Ves al contingut principal

Nit de Reis

Avui és nit de Reis. La Judith, de Rènnes, m'envia un missatge al mòbil: acaba d'arribar de França, ha portat una galette du roi i aquest vespre tota la colla menjarem el tortell. A Anglaterra els Reis passen de llarg, ells els anomenen The Three Wise Men, de monarquia ja en tenen i són curosos amb aquests detalls nominals.

Em fa patir aquesta festa, corre el perill de desaparèixer per la interpretació contemporània dels símbols religiosos. He sentit a dir que les cavalcades són una burla per als musulmans. No m'estranyaria veure Ses Majestats al tribunal d'Estrasburg. D'altra banda, després del 9/11, a un poble van canviar la barba del Rei Melcior perquè recordava Bin Laden.

Estem tots molt susceptibles, molt insegurs. Fins i tot el Barça canvia l'escut per poder vendre samarretes a Dubai. La creu de sant Jordi, la dels templers, irrita a aquelles terres. Jo tambe tinc por, la meva vellesa no mantindrà les tradicions de quan vaig ser nen, la meva vida serà a la inversa de la dels nostres avis. Ells van tenir una infància dura, no van poder ser joves, però van tenir una vellesa plàcida. Nosaltres haurem tingut una bona infantesa i una llarga joventut, però una vellesa molt dura perque això s'arreglara amb una guerra general i a occident no hi ha ningú capaç de suportar-ne una.

Aquesta nit menjarem la gallete, a taula tots serem occidentals que han pogut viatjar, estudiar i passar-s'ho bé. Som felicos, però qui defensarà la nostra civilitzacio, el dret a seure a taula, riure i compartir un tortell amb aquesta placidesa? No em vull passar, però un dia recordaré aquesta nit com quelcom que mai mes tornarà, com aquelles vetllades que explicava Sandor Marai abans de la invasio nazi i de la comunista.

Carai, quina manera mes pessimista de comencar l'any. No les tinc totes.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…