Aqui, a Anglaterra, quan vas a buscar feina, primer de tot et pregunten per les referencies que portes i a on vius. A vegades sembla que qui et fa l'entrevista sigui el grafoman de Llofriu. Els interessa quines feines has fet abans i contacten amb els teus ex-caps. Si vius a un pis de lloguer o a un hostel, truquen a l'amo i s'interessen per quin tipus de persona ets tu. A les appliccations hi ha un espai per a que posis el nom d'altres persones que no siguin de la feina.
Acostumat a la titolitis de can master, que afecta mes als treballadors que no pas als empresaris, de bon comencament tot plegat sorpren. Quan t'acostumes a aquest principi de confianca i t'adones que la gent no menteix ni infla els curriculums, valores aquest dinamisme. Es una altra versio del common law, el pes dels precedents judicials en front la llei.
2 comentaris:
Aqui als USA les cartes de recomanacio son importants. Al principi vaig pensar que havien institucionalitzar les influencies, pero m'he adonat que, un cop per escrit, la gent es mes rigurosa amb les seves evaluacions i hi ha menys favoritisme.
El que esta prohibidissim son preguntes que puguin revelar status economic, com per exemple, on vius (pel barri, sabent si ets llogater o propietari...)
A les entrevistes, si es per a una feina permenent, pregunten si penso estar-m'hi gaire i per aixo demanen on visc.
Roc, es interessant aixo que has dit sobre l'status economic, sobre tot per les opinionss casolanes sobre Estas Units.
Publica un comentari a l'entrada