Aquests dies m'interesso per la política municipal del meu poble, concretament per la confecció de la propera llista electoral de CiU. A l'hora de fer les llistes, CiU sempre recorre al que s'anomena societat civil. Sembla que queda bé, que no fa endogàmic. Se n'ha fet, però, un abús i els resultats estan a la vista. A Catalunya, país d'individualistes i àcrates, aquestes coses tenen tant de prestigi: obrir el partit a la societat, diuen.
Són persones que en general no s'havien plantejat mai l'activitat política, tot i combregar amb l'ideari. Ara bé, demanen anar-hi com a independents. Aquesta denominació agrada. La militància, per contra, està sota sospita: o són il.lusos o hi van a buscar alguna cosa més. El compromís està penalitzat.
Moltes vegades pot més la vanitat, el fet de saber que han pensat en tu. El nou candidat canvia la manera de parlar, imita les expressions dels polítics diguem-ne professionals i dels tertulians mediàtics.
Tot plegat és un gran error. Per què van a buscar candidats a fora, gent que mai s'havia plantejat l'activitat política? El millor sistema és del cònclave vaticà: es tanquen les portes i, senyors, sou els que sou i el candidat ha de sortir d'aquesta sala.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada