Ves al contingut principal

Arreplec de virolla

Des de fa set anys Rodamots envia gratuïtament a tots els subscriptors un mot per correu e.

I ja en són més de 1.600. Que sigui de franc i que ho continuarà essent no vol dir que no tingui un cost: 6000 euros anuals, sense subvencions, una heroïcitat.

Per tot plegat, els rodamotaires han endegat una proposta interessant. Gràcies a unes editorials, per una donació de 20 euros rebreu un llibre de regal. Per veure la llista dels llibres i la manera de fer-ho, cliqueu
aquí.


Per als que encara no conegueu Rodamots, aquest és el mot rebut aquest matí, a les 8 en punt:


Cada dia un mot / 1627 / dimarts, 13 de juny de 2006

campanar d'espadanya

Campanar de paret, el que no forma torre, sinó que té una sola paret, en la qual estan oberts l'arc o arcs on van suspeses les campanes.
També: campanar de cadireta

Dissortadament, aquest procés de degradació no ha estat deturat, sinó que ha degenerat en l'estat límit actual, en què l'església de Santa Llúcia [a Salvassòria, Morella] sols conserva els murs, una part del campanar d'espadanya i els tres arcs que foren el suport de la teulada. Potser una tal desolació contribueix a enaltir la bellesa de la seua portalada romànica, del segle XIII, que conserva els capitells preciosos decorats amb palmeretes i fulles d'acant.
Vicent Pitarch, «Camins de carrasques i ermites» (El País [Quadern--Comunitat Valenciana], 2 de maig del 2002)

Amb Charles Bauby i Antoni Cairol [Jordi-Pere Cerdà] vaig anar al deliciós poblet que es diu Llo, del qual m'impressionà sobretot el campanar d'espadanya, amb les campanetes suspeses dins la blavor, que el mateix Jordi-Pere Cerdà descriuria, en el seu llibre La guatlla i la garba, amb aquests versos que sempre m'han semblat un joiell literari: «Les campanes de Llo ballen dins l'aire al mig d'un campanar de pedra i cel».
Francesc de B. Moll, Els altres quaranta anys (1935-1974) (Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1975), pàg. 120

*** Aquesta setmana: suggeriments dels subscriptors. El d'avui és d'Esteve Comes i Bergua, de Terrassa (Vallès Occidental) ***

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…