Ves al contingut principal

Ereccions churchil.lianes: un monument a Barcelona.

Des de fa un parell d'anys, se'n parla, d'un monument dedicat a Churchill a Barcelona, sobre tot a partir de la idea propugnada per la Fundacio Catalunya Oberta (hi ha un dossier amb els articles apareguts a la premsa). , La idoneitat ha sortit tambe a la palestra blogaire (Quaderns, Paraules) amb el transfons de les decisions dels aliats al 1945 . Tambe hi fa la resta la prepotencia de l'esquerra, l'enveja i la creenca de que els altres tenen la culpa dels nostres mals.

Els noms dels carrers i els monuments donen a coneixer com es una poblacio. Per exemple, al meu poble als que tenen diners els diuen burgesos. No en tenim, pero, (un altre gall cantaria!), entre altres coses perque no es va fer la revolucio industrial ni el tren ha acabat d'arribar-hi. Hem passat del conservadorisme pre-industrial -petits propietaris agricoles austers que administraven amb prudencia el patrimoni- a la massificacio del fenomen administratiu -d'una banda, els pixatinters que baixen cada dia a treballar a Barcelona i de l'altra, els constructors apropats als partits politics locals. Aixi doncs, no tenim cap homenot, cap hereu escampa, cap filantropic a qui dedicar un carrer. Nomes sants, capellans i mestres.

Tornem, pero, a Barcelona. Diu Josep Pla a "Barcelona, papers d'un estudiant (ed. Selecta, 1956) que

Barcelona és una ciutat pobra en monuments i en làpides commemoratives. (...) Els monuments refresquen l'esperit; les làpides aviven la memòria. Per als fets i les persones a qui van dedicades són una corporització de la glòria. Si tenir monument vol dir tenir la glòria, l'escassa i fluixa tirada a la monumentalitat que té aquest país deu indicar que la glòria hi és àrdua i difícil.


Lluis Permanyer, a La Barcelona lletja fa un repas fotografic a tots els nyaps barcelonins, tambe dels monuments (el mateix que Aldolf Betran a La Valencia lletja). Pla explica tambe que els diaris de Paris feien enquestes a la gent sobre quin momument tiraria a terra.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…