Ves al contingut principal

la mala fe i la comedia

Federico Trillo i Josep Pla.
Certa inopia catalana porta a pensar que mes enlla de l'Ebre no nomes estan equivocats, si no que a mes, son imbecils i ignorants. Doncs be, n'hi ha que entenen perfectament el catala i a mes el llegeixen. Trobo aquesta noticia al blog de Jordi Xucla:

Només cal repassar les cròniques parlamentàries de Josep Pla en el debat de l’Estatut de Núria. De totes elles, s’ha de llegir el volum 40 de les Obres Completes on es pot trobar el reflex de moltes de les actituds i reaccions que vivim en aquest madur nou debat estatutari. Dijous vaig parlar d'aquest llibre amb Federico Trillo, ponent popular de l’Estatut català, que diu que ja el té i en català, després de la batussa dialèctica que vam tenir la setmana passada sobre l’Estatut valencià (segueix al blog)

Mes informacio sobre les cròniques parlamentàries de l'escriptor sobre la discussió de l'Estatut del 1932 a les Corts

Marius Serra i la via valenciana.
L'enigmista ha escrit un magnific article a La Vanguardia sobre el que va passar diumenge a Mestalla, abans del partit Valencia-Barca. Un extracte:

La opinión publicada (la radiada e incluso la filmada) no ceja en confundir a la opinión pública. Y en cambio, en plena ceremonia de la confusión, aparece el pueblo valenciano en las gradas de Mestalla y expresa, con total libertad y meridiana independencia, su opinión a través de un mosaico espontáneo de mensaje inequívocamente soberanista: "Una terra, un regne, una senyera, una llengua i un escut". Se podría decir más alto, pero no más claro. Un número significativo de ciudadanos en Mestalla discrepa del marco constitucional y estatutario actual. Están por un cambio político radical. Abogan por un régimen monárquico apelando a sus derechos históricos, quieren una sola lengua, una sola bandera y un solo escudo.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…