Ves al contingut principal

"The lion sleeps tonight": Salomon Linda, Lionel Messi i Jose Mourinho

Salomon Linda. Als anys 30 aquest senyor, membre del grup musical "Evening Birds", va composar la canso "Mbube". Era un grup de musica negra habitual a Johannesburg i no va poder cobrar cap royalty pel tema per culpa de les politiques segregacionistes. La discografica Gallo, pero, va donar-li una petita quantitat de diners a canvi de portar la canco als Estats Units.

Anys mes tard, Pete Seeger va fer-se-la seva amb el nom de "Wimoweh". El 1972 va arribar al numero 3 de les llistes britaniques. Tight Fit va fer-ne una versio el 1982 i va arribar al numero 1. I torna a ser un gran exit amb el film "El rei lleo". Precisament "Mbube" vol dir lleo en zulu.

Gracies a les memories escrites per Salomon Linda, els seus descendents iniciaren un plet. Cobraran mes de mig milio de lliures i altres en funcio de variables. Font:
The Independent. Mes informacio aqui.



Lionel Messi
. A Anglaterra hi ha una gran expectacio pel partit d'anada de vuitens de final de la lliga dels campions entre el Chelsea i el Barsa. Tambe hi ha molta gent que espera tornar a veure Messi. Van quedar meravellats pel que va fer al Madrid vs. Barsa. Volen mes referencies i veure'l en un partit de maxima pressio de la lliga de campions.

Es possible que no jugui de titular: avui els diaris anglesos es decantaven per un mig del camp blaugrana de quatre jugadors (Motta, Edmilson, Van Bommel i Deco) i dos davanters (Eto'o i Ronaldinho).

Aquesta nit Lionel i l'equip dormen a Anglaterra. Per dema hem preparat una concentracio d'anglesos anti-Chelsea i tots els culers escampats a Exeter. Un pronostic: victoria del Barsa per 1 a 2.

Que Mourinho somnii dema amb el nostre lleo.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…