Des de fa un parell d'anys, se'n parla, d'un monument dedicat a Churchill a Barcelona, sobre tot a partir de la idea propugnada per la Fundacio Catalunya Oberta (hi ha un dossier amb els articles apareguts a la premsa). , La idoneitat ha sortit tambe a la palestra blogaire (Quaderns, Paraules) amb el transfons de les decisions dels aliats al 1945 . Tambe hi fa la resta la prepotencia de l'esquerra, l'enveja i la creenca de que els altres tenen la culpa dels nostres mals.
Els noms dels carrers i els monuments donen a coneixer com es una poblacio. Per exemple, al meu poble als que tenen diners els diuen burgesos. No en tenim, pero, (un altre gall cantaria!), entre altres coses perque no es va fer la revolucio industrial ni el tren ha acabat d'arribar-hi. Hem passat del conservadorisme pre-industrial -petits propietaris agricoles austers que administraven amb prudencia el patrimoni- a la massificacio del fenomen administratiu -d'una banda, els pixatinters que baixen cada dia a treballar a Barcelona i de l'altra, els constructors apropats als partits politics locals. Aixi doncs, no tenim cap homenot, cap hereu escampa, cap filantropic a qui dedicar un carrer. Nomes sants, capellans i mestres.
Tornem, pero, a Barcelona. Diu Josep Pla a "Barcelona, papers d'un estudiant (ed. Selecta, 1956) que
Barcelona és una ciutat pobra en monuments i en làpides commemoratives. (...) Els monuments refresquen l'esperit; les làpides aviven la memòria. Per als fets i les persones a qui van dedicades són una corporització de la glòria. Si tenir monument vol dir tenir la glòria, l'escassa i fluixa tirada a la monumentalitat que té aquest país deu indicar que la glòria hi és àrdua i difícil.
Lluis Permanyer, a La Barcelona lletja fa un repas fotografic a tots els nyaps barcelonins, tambe dels monuments (el mateix que Aldolf Betran a La Valencia lletja). Pla explica tambe que els diaris de Paris feien enquestes a la gent sobre quin momument tiraria a terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada