Ves al contingut principal

Sarkozy és "lo necessari"

Fa temps Ramon Maria Espadaler va dir que era una llàstima que la canalla no estudiés el francès a les escoles. Ho basava en què això reforçaria el català i que tindríem un altre referent romànic. Comptat i debatut, els barbarismes anirien més repar(t)idets. No sé dir si Pasqual Maragall va exposar-ho un dia que no era de nit al parlament abans o després de l'article de l'Espadaler. Sí que recordo que van sortir grans defensors inesperats de la referència anglosaxona -només en termes lingüístics, no ho apliquéssim pas en altres àmbits que a uns quants dels asseguts se'ls acabava la bicoca- i la cosa va quedar com una maragallada divertida.

Res, tot plegat vé d'un article de l'Avui que una amable lectora i millor persona m'ha enviat aquest matí. Aquest article parla sobre l'ús del determinant "lo" en català. Per respecte als que llegeixen tal com van al cinema només diré que el senyor Albert Pla i Nualart parteix d'un conte de Quim Monzó que recorda el joc "on és Wally": L'autor ha trobat un "lo" i un allò" en un mateix conte i proposa la normativització del "lo". El que m'ha agradat és la defensa i l'argumentació, que convido a llegir-la.

Entremig d'aquests camps no llaurats o arrasats per diverses plagues i polítics llaminers que ens volen dur a fira, el cas és que estic d'acord amb el senyor Espadaler. Encara més. ara que alguns volen celebrar els 200 anys de la guerra de la independència com una cosa de gran valor, no estaria malament que el senyor Sarkozy, que pateix el mal de Sant Vito, passés una temporada entre nosaltres. Doncs, au, entro en campanya electoral i demano que aquest monsieur que no pot estar cinc minuts assegut, que és el cul d'en jaumet, vingui -amb la Bruni, si us plau!-, i faci alguna cosa perquè, mira que estic lluny, però tot plegat fa morir de fàstic.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…