Nació en el edificio de la antigua casa de la Moneda —de la que su abuelo paterno, don Crispín, era administrador modelo— situado en el número 23 de la calle de Segovia, con vuelta a la cuesta de Ramón. Casón viejo en una calle apenas urbanizada, por la que pasaba el arroyo de Pozacho y las vertientes de la Puerta Cerrada.
Casón viejo entre casuchas de vecindad, huertas y casones. La Posada del Maragato, la Posada de la Cruz. Casón viejo que diariamente presenciaba con los ojos pitañosos de sus balcones, el paso de reatas de mulas, carromatos cargados de botas de vino "de la tierra", escuadrones de coraceros franceses en patrulla, grupos de vecinos masullando las canciones de Pepe Botella, partidas de rebeldes de mentirijillas formadas por chiquillos desharrapados, pregoneros de crímenes con sus cartelones de colores crudos y chillones, animeros alharaquientos portando capillitas y sacudiendo campanillazos, corchetes lacios al servicio del jefe político, vejetes moratinianos —don Hermógenes, don Eleuterio— rancios del todo, en busca de botillería y del famoso jicarón de dos onzas de chocolate Torralba; beatillas de soplillo, vendedores de El Diario y La Gaceta —en cuyas noticias no creía nadie...
Carlos Sainz de Robles,
Cronista Mayor de los Madriles
que quan entraven a robar a pagès es cridava per espantar els lladres:
Joan, ve'ls-hi al davant!
Pere, ve'ls-hi al darrere!
Josep, salta la paret!
A la plaça un nen d'uns sis anys s'entrebanca i la mare s'esglaia i corre cap a ell. Al cap d'un quart d'hora un dels nanos de la botiga dels indis li passa tres quarts del mateix. La criatura no demana auxili ni la mare s'inmuta. Ja sabem qui tirarà endavant d'aquí vint anys .
Als 18 anys no vaig comprendre la universalitat d'aquest fragment del Dr. Juan Miquel, dret romà:
«Resalta, ante todo, el impresionante contraste entre la Italia continental y la Italia mediterránea: "por una parte, el amplio arco de los Alpes viene como a injertar Italia en Europa); por otra, la Italia peninsular es como un inmenso espigón en el centro del Mediterráneo, que parece predestinado a servir de vigía o, al menos de necesaria escala entre varios continentes (Sicilia en su extremo meridional se acerca a Túnez en unos 140 km y las costas de Italia y Albania sólo distan en su punto más cercano unos setenta km)».
#dretromà #dirittoromano
#derechoromano #Italia #Roma
El matí de Catalunya Ràdio - Montserrat Domingo, ermitana: "No faig el que vull, però sí que tinc temps per fer el que he de fer" https://t.co/DOpJEpUWck
<iframe src="https://www.ccma.cat/audio/embed/1136317/" allowfullscreen scrolling="no" frameborder="0" width="500px" height="281px"></iframe>
El gerent d'una empresa em diu que tot el personal està ben conscienciat amb el medi ambient, però que tothom fa servir l'ascensor i quasi ningú puja i baixa per les escales. I això, esclar, no demana inversions, al contrari, estalviaria molts diners.
Aquesta tarda he passat molt bona estona amb els pares visitant l'exposició dels 50 anys de la caiguda del pont de Carles III de Molins de Rei. Aquí trobareu el documental.
https://youtu.be/a0mDTUYq9aU
En aquesta època de recuperació, un amic del pare em regala aquest llibre. "Tens una edat de llegir coses sàvies i reposades. Aficiona't als clàssics".
Fundació Bernat Metge
La Casa dels clàssics
https://lacasadelsclassics.cat/
Quan la fam ho assolava tot a Sharavati, Buddah preguntà als seus seguidors:
«Qui de vosaltres vol assumir el deute de donar menjar als afamats?»
El banquer Ratnakar mogué el cap i digué: «Tota la meva fortuna no seria suficient per saciar els que tenen fam».
Jaysen, el cap de l'exèrcit del rei, digué: «Donaria de bon grat la meva sang, però no tinc prou menjar a casa meva».
Dharmpat, que posseïa grans extensions de terra, digué sospirant: «El dimoni de la secada ha xuclat els meus camps i els ha deixat eixuts. No sé ni com podré pagar els meus tributs al rei.»
Aleshores Supriya, la filla del captaire, es posà dreta, saludà i digué dolçament: «Jo donaré menjar a tots els qui pateixen fam.»
«Com?», preguntaren tots amb sorpresa. «Com penses que podràs aconseguir el que et proposes?»
«Jo sóc la més pobra de tots.», digué Supriya, «i aquesta és la meva força, perquè tinc la meva caixa i els meus queviures a cada una de les vostres cases.»
TALLER INFANTIL DE DECORACIÓ D'OUS DE PASQUA a @pastisseria_cardona de #molinsderei
Dinecres 13 d'abril
Dos torns.
De 17.30 a 18 15
De 18 30 a 19.15
Deu nens per torn
Edat: De 6 a 12 anys
Inscipcions fins el 11 dabril a la botiga.
Preu: 15€
—M'expliques el conte de la caputxeta groga?
-No el sé.
-Doncs te l'inventes!
LA CAPUTXETA GROGA
Hi havia una vegada una nena a la que li van regalar una caputxa de color groc. Com que li agradava molt, sempre la portava posada i a partir de llavors tothom li deia Caputxeta Groga.
Un dia la seva mare va dir-li que anés a veure el seu avi perquè li feia molt mal la cama i no podia sortir al bosc com sempre feia. Va portar berenar per a tots dos: galetes, xocolata, formatge i una ampolla de vi.
La Caputxeta Groga anava tota contenta pel bosc i va sentir una veu que venia devdalt d'un arbre. Era un lloro molt alegre de coloraines que li preguntava repetidament: A on vas, nena? A on vas, nena? A on vas, nena?
El lloro no callava i seguia fent preguntes. —A on viu el teu avi? A on viu el teu avi? A on viu el teu avi? A on viu el teu avi?
—Què hi portes en aquest cistell? Què hi portes en aquest cistell?
—Em dones una mica de xocolata? Em dones una mica de xocolata?
La xocolata del lloro!
La Caputxeta Groga va dir-li: - Oh, quin mal d'orelles que tinc! Quin lloro tan pesat! D'on haurà sortit aquest lloro tan pesat?
Finalment va arribar a casa l'avi. Un cop a dins va explicar-li com havia anat el trajecte i la tabarra que li havia donat el lloro.
—Oh, el Federico! — Va exclamar l'avi? —Has vist el Federico? I a on és ara? Fa molts anys que se'm va escapar, quan tu encara no havies nascut. Anem a veure si el trobem.
Només sortir de casa, es van trobar el Federico enfilat a un altre arbre i que cridava: —Doneu-me galetes, doneu-me galetes, doneu-me galetes! Vull xocolata, vull xocolata, vull xocolata!
LA XOCOLATA DEL LLORO
Un altre dia vaig trobar en una altra llibreria de vell un llibre descosit i ratat de l'any 1922. Era el Hatha-Yoga, o els ensenyaments dels ioguis sobre la salut física i l'art de respirar, amb nombrosos exercicis, del iogui Rama-Charaka. La respiració, explicava l'autor, és l'activitat més important de l'home, ja que ens comuniquem amb el món exterior per aquesta via. Si deixem de respirar, morim. Així doncs, la salut, la força i la intel·ligència depenen de la qualitat de la respiració. Per desgràcia, la majoria dels humans, i sobretot a Occident —sosté Rama-Charaka—, respira molt malament, i és per això que hi ha tantes malalties, deformitats, neuliments i depressions.
Especialment, em va cridar l'atenció els exercicis per desenvolupar el poder creatiu, ja que aquest era el meu flac. «Ajaguts a terra o sobre un llit, relaxats, sense tesar cap múscul —aconsellava el iogui—, col·loqueu les mans sobre el flexe solar i respireu amb regularitat. Quan hàgiu agafat el ritme, desitgeu (expresseu aquesta voluntat dins vostre) que cada inspiració us aporti un sobrecreix de prana, és a dir, de força vital provinent d'una font còsmica, la remeti al sistema nerviós i l'acumuli al voltant del plexe solar. Amb cada inspiració heu de desitjar que la prana, és a dir, la força vital, s'escampi per tot el cos...»
Ryszard Kapuscinski
"Viatges amb Heròdot"
Un conte que explico a casa
EL CONILL RONDINAIRE
Al bosc hi vivia un conill que es creia l'amo de tot. No deixava que ningú s'acostés al seu guaret. Si hi anaven uns nens a jugar, sortia a espantar-los perquè marxessin. Si hi anaven uns ocellets a picar quatre herbetes s'hi llançava a sobre. A les senyores que anaven a caminar les feia fora.
De mica en mica el bosc es va anar tornant un lloc desolat, més trist i avorrit. El conill veia que cada vegada hi havia menys gent per espantar, doncs tothom feia la volta per una altra banda.
Un dia el conill va veure com uns nens donaven una pinya a un esquirol. S'hi va acostar, però els nens van marxar quan van veure el conill.
Tampoc cap animal del bosc s'acostava a parlar amb ell. El mussol va dir-li:
—Ja ho veus el que passa, conill, quan tractes malament als del teu entorn. Tothom fuig.
El conill no deia res, però se sentia sol. Finalment va demanar ajuda al mussol i a l'esquirol
-Tot depèn de tu, conill. Si tractes bé la gent que et ve a veure, ells també et tractaran bé
A partir d'aquell dia el conill va començar a mostrar-se més simpàtic. I el bosc va tornar recuperar el seu ambient d'abans, el de sempre.
Un conte que explico a casa i que representem i ens intercanviem els personatges.
Cada matí un peix petit anava a veure els seus amics del fons del mar. Aquell dia va saludar en primer al pop i va veure que estava molt enfadat i trist. El peixet va preguntar-li què li passava.
—Ja ho veus, peixet. Se m'ha fet un nus amb les vuit potes que tinc i no em puc bellugar. No puc desfer-los. Em pots ajudar? — Va dir el pop.
El peix va intentar desfer el nus, però no se'n va sortir. Va demanar ajuda al dofí, al cavallet de mar, fins i tot al tauró, que no tenia gaires amics i que feia por. Però cap d'ells trobava la manera de desfer aquells nusos.
Finalment, al peix se li va acudir anar a veure el cranc. El cranc sempre dormia i tenia fama de treballar més aviat poc. Però tenia unes pinces a les potes i potser ell podria aconseguir desfer els nusos.
Van haver de despertar el cranc. Va anar cap a la casa del pop i, amb molta traça i parsimònia, va poder desfer-los tots amb les pinces que té a les potes.
Tothom va felicitar-lo per la feina tan ben feta i ho van celebrar tots junts.
