Ves al contingut principal

Sí més no

El problema de ser nacionalista és que corres el perill de ser impacient i paranoic i de veure conspiracions per a tot arreu. I aquesta situació ja li va bé a una part de l'independentisme com als partidaris de l'estatisme. Mai se sabrà qui ha fet més per a l'anomenada qüestió catalana des de mitjans del dinou. Vull dir que si Aznar hagués tret majoria absoluta el 96 vés a saber què votaríem el proper diumenge.

Un arriba a pensar que l'únic que creu que Catalunya pot ser independent és el senyor Acebes amb les apocalíptiques sobre l'imminent trecament d'Espanya com a Estat. Fals: el defensor de la unitat d'Espanya de sempre és el PSOE, no invocant don Pelayo si no a través de l'Estat del benestar. És molt més fàcil detruir els mite del Cid que els intrincables nusos i embussos produïts per la intervenció moderna de l'Administració Pública.

L'estratègia de lluna nova, peix al cove posa histèrica a una part, petita, de la societat catalana. L'endogàmia els porta a confondre la militància o els assistents a un miting amb el país. Temps enrere l'opinador mediàtic Albert Sáez explicava que després del 30 de setembre, ZP quedà desconcertat i va començar a parlar amb sectors de l'anomenada societat civil catalana subvencionada. Volia sospesar què passaria si es pactava la proposta del Parlament. Quan va copsar que ningú deixaria d'anar a treballar ni de fer el que acostuma a fer quotidianament -ni molt menys calar foc al país- va aclarir moltes coses. Només restava per saber si pactaria amb ERC, com va estar a punt de fer-ho, o amb CiU.

Per últim, el senyor Carod va pronosticar un milió de vots per a les properes eleccions al Parlament. És a dir, aspira(va) desbancar CiU i quedar-se amb una part alíquota de l'herencia pujolista. No te(nia) em compte, però, que per a fer això ha(via) de signar pactes com el que signaren Mas i Zapatero. Va confondre, doncs, el país amb un dels seus mítings.

L'important, però, ve a partir del 18. Deia el Comte de Romamnones que preferia fer reglaments i que els altres fessin les lleis. L'important és qui les aplica.

Per cert, votaré "Sí".
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…