Ves al contingut principal

La mala salut de ferro

Un cop caigue el mur de Berlin uns quants endevinaires prediren que la ventada baltica s'enduria l'Europa dels Estats. Efectivament, les fronteres de l'Europa central es remogueren. I prou. No cal dir que es van cobrir de gloria. Aqui no sols les fronteres no es modificaren un milimetre, si no que la Unio Europea es allo que, en l'argot dels burocrates d'Estrasburg, se'n diu un factor d'estabilitat.

Malgrat que sempre ha estat en crisi i va neixer per evitar-ne de mes grosses, avui l'Estat en abstracte es mes fort que mai, s'ha acoblat admirablement be a la mundialitzacio i fins i tot resisteix els errors dels que el menen. Diuen que es massa gran per algunes coses i massa petit per a d'altres. Es possible, pero per a unes i per a les altres, ell sempre es imprescindible. Nomes els equivocs porten a que l'ens supra-estatal s'anomeni Organitzacions de les Nacions Unides. Per tant, jo en vull un. Per cert, si Catalunya ara sera una nacio preambular, en podriem formar-ne part?

El 31 de gener Ferran Saez escrivi a l'Avui que

Alguns havien -havíem- menystingut la figura politicoadministrativa de l'Estat. No parlo de l'Estat espanyol o de l'Estat australià. Parlo de l'Estat en abstracte. Tot i que ja no és el que era, aquesta estructura invisible i alhora feixuga segueix ben viva al segle XXI. Com que pateix una crisi profunda, el seu principal objectiu és la supervivència. L'Estat és un ens anterior al PP, al PSOE o a qualsevol altre partit. Les instàncies infraestatals i supraestatals, així com la societat civil, continuen essent entitats secundàries. Les havíem sobreponderades.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…