Tothom va fent

Ahir vaig arribar a casa per passar uns dies. Estic molt content de veure els pares, les nebodes i alguns amics que ja he saludat aquest matí. Pregunto a tothom com es troba. La resposta unànime és "bé, vaig fent". Aquí tothom va fent.

No sé pas si, pel fet de viure a fora, vaig una mica alt de revolucions; ara bé, trobo tothom una mica apagat, amb poca il.lusió. Tot continua al seu lloc. Estan contents de veure'm. Jo, per descomptat, encara ho estic més. Però aquesta apatia, "bé anem fent", té el mateix efecte que la xagogor.

Escolto RAC105 i sona John Lennon. "... Woman please let me explain, I never meant to cause you sorrow or pain. So let me tell you again and again...". Encara no sé perquè vaig marxar. Tot va fent el seu curs i aviat serà hora de quedar-se.

Portar barret

M'agradaria portar barret. Deixem la moda a part, cal un punt de gamberrisme i elegància. No és qüestió de ser més o menys lleig o tenir una bona planta. Te més a veure amb l'estil, de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Em consta que hi ha molts homes que tambe s'avindrien a portar-lo. Diria que els homes tenim més sentit del ridícul que les dones. A elles no els importa tant si un objecte està de moda. Si els agrada alguna peça se la posen.

Per què els barrets s'han deixat de portar? Els tímids amb les estètiques que distingeixen no ho podem perdonar. Aquesta tarda de dissabte, un cop el sol hagi baixat una mica, sortiria a fer un vol amb un barret panamà de color marfil, seuria a la terrassa d'una plaça cèntrica i demanaria una citron pressé. Comentaria la jugada amb un amic civilitzat, enemic dels extrems, lúcid però sense amargor ni ànim profetitzant.

Cinc notícies de la setmana

1. La detenció de Karadzic. Finalment ja està davant dels jutges. Sembla que era un pas imprescindible per a les negociacions per entrar a la Unió Europea. El progrés sempre arriba tard, diu l'Alfredo de Cinema Paradiso. A Espanya només va caldre un maquillatge: ni els fraquistes ni els assassins com Santiago Carrillo van haver de passar per un tribunal internacional que jutja genocides.

2. Obama trenca la història. Hi ha una norma no escrita, que són les que més compten, que diu que cap americà que es troba fora del país critica el president. Ahir a Berlín Barack Obama va demostrar la seva fragilitat populista per rebre quatre aplaudiments. McCain va preferir menjar-se un frankfurt a casa estant.

3. Fotos de morts a la platja. Un diari publica la foto de dues noies mortes a una platja a Nàpols mentre dos banyistes s'ho miren amb tranquil·litat. És la repetició d'aquell premi Pulitzer on es veia un mort en una platja de Cadis. Arcadi Espada ja va dir que la foto no describia tot el que passava a la platja, que hi havia la policia i personal mèdic de la Creu Roja. Els fotògrafs també han de notaris de l'actualitat.

4. Córrer és de covards. S'acosten les olimpiades i s'estan celebrant mitings d'atletisme. Aquesta setmana Salvador Sostres discuteix amb els comentaristes de la seva web sobre la improductivitat de l'atletisme. "Miquel Àngel es va superar pintant la Capella Sixtina, Dant escrivint La Divina Comèdia, o amb el seu Rèquiem, Mozart. Ferran Adrià se supera cada any a Roses. Però córrer? Creure que et pots superar corrent és posar el llistó molt baix".

5. El consultor de inglés de La Vanguardia. Aquest estiu el diari godonià té oberta una consulta en línia que resol dubtes sobre la llengua anglesa. Els professors són anglesos, és a dir, didàctics, simpàtics i eficients. Dominen bé el català i el castellà . Un d'ells va reconèixer que estava obligat a respondre les preguntes en castellà. Aquí ho teniu:

20/07/2008 Albert Tinc un nivell d'anglès First Certificate, però fa 10 anys. Ara torno a fer anglès perquè vull millorar el meu nivell. Però tinc la sensació que no avanço. És normal?
Respuesta
M'han dit que escrigui en castellà, aquí tens la meva resposta: Lo normal en estos casos es que tendrás que pasar un periodo bastante frustrante para refrescar lo que ya sabías anteriormente y la sensación de repitir y repasar lo que no es necesario repasar. 10 años son muchos años sin hacer clases y puedes tardar un poco hasta que empiece el periodo de nuevos conocimientos. Yo he hecho 13 años de alemán y si volviera a estudiar ahora, estaría en un nivel básico.

saltar-se la llei a Anglaterra

Un company de casa, anglès, està preocupat perquè en una habitació ara hi viuen dos polonesos. M'ho comenta amb veu fluixa un cop ens trobem al carrer. Em diu que no està permès, que el propietari no té la licència per a que visquin dues persones en la mateixa habitació, que li poden retirar el permís i que pot tenir una situació molt compromesa perquè la casa està hipotecada. Em diu que trucarà el landlord aquesta mateixa tarda. Li dic que primer els hi digui als dos polonesos. Em respon que ha els hi ha dit però creu que no l'han entès perquè l'altre no ha marxat.

Li dic que l'altre xicot acaba d'arribar, no deu tenir diners, que està buscant feina i que suposo només hi estarà uns dies. Em diu que ja ho suposa tot plegat, pero insisteix que això no està permès, que ara tanca la porta de l'habitació amb clau per si de cas, que tenim un desconegut a casa i que a més utilitza, és clar, la cuina i els lavabos. -O és que no tens més dret tu que ell a utilitzar la dutxa al matí o la cuina quan prepares el sopar? Tu has pagat el lloguer i ell no!

Bé, ell és anglès i jo sóc català, vull dir, contemporitzador. és clar que els anglesos també vulneren la llei. Ara, ho fan d'una manera molt curiosa. Ningú se'n vanta públicament, sempre d'amagat. Si mai ho arriben a comentar, ells mai han iniciat la conversa. És com a la pel.lícula Notting Hill, Julia Roberts vol saltar la tanca d'un jardí privat i Hugh Grant li diu que allò no està permès. La mirada de Hugh Grant és la que posen els anglesos en aquestes situacions.

És clar que la salten, però mai amb la fatxenderia típica dels llatins. I en saben un niu, ho fan amb uns procediments molt estranys però que tenen tota la seva lògica: no ser enxampats. i ho fan a l'anglesa: molt civilitzadament, amb hipocresia, mala bava i amb un punt d'avergonyiment.

Nova portada del Jueves

El Jueves celebra el primer aniversari del segrest de la revista. El senyor Juan del Olmo, jutge de l'Audiència Nacional espanyola hi veié una irreverència inacceptable. El Jueves hi torna, ara amb una gavina una part del diàleg."¿Te das cuenta?"Si ganamos esta regata, esto va a ser lo más parecido..."

Homesick

Una de les coses més difícils d'aprendre és a estar sol. A l'estranger passes hores sol. Hi ha moments que, sense saber perquè, t'enyores.

Hi ha dies que, sense avisar, s'obren ferides antigues que ja ni recordaves. Hi ha dies que sembla que et precipitis a l'abisme de la provisionalitat i que no sàpigues on caure mort. També, de tant en tant i sense avisar, tinc la sensació que tot l'esforç fet no ha servit de res: a l'autobús no entenc les converses dels viatgers, se m'entrapussa la llengua com a les primeres setmanes.

Em va portar un temps decidir marxar. Portarà feina saber quan serà el moment per tornar. Al setembre farà tres anys. Com tots els catalans que he anat trobant, tinc clar que algun dia s'haurà de tornar, que no ens quedarem pas tota la vida aquí, on aniríem a parar. La gent marxa, sempre en vas coneixent de nova. Amb el temps et tornes insensible quan algú marxa, simplement dius adéu i bona sort. A vegades l'espectacle és una mica depriment i més val no saber de què fuig la gent.

I de cop m'ofereixen una feina en un altre país que em fa molta ilusió. I tinc els meus remordiments, cada vegada que vaig a casa veig els pares que estan bé, però van envellint poc a poquet i penso que em troben a faltar i que potser un dia ja serà massa tard.

Per sort aquests dies no hi ha xafogor, plou una mica cada dia i sobre tot, no hem d'aguantar el Tour de França. Vet aquí que ja no odies els anglesos ni maleeixes no acabar d'entendre què coi els passa pel cap ni saber quin secret amaguen. Diu Sándor Márái que, després de passar una temporada entre els anglesos, no és que siguis més intel·ligent, però tens la certesa que no et podrà passar res dolent en aquesta vida.

La Cambra dels Lords

És una institucio curiosíssima, carrinclona per a uns, bastió de les llibertats civils per als altres. Els lords no són votats: són hereditaris, vitalicis o per raó del seu cárrec -en el cas dels jutges i dels bisbes. És una institució d'origen medieval que sobreviu a l'era de la participació perquè ha donat continuïtat i solidesa al règim de llibertats més antic del món i mai interromput.

Tenen una gran llibertat de vot que corregeix la partitocràcia i els prejudicis ideològics. Seria impossible aplicar-ho al sistema parlamentari espanyol o català, perquè es basa en la tradició i en la utilitat actual. Si fossin sectaris i parcials ja haurien desaparegut. No tots els lords són tories, també n'hi ha de laboristes i liberals. Us imagineu un Senat espanyol, ara que el volen reformar, compost per la duquesa dÁlba el cardenal Rouco, els jutges del Tribunal Suprem i algun tertulià de la COPE discutint la reforma de l'Estatut?

Estats de gravetat

Un got sobre la taula no existeix, ha de caure a terra fet a miques per demostrar que és estable. El país és un got que cau permanentment sense arribar mai a terra. Les forces l'empenyen amunt i avall. El terra és a prop i tan lluny alhora.

Alguns diuen que el got ja va caure fa molts anys i recullen les miques, altres diuen que en beuen l'aigua cada dia i fins i tot uns altres tenen clar que el got senzillament no existeix.

Bruce Springsteen contra la crosta

This is Radio Nowhere

Is there anybody alive out there

This is Radio Nowhere

Is there anybody alive out there

I was sitting around a dead dial

Just another lost number in a file

Dancing down a dark hole

(some say it’s “Been in some kind of dark cove”)

Just a-searching for a world with some soul.

Bassas ha hagut de plegar. Diuen que per manca de pluralitat. Busquem una anima que ens allunyi de la neutralitat tan tramposa, la no politica dels sociates, una gestio sense pais ni gent. Radio nowhere? Radio nacional.

Dones bisbes a Anglaterra

A l'anotació de 6 de juliol d'El quadern gris mossèn Emili explica les repercussions del final de la primera gran guerra a l'àvia Marieta:

–Ja ho veu, senyora Marieta, ja ho veu! Tornarà a guanyar Anglaterra… Tantes esperances que ens havíem fet i tot se n’ha anat per terra. Tornaran a guanyar els protestants, els del lliure examen, els incrèduls… Què serà de nosaltres, senyora Marieta? Ho veig molt malament, sí, molt molt negre… Tan bé que hauríem estat amb l’ordre que hi hauria hagut! Ara, francament, no sé pas si li podré pagar el cens…

Aquesta setmana l'Església d'Anglaterra ha obert la porta a la consagració de dones bisbes. És la continuació del sacerdoci femení emprès el 1992. Els anglicans tenen dues tensions, la reformada i la tradicional. Bàsicament el debat és si la societat i els signes dels temps han de motllar l'Església o és aquesta qui ha de marcar les pautes. Aggiornamento o sconvolgimento.

Això no ha agradat al Vaticà. Benet XVI ha apostat molt fort per Europa i l'ecumenisme. Es diu que els contactes amb els ortodoxos i lefevristes van molt bé. Roma també prepara una rehabilitació de Martí Luter. També anaven bé amb l'església d'Anglaterra des dels últims 100 anys.

Els tradicionalistes diuen que precisament el lliure examen corre perill amb l'accés femeni al sacerdoci, que amb dones capellanes l'Església -l'anglicana i la catòlica- no haurien durat tants anys, que aquests esforços per a ser popular són patètics. Vistes moltes de les coses que passen a la política, tenen raó. No crec que mai l'Església de Roma arribi a ordenar dones capellanes. No és una institució feta per elles.

Per als senyors impugnadors de Laporta

El president del Barça ha estat jutjat amb gran severitat en la moció de censura. Els diaris s'hi han abocat de valent. No pararan fins fer-lo fora, especialment des del Grupo Godó. Un parell d'anys sense títols i algun error de Laporta han desfermat una campanya que cap altre personatge del país ha patit. Molts catalans seguiran llegint La Vanguardia i Mundo Deportivo malgrat que des dels temps de Gaziel i Xammar estiguem avisats de com les gasten. Galinsoga també ho va deixar tot ben lligat. Aquesta vegada també n'han fet un gra massa.

Senyors impugnadors meus: permeteu que us done un consell d'amic, encara que no em tracteu com a tal: no espremau mai una taronja fins a fer-li sortir los pinyols puix vos podrien caure a la cara. No trenqueu la canya cascada ni apagueu lo ble que encara fuma, i aquests dos últims consells no són meus; no es cullen pas tan bones espigues en mon camp, són de l'Evangeli. I ara confesseu que n'heu fet un gra de massa, i que heu extremat los procediments en la persecució. Confesseu que no anàreu gaire pel bon camí i qui no va pel bon camí, no fa bon pas a la fi. No us podeu excusar amb aquell dolent principi de que el fi justifica els medis, puix si aqueixos eren mals i reprovables, lo fi era pitjor i reprovable pels homes i per Déu. No mataràs, i ¿no volíeu que el tret vos sortís per la culata? M'heu acusat de mania de persecució, que cabalment és la vostra tant temps ha, i per donar-ne proves vos heu posat a fer ximpleses i actes de maniàtic i de boig (m'estimo més qualificar-les de bogeries que de malifetes). Me volíeu fer passar per boig, i els boigs heu sigut vosaltres: ¡quant veritat és allò de que un boig ne fa cent!

Mossèn Cinto Verdaguer,
En defensa pròpia.

El dandi i l'energúmen

Ahir vespre va finalitzar el torneig de tennis de Wimblendon, l'únic que es disputa sobre herba, no en sorra o ciment. Han estat tres setmanes de monyos aristocràtics i senyors amb aparença permanent d'acabat de prendre un bany. Les jaquetes dels àrbitres remarquen que els anglesos tenen un sentit de la civilització d'accés impossible per a un continental.

Wimblendon és, doncs l'escenari idoni per a l'elegant Roger Federer, suís. Ja ha guanyat el torneig cinc vegades consecutives. Cada any anava al vestidor, es canviava la roba i tornava amb una americana i pantalons llargs blancs per recollir la copa.

Ahir, però, va perdre la final contra rafael nadal, que vesteix un samarreta imperi. Són tan grans les difererències entre ambdós jugadors! Nadal va fer una trencadissa del protocol: va enfilar-se com un lladregot per les teulades fins arribar a la llotja i saludar els prínceps espanyols. Vist el penós espectacle és del tot natural que el conductor de la BBC comentés, un cop l'energúmen tornés a la gespa i passés davant on era el trofeig, que no estava permès que ell mateix l'agafés. Nadal no ho va fer, és clar, però el comentari espantat del periodista, justificava aquesta por. Encabat volia recollir el trofeu amb la bandera -l'espanyola, obviously- enrotllada al cos. Algú li devia indicar que això no estava permès perquè la va guardar. De dandi i d'energúmen, se n'ha de venir de mena.

Zapatero i Gordon Brown

Enric Juliana, de La Vanguardia, és un bon coneixedor de les coses que passen a Madrid. Ara bé, avui ha fet un paral.lelisme del tot equivocat. Diu que Zapatero és el Gordon Brown espanyol. Suposo que s'haurà deixat dur per les afinitats ideològiques dels personatges. El cert és que el polític espanyol que més se sembla a Brown és Mariano Rajoy. Els dos són coneguts per la seva sobrietat, necessiten unes classes de risoteràpia, sembla que cada dia mengin lluç per dinar. Tenen el posat d'encarregat d'una funerària, la quotidianitat respectuosa i asentimental de "els meus condols, senyora. Li sembla bé incloure aquest fragment del Cant Espiritual al recordatori?"

Curiosament, Zapatero se sembla a David Cameron, el lider del partit conservador. Tots dos són uns bufanúvols, el gendre que es guanya la sogra amb el seu somriure, la seva educació, les alabances a aquells macarrons inigualables. Mentrestant el pare de la nòvia pregunta "tot això està molt bé, jove. Ara, i com es guanya la vida?". La resposta, impossible de dir al sogre, és entabanant el personal.

Com engegar la monarquia a prendre vent

Pregunto si troben molt normal que un rei assisteixi un partit de futbol i celebri el gols abraçant a tothom qui troba. Em diuen que a la reina Isabel no li agrada el fubol; en canvi és aficionada a les curses de cavalls i sol anar-hi quan algun dels seus competeix.

Amb tot, els anglesos sempre tenen un referent a punt. El pare d‘Isabel II, el rei Jordi VI, era aficionat al futbol. Em diuen que va ser un rei simpàtic, fràgil, mal orador a causa de patir tartamudesa i era conegut per fer gestos innecessaris per a esdevenir popular. Els britànics van tenir sort amb del lideratge Churhill durant la guerra: anys abans el monarca havia fet sortir Chamberlain al balcó reial quan va tornar de Munich un cop signat el pacte amb Hitler.

Les semblances entre Jordi VI I Joan Carles de Borbó tenen un interès relatiu. El que és important és que 24 hores després que fós entronitzat, ja no era el cap d'estat dels irlandesos. Anys abans Eamon de Valera havia eliminat qualsevol referència monàrquica de la nova consitució. Van aprofitar l'abdicació d'Eduard VII, germà del rei Jordi (una història per sucar-hi pa), per fer un autèntic escac. El regal d'entronització del parlament irlandès va ser l’External Relations Act per la qual se li comunicava que no era rei d’Irlanda.

L'informe de Greenpeace "A tota costa"

Avui Greenpeace ha presentat un informe sobre l'estat de les costes catalanes. Ahir vaig penjar un post sobre la qüestió. Ha estat una casualitat.

No sóc cap entusiasta d'aquestes organitzacions, però em llegiré amb ganes l'informe.

Unidad de ladrillo en lo litoral

Fa un temps l`amic Mark Stroud es trobava al Garraf. Un client del bar on s`estava es queixà obertament de la destrucció del litoral. Ell es féu càrrec de la situació i encabat va preguntar qui havia construït aquella línia de cases que va de Cadaqués fins a Múrcia sense quasi interrupció.

Els anglesos entenen perfectament que les coses que s´estimen s'han de cuidar. El mateix Mark em deia que el somni de tot anglès és tenir un castell, una fita que naturalment no tots podem assolir. però que forma part de l`imaginari. A qualsevol època de l´any trobes gent que cada dissabte al matí feineja al jardí de l'entrada de casa. Són feliços passejant al bosc amb un termo de te i unes galetes horribles que anomenen sconnes. Un cop finalitzada l´excursió, entren al seu pub local i, extasiats, frueixen explicant com ha anat el dia. Aquest imaginari, en un pla social, porta la constitució de la National Trust, una fundació que rep donacions i herències i compra prats i boscos, sobretot al comtat de Devon i la Cornuàlia.

No és fàcil conservar les coses. Es diu que hi ha arquitectes catalans molt bons.Però som un desastre en urbanisme i gestionant el territori. Els nostres pobles són amorfs i mal construïts. Els carrers i voreres tenen amplades diferents sense solta ni volta, les cases no estan alineades i tenen alçades diverses. Els espais estan mal delimitats. Per a fer un bon urbanisme cal una bona organització administrativa i que els habitants no siguin grollers, vull dir que tinguin bon gust i una sensibilitat col.lectiva. El litoral, per les raons que siguin, l´hem deixat perdre. La llista de pobles amb carrers inacabables sense cap encant és llarga. Petites Marbelles i Estepones. L'estructura nacional d´en Sagarra: Hi haurà, salvant els principis / d'esquerres, centres i dretes, /províncies i municipis / i cases de senyoretes.

la marea roja

El blog s'havia encallat amb la derrota d'Itàlia. Finalment Espanya ha guanyat el campionat de manera brillant. Si aquest futbol l'hagués jugat Anglaterra, Holanda o Txèquia els elogis serien els mateixos.

Ja fa algun temps, però, que s'ha acomplert la profecia de Josep Pla de que fins i tot es polititzaria l'aigua mineral. És clar, les celebracions espanyoles arreu del país han espantat a molts: no és el mateix que els alemanys de Mallorca haguessin celebrat la victòria. Així, com que va de política i no de futbol, aquesta victòria deixa mal gust, una mena de marxa de l'ordre d'Orange, en aquest cas, vermella.

No hi ha hagut enfontaments al carrer, som educats i, si tenim mal d'estòmac, de petits ja ens van ensenyar que de casa se surt net, menjat i cagat. En una Catalunya independent aquestes celebracions també s'haurien produït. M'apunto al calbot d'aquest dimarts de la Fundació Catalunya Oberta: febrada roja.