Ves al contingut principal

Sí més no

El problema de ser nacionalista és que corres el perill de ser impacient i paranoic i de veure conspiracions per a tot arreu. I aquesta situació ja li va bé a una part de l'independentisme com als partidaris de l'estatisme. Mai se sabrà qui ha fet més per a l'anomenada qüestió catalana des de mitjans del dinou. Vull dir que si Aznar hagués tret majoria absoluta el 96 vés a saber què votaríem el proper diumenge.

Un arriba a pensar que l'únic que creu que Catalunya pot ser independent és el senyor Acebes amb les apocalíptiques sobre l'imminent trecament d'Espanya com a Estat. Fals: el defensor de la unitat d'Espanya de sempre és el PSOE, no invocant don Pelayo si no a través de l'Estat del benestar. És molt més fàcil detruir els mite del Cid que els intrincables nusos i embussos produïts per la intervenció moderna de l'Administració Pública.

L'estratègia de lluna nova, peix al cove posa histèrica a una part, petita, de la societat catalana. L'endogàmia els porta a confondre la militància o els assistents a un miting amb el país. Temps enrere l'opinador mediàtic Albert Sáez explicava que després del 30 de setembre, ZP quedà desconcertat i va començar a parlar amb sectors de l'anomenada societat civil catalana subvencionada. Volia sospesar què passaria si es pactava la proposta del Parlament. Quan va copsar que ningú deixaria d'anar a treballar ni de fer el que acostuma a fer quotidianament -ni molt menys calar foc al país- va aclarir moltes coses. Només restava per saber si pactaria amb ERC, com va estar a punt de fer-ho, o amb CiU.

Per últim, el senyor Carod va pronosticar un milió de vots per a les properes eleccions al Parlament. És a dir, aspira(va) desbancar CiU i quedar-se amb una part alíquota de l'herencia pujolista. No te(nia) em compte, però, que per a fer això ha(via) de signar pactes com el que signaren Mas i Zapatero. Va confondre, doncs, el país amb un dels seus mítings.

L'important, però, ve a partir del 18. Deia el Comte de Romamnones que preferia fer reglaments i que els altres fessin les lleis. L'important és qui les aplica.

Per cert, votaré "Sí".
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…