Ves al contingut principal

Una gran festa espanyola

Diuen que l'ajuntament de Girona penjara la bandera de l'ultima republica espanyola el proper 14 d'abril. Celebraran (?) les noces de diamant de la revolucio republicana. Es de preveure que tot plegat fara molta gracia i sera divertit i emocionant.

El programa d'actes anira seguit de contes a la vora del foc de llops, pastors i ovelles. Es una llastima, pero, que sempre els expliquen comencats i ens perdem el principi. Vull dir que no agrada recordar que les forces republicanes van perdre les eleccions municipals del 12 d'abril del 31, no van acceptar els resultats i el cametes va fotre el camp per evitar que aquells ximples declaressin una guerra civil.

Sempre he tingut dificultats per distingir entre una revolucio, una insurreccio i un cop d'estat. I be, mentre alguns aquesta efemeride els sembla una reedicio del 14 de juliol, jo la situaria, tot seguint amb la metafora, el dia 16, a cavall del 18. Es facil d'imaginar que passaria si algun Ajuntament se li acudis penjar la bandera, tambe espanyola, amb el dibuix de l'aliga imperial.

El que a mi em fa gracia de veritat es quan es presenta el periode republica com a paradigma de la llibertat i la democracia. Si algu vol retre homenatge a aquests preuats valors, el que ha de fer dia si, dia tambe es cantar les excel.lencies de la llibertat de comerc, el motor del progres economic i autentica arma letal contra la miseria de tot tipus. Nomes quan les necessitats vitals estan cobertes, hom pot dedicar-se a exigir altres coses.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…