Ves al contingut principal

El preu dels llibres

Reconeguem-ho, a Catalunya els aranzels i les limitacions agraden, l'oferta i la demanda causen esgarrifances i els preus unics i els descomptes legals tranquil.litzen. Desconfiem mes del cap de vendes d'El Corte Ingles que del Departament de Cultura de la Generalitat -mani qui mani- i oblidem que al capdavall la gent compra i llegeix el que vol.

Aplicat al cas concret dels llibreters, aquests tenen rao amb que no poden accedir als privilegis que tenen les cooperatives i els grans comercos. En comptes demanar, pero, competir amb els mateixos mitjans, exigeixen la limitacio de la llibertat de comerc. Si hi ha alguna revolucio pendent a Catalunya aquesta es la liberal. La reforma protestant i Adam Smith van passar de llarg i aixi ens va.

Es una polemica semblant a la dels petits comercos i les grans superficies. En aquest cas puc parlar amb mes coneixement perque soc fill i germa de botiguers. Als pobles els Ajuntament s'han equivocat greument donant llicencies per posar caprabos en descampats. Be, no es, una equivocacio casual, el financament local depen de l'IBI i de les llicencies de contruccio; els ens locals treuen, doncs, mes beneficis d'aquesta manera que no pas si estiguessin al centre dels pobles. I per als comerciants hauria estat millor un hipermercat al carrer major, encara que haguessin amenacat de calar foc a l'ajuntament. La gent crida la gent i el que ha passat ara es que als capsdesetmana els pobles queden buits.

Pel que veig a Anglaterra, no hi ha centres d'oci, almenys on jo visc. Les botigues obren els diumenges i jo no diria que hi ha menys botigues que a una capital comarcal catalana. I de supermercats n'hi ha uns quants! El problema es, doncs, quan no es pot competir amb igualtat poer culps dels privilegis.
5 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…