Durant la campanya del 99 Maragall va dir que veure Pujol a l’oposició seria tot un espectacle. Generacionalment, no és el mateix fer fora Mas que Pujol. La gràcia del tripartit era llavors, no el 2003. Sempre exciten aquesta mena de revenges històriques. Pujol ho sabia perfectament i per això va plegar. Com s’haguessin mirat Maragall a l’atril i Pujol al banc de l’oposició? Auqesta partida mai s’ha jugat. És com si Pujol s’hagués passat vint anys dient-los “no em guanyareu mai”.
Al batxillerat tenia una bona relació amb el professor de llatí. A casa vaig trobar un quadern del meu oncle amb la traducció les Galies corregida i vaig començar a copiar. El professor va dir-me que era una traducció antiga. Vaig veure’m delatat i vaig preguntar-li com ho sabia. Va respondre de la mateixa manera que en aquelles situacions que jo volia ser més llest que ell: “Cardona, no em guanyaràs mai”.
Era del Barça i sovint parlavem de futbol, fins i tot quan ja no em donava classes. El dia de la final de Wembley, va dir-me que Koeman ens faria guanyar la copa d’Europa. Deia que la intel.ligència del jugador holandès era superior a la de la resta de futbolistes. Jo era més fan del Bakero I creia que ell seria el jugador decisiu pel seu coratge. L’endemà, a la primera topada pel passadís, no va trigar a clucar l’ullet i dir la seva frase preferida acompanyada d’una reflexió interessant: no es que Bakero fos mes coratjos que Koeman, es que es menys intel.ligent i quan la intel.ligència no arriba un s’agafa al coratge.
Aquest juny passat era uns dies a Catalunya. Vaig agafar un autobús al trencall de Bruc amb la Diagonal. Un cop dins vaig sentir una veu greu que em preguntava com m’anaven les coses per Anglaterra. Al girar-me vaig veure que era el professor. Com que ell m’havia vist pujar havia tingut uns segons per preparar el cop d‘efecte i d’ afecte. No vaig poder reaccionar a la sorpresa, ja era tard per recordar que va al mateix dentista que el meu pare. Vaig servir-li de nou, doncs, la resposta que ell delia a; meu posat de “com ho sap aquest?”: “Cardona, no em guanyaràs mai“.
Al batxillerat tenia una bona relació amb el professor de llatí. A casa vaig trobar un quadern del meu oncle amb la traducció les Galies corregida i vaig començar a copiar. El professor va dir-me que era una traducció antiga. Vaig veure’m delatat i vaig preguntar-li com ho sabia. Va respondre de la mateixa manera que en aquelles situacions que jo volia ser més llest que ell: “Cardona, no em guanyaràs mai”.
Era del Barça i sovint parlavem de futbol, fins i tot quan ja no em donava classes. El dia de la final de Wembley, va dir-me que Koeman ens faria guanyar la copa d’Europa. Deia que la intel.ligència del jugador holandès era superior a la de la resta de futbolistes. Jo era més fan del Bakero I creia que ell seria el jugador decisiu pel seu coratge. L’endemà, a la primera topada pel passadís, no va trigar a clucar l’ullet i dir la seva frase preferida acompanyada d’una reflexió interessant: no es que Bakero fos mes coratjos que Koeman, es que es menys intel.ligent i quan la intel.ligència no arriba un s’agafa al coratge.
Aquest juny passat era uns dies a Catalunya. Vaig agafar un autobús al trencall de Bruc amb la Diagonal. Un cop dins vaig sentir una veu greu que em preguntava com m’anaven les coses per Anglaterra. Al girar-me vaig veure que era el professor. Com que ell m’havia vist pujar havia tingut uns segons per preparar el cop d‘efecte i d’ afecte. No vaig poder reaccionar a la sorpresa, ja era tard per recordar que va al mateix dentista que el meu pare. Vaig servir-li de nou, doncs, la resposta que ell delia a; meu posat de “com ho sap aquest?”: “Cardona, no em guanyaràs mai“.
