Ves al contingut principal

L'idealista (primera part)

*Nota prèvia: Aquesta història és inventada, no és un cas real, malgrat que guardi relació amb alguns fets que sí han esdevingut.

Feia temps que no tenia trempera política. Des que "Alternativa Ciutadana" va aconseguir quatre regidors a les eleccions municipals del 95. Aquell mes de juny els alternatius van fer ajupir als sociates i als quatre botiguers convergents de tota la vida. Segons ells, va ser un autèntic exercici de democràcia i demostraren que un altre món és possible de la mateixa manera que un canvi de parella és possible i demanar un altre whisky també és possible sobre tot a certes hores de la nit.

El fet de no haver viscut cap episodi nacional èpicament correcte el tenia orfe. Feia poc que havia caigut el mur de Berlín i esperava que, tot aprofitant la ventada, de pas els freds bàltics s'enduguessin l'Estat espanyol. Uns quants endevinaires de l'esquerra (in)dependentista prediren aquest fet històric que, juntament amb l'incipent unió política europea, hauria d'haver precipitat la desaparició de l'Europa dels Estats, la desaparició d'Espanya concretament, que és el que l'interessava. Efectivament, les fronteres de l'Europa central i de l'est es remogueren. I prou. No cal dir que es van cobrir de glòria. Aquí no sols les fronteres no es mogeuren un milímetre, si no que la Unió Europea és allò que, en l'argot dels buròcrates d'Estrasburg, se'n diu un factor d'estabilitat.

La història d'Alternativa Ciutadana tenia tots els ingredients de l'heroïcitat. La policia municipal va enxampar dos amics seus mentres enganxaven els cèlebres cartells Palou i Segués Corruptes = P$C. No a la requalificació. Can Bernaus és nostre!. Allí van trobar el mannà buscat. Es van sentir els benaurats que tenen fam i set de justícia. S'encengué, doncs, la metxa.

De res van servir les trucades al carrer Nicaragua per part de les ments benpensants i prudents per a que els regidors socialistes retiressin la denúncia. No calia. Els alternatius i els sus amics van omplir de gom a gom la sala de vistes amb pancartes i botzines. Un esmorzar a les portes del jutjat i quatre proclames ocurrents van cridar l'atenció de les càmeres del telenotícies comarques. Fins i tot les pàgines de color salmó de "La Vanguardia" i l'"Avui" els dedicaren unes línies.

Se'n fotien de la claredat de les calúmnies. Els va sortir rodó, malgrat que la victòria legal va ser socialista. Com que el dret i la moral no sempre van junts o rarament van junts, els arguments clàssics dels alternatius triomfaren políticament: la denúncia era un atac contra la llibertat d'expressió, digués el que digués el jutge; els socialistes només pretenien fer una cortina de fum per amagar l'especulació, el deteriorament ecològic i el presumpte enriquiment injust.

Tan gran va ser la rebuda a l'arribada a casa que fins i tot van decidir presentar-se a les eleccions municipals: Alternativa Ciutadana. Tot, doncs, estava preparat: un lema rotund: re-vota't. Ara decidirem, lletres negres amb fons vermell, que cridaven a la rebel·lia progre; l'ara decidirem festejava els convergents. La foto de la llista, a les escales de Mas Bernaus. Una fòrmula per a guanyar.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…