La mala salut de ferro

Un cop caigue el mur de Berlin uns quants endevinaires prediren que la ventada baltica s'enduria l'Europa dels Estats. Efectivament, les fronteres de l'Europa central es remogueren. I prou. No cal dir que es van cobrir de gloria. Aqui no sols les fronteres no es modificaren un milimetre, si no que la Unio Europea es allo que, en l'argot dels burocrates d'Estrasburg, se'n diu un factor d'estabilitat.

Malgrat que sempre ha estat en crisi i va neixer per evitar-ne de mes grosses, avui l'Estat en abstracte es mes fort que mai, s'ha acoblat admirablement be a la mundialitzacio i fins i tot resisteix els errors dels que el menen. Diuen que es massa gran per algunes coses i massa petit per a d'altres. Es possible, pero per a unes i per a les altres, ell sempre es imprescindible. Nomes els equivocs porten a que l'ens supra-estatal s'anomeni Organitzacions de les Nacions Unides. Per tant, jo en vull un. Per cert, si Catalunya ara sera una nacio preambular, en podriem formar-ne part?

El 31 de gener Ferran Saez escrivi a l'Avui que

Alguns havien -havíem- menystingut la figura politicoadministrativa de l'Estat. No parlo de l'Estat espanyol o de l'Estat australià. Parlo de l'Estat en abstracte. Tot i que ja no és el que era, aquesta estructura invisible i alhora feixuga segueix ben viva al segle XXI. Com que pateix una crisi profunda, el seu principal objectiu és la supervivència. L'Estat és un ens anterior al PP, al PSOE o a qualsevol altre partit. Les instàncies infraestatals i supraestatals, així com la societat civil, continuen essent entitats secundàries. Les havíem sobreponderades.