Fa temps Ramon Maria Espadaler va dir que era una llàstima que la canalla no estudiés el francès a les escoles. Ho basava en què això reforçaria el català i que tindríem un altre referent romànic. Comptat i debatut, els barbarismes anirien més repar(t)idets. No sé dir si Pasqual Maragall va exposar-ho un dia que no era de nit al parlament abans o després de l'article de l'Espadaler. Sí que recordo que van sortir grans defensors inesperats de la referència anglosaxona -només en termes lingüístics, no ho apliquéssim pas en altres àmbits que a uns quants dels asseguts se'ls acabava la bicoca- i la cosa va quedar com una maragallada divertida.
Res, tot plegat vé d'un article de l'Avui que una amable lectora i millor persona m'ha enviat aquest matí. Aquest article parla sobre l'ús del determinant "lo" en català. Per respecte als que llegeixen tal com van al cinema només diré que el senyor Albert Pla i Nualart parteix d'un conte de Quim Monzó que recorda el joc "on és Wally": L'autor ha trobat un "lo" i un allò" en un mateix conte i proposa la normativització del "lo". El que m'ha agradat és la defensa i l'argumentació, que convido a llegir-la.
Entremig d'aquests camps no llaurats o arrasats per diverses plagues i polítics llaminers que ens volen dur a fira, el cas és que estic d'acord amb el senyor Espadaler. Encara més. ara que alguns volen celebrar els 200 anys de la guerra de la independència com una cosa de gran valor, no estaria malament que el senyor Sarkozy, que pateix el mal de Sant Vito, passés una temporada entre nosaltres. Doncs, au, entro en campanya electoral i demano que aquest monsieur que no pot estar cinc minuts assegut, que és el cul d'en jaumet, vingui -amb la Bruni, si us plau!-, i faci alguna cosa perquè, mira que estic lluny, però tot plegat fa morir de fàstic.
Eleccions americanes i el meu vot en blanc a les espanyoles
Sento molta enveja aquests dies. Mentre als Estats Units debaten, eliminen i escullen els candidatsper al 4 de novembre, els partits espanyols i catalans segueixen tancats a les oficines elaborant les llistes electorals. No podrem dir ni gall ni gallina fins que hagin acabat de compensar les quotes que tots han d'equilibrar. Ho tindran tot a punt pel dia 9 de març per a que dispositem la papereta. Però ves, aquest cop, ja els tinc a punt el sobre buit. No tenim ni diputats de districtes ni primàries ni llistes obertes. Que vagin a fer punyetes. ja s'ho faran.
Contra l'avortament
És possible que l'avortament sigui tractat a la propera campanya electoral espanyola. Alguns sectors del PSOE volen canviar el marc legal. El PP s'hi oposarà tot i que va tenir 8 anys per derogar la llei si és que realment hi estan en contra.
Alguns prefereixen dir-ne interrupció de l'embaràs quan tothom sap que un cop fet l'avortament no és possible tornar-lo a posar en marxa. Aquest eufemisme -interrupció, com si fos un aparell elèctric- ja denota el propòsit tan allunyat de la vida humana.
Quasi tots els avortaments són per causes anomenades socials, quasi cap per agressió sexual, perill per a la vida de la mare o impossibilitat d'un desenvolupament satisfactori del nadó. Aquestes tres són causes raonables. Però no és el cas.
L'any passat es compliren els 40 anys de l'entrada en vigor de la llei al Regne Unit. El seu principal ponent, el liberal David Steel, va lamentar que l'esperit de la llei s'havia desvirtuat. Actualment la legislació ja no serveix per a aquests supòsits, sinó com a una posterior mesura de contracepció.
No és possible que la llei pressuposi tots els casos, la realitat sempre és tot una altra. Per tant, per a mi no és tant important debatre la seva ampliació, reforma o derogació, si no entendre per què s'aborta. I aquí cadascú te els seus motius que sóc incapaç de jutjar.
La meva posició no és neutral, estic en contra de l'avortament i em sobta l'anomenat consens social amb les discussions ecològiques i el canvi climàtic, el fumar en llocs públics, la qualitat dels aliments, la velocitat a la carretera, els drets dels animals i encara més la violència domèstica, i la bona salut que frueix el pensament avortista.
Alguns prefereixen dir-ne interrupció de l'embaràs quan tothom sap que un cop fet l'avortament no és possible tornar-lo a posar en marxa. Aquest eufemisme -interrupció, com si fos un aparell elèctric- ja denota el propòsit tan allunyat de la vida humana.
Quasi tots els avortaments són per causes anomenades socials, quasi cap per agressió sexual, perill per a la vida de la mare o impossibilitat d'un desenvolupament satisfactori del nadó. Aquestes tres són causes raonables. Però no és el cas.
L'any passat es compliren els 40 anys de l'entrada en vigor de la llei al Regne Unit. El seu principal ponent, el liberal David Steel, va lamentar que l'esperit de la llei s'havia desvirtuat. Actualment la legislació ja no serveix per a aquests supòsits, sinó com a una posterior mesura de contracepció.
No és possible que la llei pressuposi tots els casos, la realitat sempre és tot una altra. Per tant, per a mi no és tant important debatre la seva ampliació, reforma o derogació, si no entendre per què s'aborta. I aquí cadascú te els seus motius que sóc incapaç de jutjar.
La meva posició no és neutral, estic en contra de l'avortament i em sobta l'anomenat consens social amb les discussions ecològiques i el canvi climàtic, el fumar en llocs públics, la qualitat dels aliments, la velocitat a la carretera, els drets dels animals i encara més la violència domèstica, i la bona salut que frueix el pensament avortista.
9 de març, l'erotisme del vot en blanc
“Catalunya decisiva? Catalunya vota en blanc“. Aquest seria un titular contundent i seductor per al dia 10. Aquesta podria ser la resposta catalana a quatre anys de mentides i insults. Ningú podria pactar i menys enganyar a centenars de milers de sobres sense papereta. És un vot audaç, cívic i alliberat, que ja no tem cap partit espanyol.
Aquesta candidatura catalanista es va escampant sense fer soroll, de moment. He rebut algun correu que demana el vot en blanc. Unes persones que tenen la meva consideració ja n'han parlat, Heribert Barrera i Xavier Roig. D'aquí al març la catosfera s'anirà escalfant.
Una filera de camions plens de sacs amb vots en blanc enviats a Espanya tindria a més altres destinataris: les dues palanganes dels socialistes, ERC i IC, que claudiquen; el tripartit i Montilla, que esterilitzen el país. I també CiU, que presenta un candidat l'imaginari del qual és un ministre d'Espanya, no pas de Catalunya, i que no se sap cap a quina porteria xuta.
Sempre he pensat que aquestes opcions eren inútils i que algú ha de defensar el país. També crec però, que de tant en tant s'ha de tirar pel dret. Vist el panorama, amb un Estatut que sortirà amputat del TC, amb un president de la Generalitat que avantposa els interessos socialistes, amb un pacte PP-PSOE que s'albira, tampoc tenim molt poc a perdre. I el vot en blanc és el que em sedueix, de moment.
Aquesta candidatura catalanista es va escampant sense fer soroll, de moment. He rebut algun correu que demana el vot en blanc. Unes persones que tenen la meva consideració ja n'han parlat, Heribert Barrera i Xavier Roig. D'aquí al març la catosfera s'anirà escalfant.
Una filera de camions plens de sacs amb vots en blanc enviats a Espanya tindria a més altres destinataris: les dues palanganes dels socialistes, ERC i IC, que claudiquen; el tripartit i Montilla, que esterilitzen el país. I també CiU, que presenta un candidat l'imaginari del qual és un ministre d'Espanya, no pas de Catalunya, i que no se sap cap a quina porteria xuta.
Sempre he pensat que aquestes opcions eren inútils i que algú ha de defensar el país. També crec però, que de tant en tant s'ha de tirar pel dret. Vist el panorama, amb un Estatut que sortirà amputat del TC, amb un president de la Generalitat que avantposa els interessos socialistes, amb un pacte PP-PSOE que s'albira, tampoc tenim molt poc a perdre. I el vot en blanc és el que em sedueix, de moment.
Poema de Nadal vs. pastorets
Vaig passar les festes de Nadal a Catalunya. Vaig mirar la cartellera i anava plena de representacions dels pastorets, n'hi devia haver a cada poble. El programa Polònia també va fer la seva i l'arquebisbe de Barcelona va criticar la irreverència. No hauria hagut de queixar-se. Els pastorets són vulgars, és a dir, cultura popular, els personatges improvisen i cada any hi afegeixen alguna refeèrncia de coses que han passat durant l'any (es burlen de l'alcalde, etc. ). No tenen, doncs, cap preeminència litúrgica ni tampoc literària. És com criticar el carnestoltes: una cosa és la Quaresma i l'altre el carnestoltes.
Que hi hagi tantes representacions no em sembla bé ni malament, cadascú passa l'estona com vol. El que sí em va desagradar és que hi haguessin tan poques recitades del Poema de Nadal dén Sagarra. És una obra que m'emociona. Ni tan sols la trobes copiada a internet. En aquests dies només era representada al TNC el 18, 25 i 26. I molt poca cosa més. I aquesta diferència abismal de repsrsentació entre els pastorets i el Poema de Nadal m'ha recordat el que diu Josep Pla sobre el folquitorrisme.
I tornant al senyor arquebisbe, tant fa riure que algú pensi que anar a veure els Pastorets equival anar a missa com creure que s'assisteix a una obra de gran qualitat literària. No m'estranya que en aquesta decadència catalana els pastorets tinguin tant d'èxit i el Poema de Nadal tingui tan poc interès .
Nit de Reis
Avui és nit de Reis. La Judith, de Rènnes, m'envia un missatge al mòbil: acaba d'arribar de França, ha portat una galette du roi i aquest vespre tota la colla menjarem el tortell. A Anglaterra els Reis passen de llarg, ells els anomenen The Three Wise Men, de monarquia ja en tenen i són curosos amb aquests detalls nominals.
Em fa patir aquesta festa, corre el perill de desaparèixer per la interpretació contemporània dels símbols religiosos. He sentit a dir que les cavalcades són una burla per als musulmans. No m'estranyaria veure Ses Majestats al tribunal d'Estrasburg. D'altra banda, després del 9/11, a un poble van canviar la barba del Rei Melcior perquè recordava Bin Laden.
Estem tots molt susceptibles, molt insegurs. Fins i tot el Barça canvia l'escut per poder vendre samarretes a Dubai. La creu de sant Jordi, la dels templers, irrita a aquelles terres. Jo tambe tinc por, la meva vellesa no mantindrà les tradicions de quan vaig ser nen, la meva vida serà a la inversa de la dels nostres avis. Ells van tenir una infància dura, no van poder ser joves, però van tenir una vellesa plàcida. Nosaltres haurem tingut una bona infantesa i una llarga joventut, però una vellesa molt dura perque això s'arreglara amb una guerra general i a occident no hi ha ningú capaç de suportar-ne una.
Aquesta nit menjarem la gallete, a taula tots serem occidentals que han pogut viatjar, estudiar i passar-s'ho bé. Som felicos, però qui defensarà la nostra civilitzacio, el dret a seure a taula, riure i compartir un tortell amb aquesta placidesa? No em vull passar, però un dia recordaré aquesta nit com quelcom que mai mes tornarà, com aquelles vetllades que explicava Sandor Marai abans de la invasio nazi i de la comunista.
Carai, quina manera mes pessimista de comencar l'any. No les tinc totes.
Em fa patir aquesta festa, corre el perill de desaparèixer per la interpretació contemporània dels símbols religiosos. He sentit a dir que les cavalcades són una burla per als musulmans. No m'estranyaria veure Ses Majestats al tribunal d'Estrasburg. D'altra banda, després del 9/11, a un poble van canviar la barba del Rei Melcior perquè recordava Bin Laden.
Estem tots molt susceptibles, molt insegurs. Fins i tot el Barça canvia l'escut per poder vendre samarretes a Dubai. La creu de sant Jordi, la dels templers, irrita a aquelles terres. Jo tambe tinc por, la meva vellesa no mantindrà les tradicions de quan vaig ser nen, la meva vida serà a la inversa de la dels nostres avis. Ells van tenir una infància dura, no van poder ser joves, però van tenir una vellesa plàcida. Nosaltres haurem tingut una bona infantesa i una llarga joventut, però una vellesa molt dura perque això s'arreglara amb una guerra general i a occident no hi ha ningú capaç de suportar-ne una.
Aquesta nit menjarem la gallete, a taula tots serem occidentals que han pogut viatjar, estudiar i passar-s'ho bé. Som felicos, però qui defensarà la nostra civilitzacio, el dret a seure a taula, riure i compartir un tortell amb aquesta placidesa? No em vull passar, però un dia recordaré aquesta nit com quelcom que mai mes tornarà, com aquelles vetllades que explicava Sandor Marai abans de la invasio nazi i de la comunista.
Carai, quina manera mes pessimista de comencar l'any. No les tinc totes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
-
Tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era el meu avi de Molins de Rei, en Joan Alari. En el nostre cas vam contravenir la tradició ... -
Si haguéssim de triar un dia per a portar un estranger al país, segurament el dia indicat seria sant Jordi. Molt sovint la força d’aquest... -
La nit de sant Joan té un misteri ple de vitalitat, càlid i màgic.Totes les civilitzacions han celebrat l’arribada del solstici d’estiu i en...