el presumpte enriquiment injust.
Tan gran va ser la rebuda a l'arribada a casa que fins i tot van decidir presentar-se a les eleccions municipals: Alternativa Ciutadana. Tot, doncs, estava preparat: un lema rotund: re-vota't. Ara decidirem, lletres negres amb fons vermell, que cridaven a la rebel·lia progre; l'ara decidirem festejava els convergents. La foto de la llista, a les escales de Mas Bernaus. Una fòrmula per a guanyar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
-
El panettone té la màgia del seu origen humil i popular. Es diu que va néixer a la cort del duc Ludovic Sforza a la nit de Nadal de 1496. El... -
Tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era el meu avi de Molins de Rei, en Joan Alari. En el nostre cas vam contravenir la tradició ... -
Si haguéssim de triar un dia per a portar un estranger al país, segurament el dia indicat seria sant Jordi. Molt sovint la força d’aquest...