And find Im a number one top of the list, king of the hill

Torno a ser a Anglaterra, allunyat de les variades xafogors peninsulars. Aqui corre aire, malgrat la febre mundialista. Amb tot, hi ha bars amb cartells free football i sense televisor per als que vulguin prendre una cervesa i no haver d'aguantar la marabunta.

Dimarts The Times publicava un ranquing de la revista Reader's Digest sobre les ciutats amb els habitants mes educats. Nova York encapcala la classificacio entre 35 ciutats. Barcelona no hi surt, no se si perque no es capital, malgrat que Zurich i Milan hi figurin, o perque no fou sotmesa al test. Londres es al numero 18 i es aquest fet el que cridava l'atencio de The Times, que preguntava que se n'havia fet de l'antiga civilitat britanica.

Problemes globals, les bones maneres son discutides a tot arreu.

Es busca el(s) culpable(s) de l'abstenció. És quimèric voler interpretar-la. És divertit, però els que volen apropiar-se-la. Si la teva opció ha perdut, et fas amb la bossa del 50% dels que no han votat.

Els analitzaires buscaran les causes. Qui té la culpa? el govern, el sol, el mundial, el conseller de participació, el sistema electoral, la mandra?

Ahir vespre no recordo qui deia que fa vint-i-cinc anys el percentatge va ser més alt perquè plovia i era dia laborable i la gent estava més mobilitzada. Arcadi Espada rememmora l'editorial de "El País" de l'endemà del referèmdum de l'estatut de Sau i un article d'Alfons Quintà al mateix diari sobre l'abstenció. Els polítics de llavors es queixaven de la pluja i de la poca experiència en votacions. El País parlava de l'apatia ciutadana, aquests coses dels nacionalistes no interessen.

Els governants haurien de fer una segona votació: preguntar als que no van votar per què no van anar-hi. Hi hauria una nova abstenció?

Sí més no

El problema de ser nacionalista és que corres el perill de ser impacient i paranoic i de veure conspiracions per a tot arreu. I aquesta situació ja li va bé a una part de l'independentisme com als partidaris de l'estatisme. Mai se sabrà qui ha fet més per a l'anomenada qüestió catalana des de mitjans del dinou. Vull dir que si Aznar hagués tret majoria absoluta el 96 vés a saber què votaríem el proper diumenge.

Un arriba a pensar que l'únic que creu que Catalunya pot ser independent és el senyor Acebes amb les apocalíptiques sobre l'imminent trecament d'Espanya com a Estat. Fals: el defensor de la unitat d'Espanya de sempre és el PSOE, no invocant don Pelayo si no a través de l'Estat del benestar. És molt més fàcil detruir els mite del Cid que els intrincables nusos i embussos produïts per la intervenció moderna de l'Administració Pública.

L'estratègia de lluna nova, peix al cove posa histèrica a una part, petita, de la societat catalana. L'endogàmia els porta a confondre la militància o els assistents a un miting amb el país. Temps enrere l'opinador mediàtic Albert Sáez explicava que després del 30 de setembre, ZP quedà desconcertat i va començar a parlar amb sectors de l'anomenada societat civil catalana subvencionada. Volia sospesar què passaria si es pactava la proposta del Parlament. Quan va copsar que ningú deixaria d'anar a treballar ni de fer el que acostuma a fer quotidianament -ni molt menys calar foc al país- va aclarir moltes coses. Només restava per saber si pactaria amb ERC, com va estar a punt de fer-ho, o amb CiU.

Per últim, el senyor Carod va pronosticar un milió de vots per a les properes eleccions al Parlament. És a dir, aspira(va) desbancar CiU i quedar-se amb una part alíquota de l'herencia pujolista. No te(nia) em compte, però, que per a fer això ha(via) de signar pactes com el que signaren Mas i Zapatero. Va confondre, doncs, el país amb un dels seus mítings.

L'important, però, ve a partir del 18. Deia el Comte de Romamnones que preferia fer reglaments i que els altres fessin les lleis. L'important és qui les aplica.

Per cert, votaré "Sí".

l'hora de la migdiada

Després d'haver vist el primer partit de les seleccions que més m'agraden (Txèquia, Anglaterra i Argentina) avui toca migdiada, la sesta, per la Sexta.

De Txèquia n'estic enamorat des de l'Eurocopa de Portugal de fa dos anys: futbol alegre, tècnic, ràpid. Anglaterra, tot i que em molesta profundament l'excés de banderes que he vist pels carrers, també té tres jugadors impressionants que he anat seguint: Gerrard, Owen i Rooney. I el mateix que Argentina, malgrat que l'entrenador deixés a la banqueta els dos que més m'agraden: Aymar i Messi.

i Brasil, o "Barsil"? Un empatx, té massa brasilers.

Arreplec de virolla

Des de fa set anys Rodamots envia gratuïtament a tots els subscriptors un mot per correu e.

I ja en són més de 1.600. Que sigui de franc i que ho continuarà essent no vol dir que no tingui un cost: 6000 euros anuals, sense subvencions, una heroïcitat.

Per tot plegat, els rodamotaires han endegat una proposta interessant. Gràcies a unes editorials, per una donació de 20 euros rebreu un llibre de regal. Per veure la llista dels llibres i la manera de fer-ho, cliqueu aquí.

Per als que encara no conegueu Rodamots, aquest és el mot rebut aquest matí, a les 8 en punt:

Cada dia un mot / 1627 / dimarts, 13 de juny de 2006

campanar d'espadanya

Campanar de paret, el que no forma torre, sinó que té una sola paret, en la qual estan oberts l'arc o arcs on van suspeses les campanes.
També: campanar de cadireta

Dissortadament, aquest procés de degradació no ha estat deturat, sinó que ha degenerat en l'estat límit actual, en què l'església de Santa Llúcia [a Salvassòria, Morella] sols conserva els murs, una part del campanar d'espadanya i els tres arcs que foren el suport de la teulada. Potser una tal desolació contribueix a enaltir la bellesa de la seua portalada romànica, del segle XIII, que conserva els capitells preciosos decorats amb palmeretes i fulles d'acant.
Vicent Pitarch, «Camins de carrasques i ermites» (El País [Quadern--Comunitat Valenciana], 2 de maig del 2002)

Amb Charles Bauby i Antoni Cairol [Jordi-Pere Cerdà] vaig anar al deliciós poblet que es diu Llo, del qual m'impressionà sobretot el campanar d'espadanya, amb les campanetes suspeses dins la blavor, que el mateix Jordi-Pere Cerdà descriuria, en el seu llibre La guatlla i la garba, amb aquests versos que sempre m'han semblat un joiell literari: «Les campanes de Llo ballen dins l'aire al mig d'un campanar de pedra i cel».
Francesc de B. Moll, Els altres quaranta anys (1935-1974) (Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1975), pàg. 120

*** Aquesta setmana: suggeriments dels subscriptors. El d'avui és d'Esteve Comes i Bergua, de Terrassa (Vallès Occidental) ***

Els independents

Aquests dies m'interesso per la política municipal del meu poble, concretament per la confecció de la propera llista electoral de CiU. A l'hora de fer les llistes, CiU sempre recorre al que s'anomena societat civil. Sembla que queda bé, que no fa endogàmic. Se n'ha fet, però, un abús i els resultats estan a la vista. A Catalunya, país d'individualistes i àcrates, aquestes coses tenen tant de prestigi: obrir el partit a la societat, diuen.

Són persones que en general no s'havien plantejat mai l'activitat política, tot i combregar amb l'ideari. Ara bé, demanen anar-hi com a independents. Aquesta denominació agrada. La militància, per contra, està sota sospita: o són il.lusos o hi van a buscar alguna cosa més. El compromís està penalitzat.

Moltes vegades pot més la vanitat, el fet de saber que han pensat en tu. El nou candidat canvia la manera de parlar, imita les expressions dels polítics diguem-ne professionals i dels tertulians mediàtics.

Tot plegat és un gran error. Per què van a buscar candidats a fora, gent que mai s'havia plantejat l'activitat política? El millor sistema és del cònclave vaticà: es tanquen les portes i, senyors, sou els que sou i el candidat ha de sortir d'aquesta sala.

Terribas fa campanya per al sí

Ahir a la tarda vaig arribar a Catalunya i al vespre vaig trobar el magma monumental de la campanya del referendum de l'estatut. Malgrat que he anat seguint els esdeveniments, tinc una agradable sensacio que m´he perdut bastantes situacions. Vull dir que llegir la premsa catalana des de l'estranger era quelcom virtual, si es que la premsa escrita no ha perdut la virtualitat en format de paper.

Miro "la nit al dia". Mònica Terribas havia convidat el senyor Josep Maria Colomé, politoleg, que comentava cadascun dels lemes dels partits. A l'ensems aquest senyor acaba de publicar un llibre "Grans imperis, nacions petites", em sembla recordar. Quina magnífica publicitat! El dia del començament de la campanya, el conviden per parlar d'aquesta qüestió i al fons del plató televisiu hi ha la portada del llibre. Desconec els motius pels quals aquest senyor ha rebut el regal. Com que no he llegit el llibre, no puc opinar del contingut, simplement no sé per què una televisió pública decideix fer propaganda d'un llibre i no d'altres. Lèmfasi terribià era excessiu. Sia com sia, el discurs del guardonat era que Catalunya serà l'ens sub-estatal amb més poder a Europa. I que l'estatut s'embarca dins la dicotomia actual del poder imperial, la Unio Europea, i el poder regional, Catalunya, Baviera, Luxemburg, Dinamarca. Total, que TV3 feia campanya per al sí. No hi van faltar, com és natural, les crítiques cap al Partit Popular, que sempre ajuden a a que la salsa quedi més ben lligada. I el condiment anti PP és de franc, sempre.

PD: fa dies uns anglesos em deien que la Unió Europea no és res més que un tractat de Versalles amb "intel.ligéncia emocional" o amb "talante". L'objectiu, però, és el mateix: que Alemanya tornés a pagar la guerra. I ara que el merder és monumental, ningú sap quins són els límits ni cap a on s´ha d'anar. Si Turquia pot a entrar a la UE, per què no Israel? Només hi faltarien aquest, oi? :-)