La llegenda del xuixo

Guanya un 2X1 als @PastoretsMolins

El dolç temps de la tardor

@terrormolins @gastroterror @botmol @escolajoso

@terrormolins @botmol @escolajoso

Un diari vell

Als quinze dies
evites les passeres;

als quinze anys
 mostres les petjades

de quimeres ja oblidades. 

No recordes la nostàlgia

d'una infantesa gronxada

a la branca d'aquell arbre. 

Fulla reencarnada 

en una crònica 

escrita de matinada. 

Busca l'eternitat el teu autor. 

Mirall dels dies passats, 

has perdut ta lluentor, 

però ens recordes 

que res és fugaç 

ni caduca la tardor. 

L'hemeroteca és el teu celler 

on maduren els millors, 

suportant la vanitat dels homes 

i les misèries d'aquest món. 

Vell diari que engrogueixes 

esdevindràs de nou marró. 

No tornaràs a l'arbre 

ni recuperaràs cap verdor. 

Que ningú estripi ta maduresa, 

no encenguis mai cap foc. 

El teu geni literari, 

estimat i vell diari, 

serà una eterna tardor.

La bruixa dels panellets

Publicat el dia de Tots Sants de 1923 i dedicat a J.V Foix, en Sagarra hi va exposar un magnífic full de ruta de la pastisseria. La seva lectura encoratja el pastisser a renovar la tradició, a no quedar-se emmotllat en l’ “això sempre s’ha fet així” i també alerta de no fer el saltimbanqui a l’obrador per vantar-se d’original.

La diada de Tots Sants, situada entre la festa de la verema i Nadal, ha fascinat les persones de tots els temps i arreu del món. La tardor posa en relació el treball dels homes amb el fruit de la terra i la lenta maduresa de les coses amb l’explosió de sabors. Si els primers freds i les primeres boires arriben aviat, la flaire de les castanyes tot just torrades, una ampolla de vi jove i una safata de panellets en bona companyia conviden a la conversa franca i allargada.

La llegenda diu que el panellet va néixer per a que els campaners reposessin les forces i la gana entre batallada i batallada a la vigília del dia de difunts. De fet el panellet suporta moltes combinacions. Cal lligar i refinar bé el massapà. Ara bé, per menjar-ne cal tenir gana, és una peça de rebosteria densa que fa saltar pels aires moltes beneiteries contemporànies

Fumar a les terrasses

La prohibició de fumar a les terrasses afavorirà el sector de l'hosteleria.  Hi haurà més rotació de taules. Els clients fumadors estaran asseguts, com a mínim, cinc minuts menys. Marxaran més aviat víctimes de l'ansietat. També pujarà la venda dels cafès per emportar. No comprenc els escarafalls del gremi dels restauradors

LLuís Pastor: escoltar, veure o tocar un mort no és estar boig.

No he tingut cap experiència d'haver rebut una comunicació d'una persona morta. En el sentit d'haver-la vist o parlat. Tan sols una vegada es va fondre la bombeta mentre pensava en un difunt. I potser algun altre fet per l'estil. 

De sempre, això sí, ha estat una qüestió que m'ha fascinat, que respecto i dono credibilitat als qui ho hagin experimentat. N'he parlat amb persones que intuïa que els interessava el tema. El 29 d'agost el  professor Lluís Pastor a La Contra de la Vanguardia explicava que cal apropar-s'hi sense burla ni espants. És l'entrevista a un profesor universitari de comunicació que ho investiga com a un fet natural comunicatiu com qualsevol altre. Acaba de publicar "Comunicación entre muertos y vivos. Diario de una investigación. Los hechos (editorial Odeón).

Aquesta Contra va coincidir amb la lectura d'Orígens d'Amin Maalouf. L'escriptor libanès també mostra la tensió entre la raó i la impotencia de poder donar una causa exacta i científica a qualsevol fenomen humà. Cito Maalouf, doncs encara no he llegit Lluís Pastor.

"Aquella mateixa nit, més tard, vaig recordar una llegenda familiar que vaig estar a punt d'explicar a en Luis Domingo, abans de repensar-m'hi.  Em feia por que el meu amic es mostrés incrèdul, i una mica desdenyós i tot, si es pensaba que jo me les creía. Tots dos solíem mofar-nos de les coses irracionals i de la gent que hi era adepta, i aquell episodi era evident que no encaixava en les certeses que compartíem.

La llegenda parla d'un altre germà del meu avi, un  sacerdot de l'Església melquita que havia rebut el nom eclesiàstic de Theodoros. Durant tota la vida havia dut un diari íntim amb regularitat escrupolosa: redactava les seves pàgines de cada dia igual com llegia el breviari, a hores fixes. Escrivia les dates i els títols dels capítols amb tinta vermella; el text en si, amb tinta negra.

Un vespre, mentre seia davant del seu diari, de cop un dels tinters es va esquerdar i, segons deien, un regalim prim i vermell va córrer per damunt de la taula i del paper. El sacerdot el va seguir amb la mirada, aterrit.; tenia un nus a la gola i les extremitats no l'obeïen. Al cap d'un moment es va refer i va tornar a agafar la ploma per relatar l'incident; va indicar el dia que era i es va treure el rellotge de la butxaca estirant-lo per la cadena, per apuntar l'hora. Les busques s'havien aturat.

En aquell temps el besoncle Theodoros vivía en un monestir de la Muntanya; va sortir de la cel·la, va cridar els altres religiosos i els va demanar que anessin a resar amb ell.

He d'afegir que a continuació va pasar el que passa sempre a les històries que comencen d'aquesta manera? A saber, que pocs mesos després de l'incident va arribar una carta de Cuba que anunciava que en Gebrayel havia mort exactament a l'hora que el tinter vermell del seu germà s'havia esquerdat…

Que ningú no em pregunti si crec en aquest prodigi! No sabría què dir... Suposo que no... Sempre duc al darrere l'àngel de la raó, que em reté per les espatlles. El que és segur, en canvi, és que en Theodoros, mentre va viure, sempre ho explicava i tots els qui el sentien s'ho creien".

Phileas Fogg a Catalunya

Entre l'1 d'octubre i el 21 de desembre hi ha 81 dies. Són les dates que van des del referèndum fins a les eleccions. També són les dates en què Phileas Fogg va fer la volta al món. En Fogg va sortir de Londres el 2 d'octubre i va entrar al Reform Club triomfalment el 21 de desembre.

El curs passat vam llegir una versió infantil de la Volta al món en 80 dies de Jules Verne amb la meva filla gran. Aquest estiu m'he animat a llegir-li el clàssic amb tots els ets i uts. Una edició de la Galera. Anirem a Londres, vol comptar les passes que hi ha entre Saville Road, el domicili del senyor Fogg, i el Reform Club. Aneu a saber si acabarem fent la volta pels territoris de l'imperi britànic.

En Fogg va guanyar l'aposta perquè, com va dir als membres del Reform Club, sempre estava preparat. Va improvisar perquè tenia una vida sincronitzada. La flegma, el pensament en acció, el protocol i l'accountability del senyor Fogg no estaven al costat dels representats de les institucions catalanes del moment.

Amin Maalouf, Orígens

Algú que no fos jo hauria parlat d'"arrels" ... No és el meu vocabulari. La paraula "arrels" no m'agrada, i la imatge encara menys. Les arrels s'enfonsen a terra, es retorcen dins del fang, es propaguen en les tenebres;  mantenen l'arbre captiu des que neix i l'alimenten a canvi d'un xantatge: "si t'alliberes et moriràs".

Els arbres s'han de resignar, necessiten les arrels; els homes no. Nosaltres respirem la llum, anhelem el cel, i quan ens enfonsem a la terra és per podrir-nos. La saba de la terra natal no ens puja dels peus al cap, els peus només els volem per caminar. Per a nosaltres l'únic que compta són els camins. Els camins ens acomboien: de la pobresa a la riquesa o a ou una altra pobresa, de la servitud a la llibertat, o a la mort violenta. Ens fan promeses, ens porten, ens empenyen, i ens abandonen.

A diferència dels arbres, els camins no sorgeixen de terra a l'atzar d'una llavor. Tenen un origen, igual que nosaltres. Un origen il·lusori, perquè un camí no té mai un començament de debò; abans del primer revolt, allà al darrere, ja hi havia un altre revolt, i un altre. Un origen inassequible, perquè a cada cruïlla s'hi han sumat altres camins, procedents d'altres orígens. Si haguéssim de tenir en compte tots aquests confluents, faríem cent voltes a la Terra.

I en el cas dels meus, les faríem per força! Sóc d'una tribu que sempre ha estat nòmada en un desert de les dimensions del món. Els nostres pobles són oasis que abandonen quan la deu s'asseca, les nostres cases són tendes amb un vestit de pedres, les nostres nacionalitats són qüestió de data o de vaixell. L'única cosa que ens lliga els uns als altres, per sobre de les generacions, per sobre dels mars, per sobre de la Babel de llengües, és la sonoritat del nom. 

Un cognom com a pàtria? Sí, és així! I com a fe, una antiga fidelitat! 

No m'he sentit mai membre d'una comunitat religiosa, o en tot cas d'unes quantes d'inconciliables; i tampoc m'he sentit mai totalment d'una nació –és clar que, en aquest cas, tampoc pertanyo a una i prou –. En canvi, m'identifico fàcilment amb l'aventura de la meva gran família, sota tots els cels. Amb l'aventura i també amb les llegendes. Igual que els grecs antics, la meva identitat va unida a una mitologia, que sé que és falsa i que, tanmateix, venero com si portés la veritat. 

D'altra banda, és curiós que, abans d'aquest moment, només hagi dedicat algun paràgraf a la trajectòria dels meus! Però cal dir que aquest mutisme també forma part de l'herència que he rebut... 

Chesterton ¿Qué es una cosa artificial?

Pero mientras más seria y acertadamente estudiemos las historias de los hombres, menos dispuestos estaremos a usar la palabra artificial. Nada en el mundo ha sido jamás artificial. Muchas costumbres, muchos vestidos, muchas obras de arte son tildados de artificiales porque muestran vanidad y afectación: como si la vanidad no fuera una cosa profunda y elemental, igual que el amor, el odio y el miedo a la muerte. La vanidad puede encontrarse incluso en los oscuros desiertos, entre los eremitas y las bestias salvajes que pululan por ahí. Puede que sea buena o mala, pero seguro que no es artificial: la vanidad es una voz que surge del abismo.

Lord Byron, G. K. Chesterton 

Chesterton. La fe en sí mismo

Suele decirse que el secreto de los hombres así es su profunda confianza en sí mismos, pero no lo es todo: los asilos y los manicomios están repletos de hombres que creen en sí mismos. Resulta más preciso decir que el secreto del éxito de Francisco residía en su profunda fe en los otros, y es justamente la falta de una fe como esta la que ha llevado a la perdición a aquellos desconocidos napoleones.

G. K. Chesterton

"Francisco de Asís"

Els botiguers tenen fills poetes

"William Blake nació el 28 de noviembre de 1757 en la calle Broad, en la zona del mercado de Carnaby; así que como tantos otros  grandes artistas y poetas ingleses, vio la luz en Londres. Y, además en un comecio, al igual que muchos filósofos célebres y místicos ardorosos. Su padre fue James Blake, un próspero vendedor de calzas. Desde luego, resulta interesante comprobar cuántos ingleses de gran imaginación surgieron de un entorno como ése. Napoleón afirmó que Inglaterra era una nación de tenderos; de haber llevado su análisis un poco más lejos podría  haber descubierto por qué es también una nación de poetas.  Nuestra reciente falta de rigor en la poesía y en todo lo demás se debe a que ya no somos los dependientes de la tienda, sino sus propietarios. Sea como fuere, al parecer no hay duda de que William Blake se crió en la atmósfera típica de la pequeña burguesía  inglesa. Se le inculcaron modales y moral a la vieja usanza, pero nadie pensó jamás en educar su imaginación, la cual probablemente se salvó gracias a ese descuido. Se conservan pocas anécdotas de su infancia. Un día se quedó hasta muy tarde en el campo y al volver le contó a su madre que había visto al profeta Ezequiel sentado bajo un árbol. La madre lo castigó. Así concluyó la primera aventura de William Blake en el país de las maravillas del que era ciudadano".

G.K. Chesterton
"Temperamentos"

18 de juliol de 1936, diumenge

Diu Xavier Benguerel a les seves memòries:

"De fet, i no interinament, el 18 de juliol de 1936, instal·là la guerra al mig dels carrers, i no hi valgueren pacifistes, indiferents, objectors de consciència. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues; qui amb una arma a la mà, qui des del fons de la seva ànima. Els historiadors hi han dit, hi diuen, hi diran la seva, però sempre, que consti, a partir d'un milió de morts, d'una depauperació fabulosa, d'una destrucció sistemàtica que, en molts aspectes, modificà la fesomia del país, provocà un dels èxodes més terribles, si no el més terrible que deuen registrar les cròniques. (...) Era diumenge. Un diumenge com girat a l'inrevés, tan sols amb uns quants tramvies desolats, abandonats emig del carrer, amb el color i l'actitud del pànic. "

Conversa amb una regidora que ha plegat

Comentem la jugada. Li pregunto com es troba.

-Bé, més descansada. Qui no estigui involucrat en el tema no sap el tragí que porta tot plegat. Realment no se sap, com és normal, el 99% de feina que fa un regidor. Evidentment la cadira, el lluïment i el sou pertanyen a aquest 1%. L'altre 99% va massa ple de reunions poc útils i paperassa.

-Però ha valgut la pena?- li pregunto. La resposta és sí. I que és millor persona que fa quatre anys. Ja n'ha tingut prou, però. Sobretot perquè ser regidor penalitza laboralment. La valoració, diu, ha de ser personal. Està contenta d'haver-hi entrat i d'haver-ne sortit.

Cambó i Ors

El que Cambó i Ors havien profetitzat [la imminència de la guerra civil] va produir-se, i jo vaig quedar, com aquell qui diu, a la misèria, sense un pa a la post i sense el fill, que va ser mobilitzat. Enmig d’aquella desolació, sort vaig tenir de l’amic Riera que, de cor a pensa, va venir a la Torre de les Hores per tal d’oferir-me diners i la seva protecció. No cal dir que li ho vaig agrair i aquest agraïment serà etern.

Francesc Pujols per ell mateix, per Artur Bladé i Desumvila (Barcelona: Pòrtic, 1967), pàg. 381

http://rodamots.cat/de-cor-a-pensa/

Mestre Jaume Roig

Mestre Jaume Roig va nàixer

probablement a València

a començament del segle

XV. Se sap amb certesa

que va morir un dissabte

quart dia del mes d'abril,

l'any mil quatre-cents setanta-

vuit, en aquesta ciutat.

Va estudiar "Medecina

i Arts" a ciutat de Lleida

a l'Estudi General

i a la Sorbona, París.

Fou cèlebre com a metge,

examinador de metges

i Conseller de València.

I ha passat a la Història

com autor de la novel·la

que ell va titular Espill,

escrita en vers tota ella.

L'Espill és obra important,

d'evident misogínia,

més citada que llegida,

amb més de setze mil versos

dels quals jo vos en diré

noranta-set. Els que calen

per contar-vos una història

terrible i esgarrifosa,

d'un restaurant de París

on servien carn humana,

segons l'autor, ben cuinada:

Mes, aquell any,

un cas estrany

en lo món nou,

jorn de Ninou

s'hi esdevenc.

Jo tinguí el reng

fiu convidar

tots, a sopar

e rigolatge,

los de paratge

qui junt havíem,

allí teniem

de tots potatges;

de carns salvatges;

volateria;

pastisseria

molt preciosa,

la pus famosa

de tot París.

En un pastís,

capolat, trit,

d'hom cap de dit

hi fon trobat.

Fon molt torbat

qui el conegué;

reconegué

que hi trobaria:

més, hi havia

un cap d'orella.

Carn de vedella

créiem menjàssem

ans que hi trobàssem

l'ungla i el dit

tros mig partit.

Tots lo miram,

e arbitram

carn d'hom cert era.

La pastissera,

ab dos aidants

filles ja grans,

era fornera

e tavernera;

dels que hi venien

allí bevien,

alguns mataven;

carn capolaven,

feien pastells,

e, dels budells,

feien salsisses

o llonganisses,

del món pus fines.

Mare i fadrines,

quants ne tenien

tants ne venien,

e no hi bastaven;

elles mataven

alguns vedells:

ab la carn d'ells

tot ho cobrien,

assaborien

ab fines salses.

Les dones falses,

en un clot tou,

fondo com pou,

descarnats ossos,

cames e tossos,

allí els metien;

e ja l'omplien

les fembres braves,

cruels e praves,

infels, malvades,

e escelerades,

abominables!

Cert, los diables,

com los mataven,

crec les aidaven

e lo dimoni.

Faç testimoni

que en mengí prou:

mai carn ni brou,

perdius, gallines

ni francolines

de tal sabor,

tendror, dolçor,

mai no sentí.

Per lo matí,

de totes tres

feren quarters;

e llur posada

fon derrocada,

e l'aplanaren,

sal hi sembraren;

e tots los cossos

tallats a trossos,

(cent n'hi comptaren)

i els soterraren

en lloc sagrat.