Ves al contingut principal

Més informació sobre Robert Robert

Un desocupado lector -no trenquem el tarannà quixotaire d'enguany- demana que es faci cinc cèntims de "Barcelona avui en dia" de Robert Robert. De ben segur que el comentari oportú de la Teresa Amat hi ha contribuït. Transcric uns fragments de la introducció de l'edició de 2004, a càrrec del senyor Enric Cassany:

Robert Robert, un dels periodistes més valorats del Vuit-cents català, ho és pels vint-i-set articles que publicà al periòdic Un Tros de Paper els anys 1865 i 1866.(...)

És un periodista polític (sic) abocat a la crònica de l'actualitat, al libel i a l'article polèmic, un escriptor lligat a iniciatives editorials adreçades a un públic massiu (els llibres de divulgació històrica, que són també de combat ideològic; les col·leccions de tipus) i encadenat a traduccions i encàrrecs diversos.(...)

Els articles de Robert són part indestriable d'Un tros de Paper, el primer d'una llarguíssima saga de periòdics humorístics que s'estén fins a la guerra civil. (...)El nom, desafiantment vulgar, ja és una declaració de principis: es tractava de parlar als barcelonins de les seves coses en la seva llengua (en el català que ara es parla), i no de realitats llunyanes, vaporoses o idealitzades, en una llengua artificiosa (això quedava per als Jocs Florals, objecte freqüent dels atacs irònics dels redactors del periòdic).

Robert Robert
Barcelona avui en dia

A cura d'Enric Cassany
Editorial Empúries 2004


Referència a El Quadern Gris

Més dades
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…