Pla Bolonya

Una agencia de treball ("God save the agencies") em va trucar per una feina que m'agradaria molt fer-la. Aixi doncs, torno a ser Anglaterra i ja parlare un altre dia de Budapest i Viena.

No se de que va el pla Bolonya. He trobat molt interessant un article de Jordi Graupera al Singular Digital i tambe de Miquel Colomer a la pagina de Salvador Sostres. Aquesta dialectica coincideix amb una noticia del Times sobre les revoltes a Franca contra Sarkozy. El Times explica el cas de Julie Coudry, una de les liders de les barricades de Paris contra Chirac ara fa dos anys que, encara estudia Eonomiques a la Sorbona, i ara intenta aturar les protestes.

No vaig tenir una vida universitaria diguem-ne activa: no anava a manifestacions ni vagues ni crec que vaig votar mai a les eleccions al claustre o delegats i tot plegat. No es que em dediques a estudiar, senzillament no m'atreia. Nomes estava al cas de tafaneries que explicaven els amics que eren en aquests llocs. I passat un temps crec que els estudiants tenen rao poquissimes vegades.

Entre Oxford i les cassolades, l'eleccio es facil. La universitat anglesa no funciona com una roda. pero, mireu, permet que els estudiants marxin de casa, demanin un credit i quan acabin els estudis el paguin. Ja parlare un altre dia una mica mes sobre la universitat anglesa.

Arriben les factures

Si a Cracovia l'anim de lucre era pecat, a Budapest es pecat no tenir anim de lucre. At Cracovia et volen robar el cor, a Hongria la cartera. Hi arribes amb l'esperit saccejat i la consciencia ben remoguda i ja estas preparat per a que t'eixuguin el compte corrent. vaig sortir de Cracvia sentint-me culpable de no se que.

Ja no es que arribis a l'estacio i t'assaltin gent de tota mena preguntant si necessites un taxi, una habitacio o canvi de moneda. No es que surtis a la nit i una noia et demana que la convidis a una copa. Dius no a una, a dos, a tres, a quatre. Pero sempre apareixera un angel i cauras. Sembla que tot sigui una conxorxa per a que caiguis: sembla que els edificis, els monuments, les noies maques, l'educacio dels cambrers, aquests fanals que il.luminen tant be, aquests carrers empedrats estiguin posats expressament per a que el que ve d'occident.

Compte quan surts d'Auschwitz, t'arribaran dues factures: la de la consciencia i una monetaria. Ahir la nit vaig deixar-m'hi molts, molts calers. I ara l'Emilia em sembla una part d'aquesta conxorxa.

Ressaca

Ja soc a Budapest. He dormit com un tronc al tren. Nomes m han despertat els aduaners d Eslovaquia pel passaport a les 3 i a dos quarts de 6 els hongaresos. Al compartiment hi havia un angles: quina emocio veure aquell passaport amb aquella oda que te a la pagina 2 i quina desgracia que porto jo a la cartera.

Ahir vam beure tot el vi que tocava, vaig cantar Els Segadors i el Cant del Barca al mig del restaurant i sobre tot l Estaca, que la coneixien perque era una de les cancons de Solidaritat. La meva interpretacio va ser molt aplaudida i remerciada. L amo del local va posar una ronda de vodka, un client una altra, jo una altra. L Emilia va cantar l himne polones acompanzada pels clients i algun cambrer.

Avui trobo els diaris comprats, la corbata, el barret i altres futileses i un missatge de l Emilia al mobil: "ahir vam vencer la mort". Ahir vaig estar apunt de casar-me. Quan em va dir que nomes faria l amor al matrimoni, vaig estar a punt de trencar el bitllet de tren a Budapest i dir "casa t amb mi".

Va, ho escric i a prendre pel sac. Porto un dia molt boig i ja no ve d'aqui. Avall va que trona. Hem fet l'amor amb l'Emilia.

A mig fer em diu: -espera un moment.
-Que passa? Ho dius pel teu novio?
-No, no. Es que ho estem fent sense anticonceptius.
-Si, ja ho se, i que?
-Com i que?
-Que m'es igual.
-Ets un porc.
-Que? Un porc?
-Marxa, si us plau, marxa.
-No, escolta'm.
-Et dic que marxis.
-i jo et dic que m'escoltis.
-Val digues.
-Ja saps on he estat avui.
-Si
-saps per que estic fent la cabra tot el dia?
-has sortit d'alla alterat.
-Si, porto tot el dia intentant venjar i vencer la mort i la destruccio.
-es clar i la millor manera es no important-te si em quedo embarassada.
-Els condons i les pastilles son una merda.
-A veure, que passaria si em quedes embarassada.
-Estaria super felic.
-Estas boig.
-Tu saps per que es tenen els fills? un dia la mort ens vindra a buscar i hem de passar el relleu algu.
-estas boig. Sabies perfectament que no feiem servir anticonceptius.
-Jo no sabia res. Hem passat davant d'uan farmacia, no he entrat a comprar condons i no has dit res.
-No fem l'amor amb el Marcin. Fins al matrimoni, res.
-Pero no has dit res. Be, ho dius ara.
-Si, ho sento.
-Qui sap, potser els condoncs i tot plegat es una herencia dels nazis.
-No ho havia pensat mai, pero es curios, si, el boom dels condons ve despres dels nazis.
-Crec que fas be amb el Marcin. Si es fa l'amor ha de sense condons. I viure a per totes i assumir el que vingui. Planificacio, eb diuen. Ho sento, marxo.
-No vindre a l'estacio. perro quan arribis a Budapest truca'm.
-Si, ho fare.
-Fins aviat

Arribo al hostel recullo les coses i publico la conversa. D'qui una mica arribara el taxi.

Ultim dia a Polonia

Aquest vespre agafo el tren cap a Budapest. Marxo impressionat. Els carrers son nets, hi ha una bona oferta de cinema, exposicions, els restaurants omplen, els italians ja han portat les pizzeries, la moda i altres negocis. Se sent angles amb accent america, el cafe te gust i es un bon lloc per comprar propietats. Les cambreres son servicials. Als bars no hi ha maquines expenedores de tabac, l'has de demanar, te l'obren davant teu, traient el paper i el plastic: "es un servei mes, els clients es queixaven perque era mes car que al quiosc". Diuen que hauran de retardar l'entrada a l'euro potser fins el 2012. No es veuen banderes de la UE, els ve mes de gust posar la seva. Jo hi traslladaria la seu de la Comissio Europea, a veure si encomanen optimisme i alegria als burocrates de Brussel.les.

Al mati he estat a Auschwitz, nomes mitja hora. Hi havia moltes espelmes del dia dels difunts. Com es possible que Deu calles d'aquesta manera. Si penses en 'La vida es bella" la llagrima es inevitable. He tornat a Cracovia, dient ben clar "bona tarda" i "gracies", somrient la cambrera i mirant-li les cames un segon de mes, comentant alguna banalitat al senyor del costat i picant l'ullet al nen que passa pel carrer amb la seva mare. N'he demanat un altre. M'han entrat ganes de posar-me corbata i un barret.

Al carrer he comprat tres o quatre diaris, he trucat als pares per saber com estaven, he enviat un missatge a un amic "farem una bona festa per Nadal, eh?". He comprat la "Divina Comedia" en italia en una llibreria de vell. M'he jurat que no m'acollonire davant d'un repte i nomes passare por davant el cinisme, la mentida i la ingratitud. Aixo es el que se sent quan passes per davant de la Torre de la SS a Bierkeneau i veus una noia embarassada que va de bracet del seu marit, amb aquells ulls tan vius i tan bon color a la cara. Sortint d'alla per sempre mes veuras espurnes, minuscules, que totes juntes encendrien els forns. Fins ara hi eren pero no les veia. I haurem de lluitar sempre per la pau dels nostres cafes, per aquelles cames i els restaurants. I ganes d'enviar un mail al Bolanyo de torn dient-li desgraciat i un altre d'agraiment a Vicent Sanchis. I ganes d'entrar al blog deixar anar una parrafada.

Vaig a la universitat i espero l'Emilia. Li faig dos petons, em diu no m'esperava. Li agrada el ram de flors. Passem per davant del despatx del rector i deixo una nota a sota la porta demanant-li menys classes magistrals. La convido a dinar. Abans de sortir a fora, m'arregla el nus de la bufanda amb una cara indulgent que diu "ets un desastre". "Nomes hi estat mitja hora" -li dic. "Aquest vespre t'acompanyare a l'estacio. Torna aviat, eh?. Quan pugui anire a Barcelona". Alla tot es menys serios i consistent. I entrem a un restaurant i demanem una ampolla de vi abans que prenguin nota.

El pais de Joan Pau II

Fa uns anys no se qui va dir que Polonia era l'Afganistan occidental. Ho deia en relacio amb una de les fotos icones de la fi del comunisme on sortia un sacerdot que confessava a l'entrada de les drassanes de Gdansk. Pel que he vist, avui la presencia de sotanes al carrers es corrent, les esglesies estan obertes durant el dia i hi ha una bona presencia de fidels tant a la capella del sagrari com als bancs. Un cartell a l'entrada avisa que es un lloc de culte, no de turisme.

Polonia viu entre dos monstres expansius que tornen a empenyer, el rus i l'alemany. En aquest context, l'Esglesia ha estat al costat del poble. Son conservadors que es diria: si, segurament perque tenen moltes coses a conservar: "Polonia no ha mort encara" diu l'himne nacional. Han perdut moltes vegades, pero la historia i la memoria per a ells no es un mal negoci. Potser per aixo no estripen tant com els catalans ni tenen deries progres perque saben que fins ara, lluitant se n'han sortit.

Es habitual trobar retrats de Joan Pau II als restaurants, als aparadors, a les llibreries o fins i tot al casc del corredor de Formula 1 Kubica. Quan Karol Wojtyla va iniciar el pontificat i va dir el celebre "no tingueu por, obriu les portes a Crist", els venia a dir als seus compatriotes "fare el que pugui per acabar amb el malson i no us deixare sols". L'assassinat fallit es la prova que al Kremlin se'l van prendre seriosament. Reagan i Thatcher, tambe. Pero ves, en altres ambits encara rep menyspreu.

N'hi ha que no s'ho acabaran de creure mai, pero especialment a Polonia el catolicisme es sinonim de llibertat.

L'ombra d'Auschwitz

Avui ha estat un dia tranquil. Ahir vam acabar un pel tard i avui els meus amics tenien coses a fer i jo havia de dormir una mica mes del compte perque vaig passar la nit de diumenge a dilluns a l'aeroport.

He fet un tomb pel call jueu, el Kazimierz. Tot i que el ghetto va ser establert a un altre lloc, aqui va ser on Steven Spielberg va rodar imatges per la Llista de Schindler. S'hi veu la sinagoga, una gran placa i uns forjats que la rodegen porten l'estrella de David. Es nota que el barri esta arreglat. Diuen que abans de comencar la guerra hi havia 15000 jueus a la ciutat i al Kazimierz en vivien 4000. Ara el barri ha fet una revolada, s'ha reconstruit fa uns cinc anys i s'han obert negocis i restaurants de menjar jueu. L'Emilia tenia festa i m'hi ha acompanyat. Em diu que els seus avis parlaven molt malament dels jueus, eren odiats. No en se res d'ells, no els he tractat mai.

A la tarda, era al hostel mirant planols i horaris. L'encarregada acosta una lampara, l'encen i em diu que m'hi deixare els ulls. Em pregunta si tinc pensat visitar Auschwitz. Li dic que si, em mira amb indiferencia i em diu:
-Jo de tu no hi aniria. Visita aquests cafes que han obert ara i aquella xocolateria.
-Fa molta impressio?
-Si, pero no t'ho dic per aixo.

Li ofereixo un cigarro perque em sembla que te alguna cosa a dir que jo no hi he caigut.

-Massa turistes. em diu. Un dia van a Czestochowa, dema a Katovice i l'altre toca Auschwitz.
-Alla van matar-hi mes dos milions de persones.
-segurament molta mes. Ara pero, nomes hi ha reixes i barracons.
-Ja ho se, pero no se quan tornare a aquesta zona i vull anar-hi.
-A fer que? Compassio? Morbo? Netejar la consciencia? Quants Auschwitz hi ha al mon avui?

Intrento posar-la a prova i li pregunto si creu que allo que s'explica va passar de veritat.

-Si, si, es clar que va passar -diu. El tema es com s'arriba a Auschwitz.
-Per aixo miro els planols...
-Doncs, aixi s'hi arriba, planificant! Per aixo et deia que anessis als pubs...
-Ha, ha! Has guanyat! pero...
-pero que?
-Que mentres els bons som al cafe, els dolents planifiquen i si, es poca cosa, pero alguna cosa s'ha de fer per mantenir el record.
-Ei, em sembla molt be que hi vagis, eh? Pero no t'amarguis, es molt dur tot allo.

Primer dia a Cracovia

Des de quarts de nou del mati soc a Cracovia. Es una ciutat que encara esta una mica atrotinada i es va refent. Hi ha alguns sots al carrer, facanes que encara no han estat arranjades i l'edifici que es remou quan passa el tramvia. Les franquicies d'Starbucks i del McDonald's indiquen que van endavant. Pel carrer es veuen alguns BMW i Audi.

Quedo amb els meus amics i em presenten els seus: cap passa dels 25 anys i tots parlen tres llengues. Quines ganes de viue que tenen aquesta gent! Ens passaran al davant. Jo volia preguntar-los moltes coses i son ells els que pregunten sobre Catalunya i Barcelona. Temen l'euro, els russos i els Estats Units. Que voleu despres de patir el nazisme i els comunistes? Volen una mica de temps per refer-se. Han estat un dels paisos que els ha tocat romandre a la sala d'espera mentre les potencies es reunien per aclarir els mapes despres de les guerres. Tenen una ansia de llibertat immensa. Veient les esglesies, alguns edificis burgesos i les coses que expliquen de la seva familia arribes a la conclusio que l'unic comunista a Polonia era l'estat, el govern dels indeptes, em diuen.

A la tarda hem anat als cafes on hi havia els estudiants i als bars amagats en pisos: vull dir que per anar-hi, entres a una porteria i el bar esta al primer segona. Les noies caminen removent una mica el cul, hi ha el que diuen disseny, badocs i molta, molta joventut ben vestida del que s'anomenaria "pijos": la sensualitat, la gent que pot badar i una certa pedanteria son les manifestacions que els comunistes han perdut de totes totes.

M'ho he passat molt be, m'han ates a tots els bars en angles. Em diuen que si no el parles no pots treballar darrera una barra.

Tenen molta feina per fer, els salaris son baixos, hi ha jovent que encara emigra, no hi ha prou sortides per als universitaris. Els preus dels pisos son molt alts i no hi ha feina per a tothom. Se'n sortiran, de veritat. Fins i tot mes que nosaltres. Aquest primer dia a l'Europa emergent no podia ser mes bo.

Tornare la setmana que ve

Porto uns mesos sense publicar res, pero ben aviat tornare. la setmana que ve marxo dues setmanes a l'Europa central: Cracovia, Budapest, Viena i Praga. De cami Cracovia a Budapest parare a Eslovaquia, ja a prop d'Hongria, on va neixer Sandor Marai.

Trobare amics a tot arreu. Tinc ganes de coneixer aquesta Europa emergent. Us ho anire explicant. Fins aviat.

Aquest blog, desactualitzat, esta fora de servei per falta de ganes i de necessitat d'escriure. Senyal que la vida em va be, doncs.

No els agrada la llibertat

Espanya es un estat potiner. Per saber que pensa l'estat dels drets de les persones nomes cal obrir el passaport i llegir la pagina 2: "El Estado espannol se reserva la propiedad de este pasaporte, sin perjuicio de los derechos de su titular, y, en consecuencia, recomienda a este la maxima diligencia en su custodia y utilizacion y ruega a cualquier autoridad u otra persona su entrega a las autoridades espanolas en caso de extravio o uso indebido".

Aquest redactat es impresentable i demostra que es un estat que no li agrada la llibertat. Sobretot quan ho compares que diu el passaport britanic, aquell que espero tenir un dia mentre el meu pais no sigui lliure: "Her Britannic Majesty's Secretary of State Requests and requires in the Name of Her Majesty all those whom it may concern to allow the bearer to pass freely without let or hindrance, and to afford the bearer such assistance and protection as may be necessary".

Sant Josep

Des de fa unes tres setmanes escric un post cada dijous, el dia de festa de les minyones. Actualment sóc una minyona, qualificada si ho voleu servit amb una certa pretensió, però, al cap i a la fi, he de parar la mà cada setmana. No faig festa els dijous ni surto a menjar arròs a la cassola, però sí que hi ha diferències entre el que faig quan treballo i quan no.

Dilluns va ser sant Josep. Com que vull parlar dels que no són minyones si no els dels que omplen palmells i fan feina fins i tot els dies de festa, que solen ser precisament els dilluns, he fet aquest post. Dilluns va ser sant Josep, el sant del meu pare. També era el sant de l’avi i fa uns anys aquest dia era festa grossa a casa. Actualment a la família no hi ha regneració natural i falta alegria i ilusió. Ja fa dies que el pare els té fets, va envellint poc a poc amb la idea d’anar deixant les coses arreglades i els que vénen darrera ja ho aniran fent, “si ho voleu fer anar”.

Vaig trucar-lo. Va estar content de sentir-me, “moltes gràcies, noi, en vida teva”. Em comenta com marxen les obres de la botiga nova, feta amb la idea de deixar les coses amb la millor disposició. Li agrada fer obres, tractar amb els paletes, l’electricista o aquell operari “que se li ha d’anar una mica al darrera, però no ho fa de mala fe, només necessita que l’amo l’escolti i sentir-se estimat, però sí, m’ho farà bé”. Tot i que no ha tingut mai cap deute i és d’aquells que creuen que les coses es crobren i es paguen, el pare no és un burgès, “menjar, geure i no fer res”, que sol dir. Li agrada explicar aquella anècdota d’un senyor que anava al Liceu i donava als utillers tres rals de propina. Un dia un d’aquests va dir-li “dispenseu la curiositat senyor, us estem molt agraïts pels tres rals que doneu. Ara, hauríeu de saber que el seu fill dóna dues pessetes“. Aquest senyor els va repondre “bé, el meu fill és de casa bona, però jo no”. Aquestes anecdotes tan antigues em fan molta gràcia.

Em diu que a casa estan tots bons, els meus germans treballen fort amb ell, parlem una mica de política s’interessa com em va la feina, “vols dir que l’anglès ja no el tens per la mà?”. Ell m’enyora i jo avui em sento ben lluny de casa. “Se’ns va fer una mica gros que marxessis a Anglaterra, devies tenir algun xarrampió que havies de passar. Jo de tu m’aniria prenent seriosament això de fer una família, fer-se vell sense dona ni fills ha de ser fotut. Collons, casa‘t d‘una vegada, aviat començaràs a agafar manies de conco. I tots aquests nacionalistes que traieu el sant crist gros, com penseu pujar el país si no es creant riquesa I portant criatures al món? Heu tingut una joventut collonuda, però em fa l‘efecte que tindreu una vellesa fotuda, no m‘agrada la mala let que es va creant per sota i que també has vist a Anglaterra”.

He parlat una mica del pare, un altre dia parlaré de l’avi. Em sembla que per avui ja n’hi ha prou.

Es busca ximplet convergent

La meva idea per al postpujolisme s’ha esfondrat. Jo havia pensat en un tàndem d’un home ximplet i un de preparat per superar en Pujol. Fitant els polítics disponibles, havia pensat en Carod president i en Mas conseller en cap. En Carod és un home que no té punyetera idea de fer uns pressupostos o com s’atrauen inversions, però té sentit de l’humor, és sentimental i simpàtic, és idoni per repartir copets a l’esquena i fer petons als nens i a les àvies. Es carismàtic i sabria crear una ànima col.lectiva que donés moral a la tropa: anar als mercats, picar l’ullet al jove que li crida “canya!” o fer un discurs de cap d’any vibrant. En Mas està molt més ben preparat, parla idiomes, seria l’home per muntar una estructura administrativa eficient, en definitiva, seria el que faria la feina.

El tripartit 1 va petar perquè hi havia dos ximplets -amb un n’hi ha prou- i faltaven els homes del rigor. Ara, amb el tripartit 2, en Montilla s’equivoca volent lligar curt a en Carod, jo li donaria barra lliure perquè aquest govern promet matar-nos d’avorriment i d’impaciència. És possible que es perdi la paciència abans que l’avorriment. Les conseqüències de la impatience són més o menys previsibles, però… qui sap el que farà algú que s’ha cansat d’avorrir-se? Pot passar qualsevol cosa! D’altra banda, en Carod també s’equivoca si vol fer de polític seriós. La seva figura va créixer com més merder hi havia: una reunió amb ETA quan era president en funcions i a Espanya el PP tenia majoria absoluta. Les rodes de premsa posteriors van ser espectaculars. Llàstima, per a mi s’hauria d’haver quedat al Congrés dels diputats. Hauria estat divertit.

Així, doncs, com que el tandem Mas-Carod no ès possible, Convergència ha de buscar un ximplet. És una feina molt més complicada que trobar un bon gestor: ha de caure bé a tothom, no ha de fer el ridicul i ha de saber perfectmentt les seves limitacions i el seu paper -una de les coses més difícils d‘aquest món. Al nostre nostre ximplet, si es taqués la camisa bevent amb el porró, hauria de proocar una rialla (més val caure en gràcia que ser graciós). La caricatura al ximplet convergent hauria d’engrandir-lo i donar-li encara més força. Si anéssim a sopar amb ell, pendríem més d’una copa, a l’hora dels cafès recitaríem versos satírics I després, drets, ens posariem les braços per sobre les espatlles i cantaríem “l’Estaca” i cridaríem “visca Catalunya lliure”.

En Mas és un polític per a països ja fets i lliures. Potser és l’unic polític català contemporani que no desentonaria gens ni mica a la Casa dels Comuns, fins i tot el veig molt més sòlid que en David Cameron. Si es taca amb el porró, anirà a canviar-se la camisa, que és el que cal. En Mas seria al despatx vetllant per la prosperitat del país mentre estiguéssim sopant amb el ximplet. Però fa l’efecte que qualsevol conya sobre en Mas el desarma. Certament, necessitem l’home net i polit, però també el desmanegat, la justa mesura de desvergonyiment i de rigor. I necessitem treure’ns aquesta cara d’anar mal servits. Alegria!

El mort i qui el vetlla

Més d'una vegada havia sentit a dir als grans de casa l'expressió "què contenta que estaria la mare si hagués vist això" en referència a algun esdeveniment i al record d'un mort. Aquesta frase pot arribar al rídícul d'aquell personatge de "La Plaça del Diamant", l'Enriqueta, que sempre deia "què content que estaria en Quimet si...", fins al punt que el dia de les noces de la vídua del tal Quimet, la Colometa, una mica més i se li escapa la frase.

La setmana passada la universitat d’Exeter organitzà una simposi sobre la recuperació de la memòria històrica. El dilluns dia 5 projectaren el documental “Por ejemplo, Santa Cruz”. És la filmació de la remoció d’unes fosses a un petit poble de la provícia de Burgos, Santa Cruz de Salceda, on a l’agost del 36 nou homes van ser assassinats per militar a la UGT, Izquierda republicana i el PSOE. El nét d'un dels afusellats va donar una bandera de la UGT al seu fill per a que la posés sobre la caixeta amb els òssos del finat i va dir "qué orgullosos estaria mi abuelo si...".

Un altre punt que destaco del documental és el metge forense que remenava els cranis. Em vaig quedar quasi petrificat o fossilitzat quan vaig sentir dir-li que aquestes obertures havien de ser públiques i exemplars. S’entristí quan va recordar que alguns familiars d’assassinats, un cop desaparegut Franco, van desenterrar els morts i els portaren al cementiri sense fer gens de soroll. Costaria trobar un millor homenatge per al familiar que la discreció, el silenci i el parenostre sense focus, forenses morbosos ni polítics ballant sobre les tombes.

Allò que fan els musulmans de passar el cadàver per sobre la multitud tampoc és tan estrany a occident. La mort sempre serà un espectacle que fascina: els enterraments televisats, les tertúlies inacabables, els polítics que assisteixen als funerals i la utilització electoral posterior. És a gran escala allò que havia vist al meu poble: aquelles dones que no es perdien cap enterrament, tant si coneixien el difunt com si no, o aquelles cortines que es movien quan la comitiva passava per davant de casa.

Per últim, una consideració més sobre l'obertura de fosses. Quan qualsevol de nosaltres es mori, si no deixem l'enterrament pagat, algú ho haurà de fer i possiblement l’estat no ho farà. És mes, potser no ens deixarà ni els òssos. Així, doncs, com a mínim que diguin quan val obrir cadascuna d'aquestes fosses.

Canvis a l'organització municipal. Sistema de circunscripcions

Aquestes properes eleccions seran ben diferents per a mi. Havia participat en campanyes anteriors i aquesta vegada les seguiré des de l’illa. La política és vida i aprens moltes coses sobre el comportment humà. No és idealisme, és realisme, t’adones de les grandeses i miseries personals, les pròpies i la dels altres. En aquest cas no hi ha lloc per als esperits romàntics.

Últimament he ha anat canviant d’opinió fins a creure que, tal com estan muntades les corporacions locals i veient l'actuació de molts alcaldes, els ajuntaments haurien de tenir un paper molt reduït, tant per qüestions econòmiques, d’insuficiència de recursos i de simplificacio organitzativa com de proximitat de poder -una llegenda que no ens hem de creure- i de transparència. Crec més en les subscripcions per districtes del sistema anglès que en aquest conglomerat de províncies i municipis i cases de senyoretes que deia Josep Maria de Sagarra.

Això no treu que hi hagi bons alcaldes. Aquestes persones farien molt més bé la feina defensant els interessos d’aquests municipis al Parlament. Més a favor, doncs, del sistema per districtes. A més, els problemes locals greus tindrien així un abast nacional. Que el Parlament fés una llei de barris és una bona mostra d'impotència municipal.

Una altra qüestió és els que van a les llistes. El mite romàntic de la transició alaba l'amaterisme i castiga els polítics professionals. Els independents. Un gran president d’esbart dansaire o del grup d’història local o del grup del lluita contra el càncer no ha de ser per força un bon regidor. Tampoc ha de ser-ho un enginyer o un mestre d'escola. La vocació política és una altra cosa i hauria d’estar prohibit posar a les llistes algú que no ha entrat a l’agrupació local per a interesar-s’hi. Un sistema d'elecció directa frenaria, d'altra banda, els entusiasmes dels mediocres i dels aprofitats i afavoriria la meritocràcia.

Per últim, si us hi fixeu, la informació municipal i els programes dels partits per aquestes eleccions són els que van més plens de fotografies. Josep Pla deia l’economia dirigida és un règim de fotografies. Ell es referia, sobre tot, a la quantitat de fotografies que li demanaven per als salconduits, passaport, etc. Actualment, però, els retratats són els governants i els que hi aspiren. Les dictadures són prolífiques en fotografies. Avui aquestes continuen essent una demostració de l’economia dirigida i, al meu parer, d’alguna cosa que falla: la democràcia.

Quan vaig obrir el blog tenia la intenció d'escriure-hi quasi bé cada dia. Al principi vaig seguir el propòsit. No tanco el blog definitivament, sempre hi haurà alguna cosa que em farà gràcia dir. A partir d'ara, però, escriuré un cop a la setmana. Així, cada dijous penjaré un post.

Fa un temps vaig comentar a un amic que segueixo un dietari. Aquestes anotacions són una mena d'inventari del que m'ha passat durant el dia i de la gent que m'he trobat. Va preguntar-me per què no les publicava en comptes de buscar els tres peus al gat a alguna notícia. Sóc pudorós i, malgrat que hi ha coses que a algú li interessaria llegir, no vull fer-me mala sang. Dir que aquells del govern son uns rucs no compromet massa, per no dir gens. Els posts realistes, en canvi, encara que parlis del got d'aigua que hi ha sobre la taula, comporten un cert compromís. D'altra banda, els posts d'imaginacio porten massa feina.

Hi fa molt que m'agrada la tranquil·litat i ja en tinc prou amb el tragí quotidià. Mai he tingut pensaments seriosos de guanyar-me la vida escrivint amb l'excepció d'algun so de flabiols periodístics. Quan llegeixo els que en saben i parlen de les suors d'escriure -porto una temporada ben enganxat a Sándor Márai- veig de seguida que jo no sóc d'eixe món i si en volgués ser hauria de renunciar a tantes coses a les quals no hi estic disposat. Márai explica molt bé en què consisteix l'ofici d'escriure. En el meu cas, no cal vantar-se de res, malgrat aquesta mania de donar importància a coses que no la tenen, com ara aquesta.

Ara bé, per passar l'estona i fer posts de diumenge a la tarda, amb això sí que m'hi veig amb cor. No costa tant si agrada. Això és el que faré.

Sermons laics

Francesc Pujols va escriure a "El nuevo Pascual o la prostitución" que la humanitat conservarà el matrimoni i l'adulteri tant com guardarà el partit conservador. Avui el Times treu a la portada (!) que els polítics estan amoïnats pel descens dels matrimonis. Els tories diuen que la culpa és del govern a causa dels seus prejudicis ideològics. Han preparat unes intervencions parlamentàries i proposen la creació de centres públics (!) d'assessorament, cursets i també espais per a trobar la taronja, el meló o la castanya. Diuen que hi ha experiències profitoses als Estats Units i Nova Zelanda.

Em sembla que fou Willy Brandt qui va dir que les societats fortes necessiten un estat dèbil i les societats dèbils un de fort. El pensament conservador, en canvi, diu que la societat no existeix, només existeixen els individus i aquests s'organitzen si volen. En tot cas, ja fa temps que David Cameron està irreconeixible com a líder d'un partit conservador.

En aquesta "època dels links" es relaciona la baixada de matrimonis amb els índex de natalitat, la sensació d'invasió estrangera, la pèrdua de la identitat nacional i la cultura del "me first". No es pot tenir tot, és clar. Els polítics han fer alguna cosa, sobre tot perquè són llaminers de mena.

Quan un grup és desposseït de la capacitat d'influència, aquest espai no queda vacant, sino que és ocupat per un altre, normalment més golafre i menys experimentat. Ens hem alliberat de l'església. Bé, sí, però això no vol dir que no tornem a sentir sermons mai més. Almenys els sermonets de mossèn Jaume sortien més barats.

La gran germana

El novembre passat vaig fer una visita a la preso d’Exeter amb un fotograf i una noia. Oficialment no era res mes que curiositats d‘estudiants. Un cop dins i havent passat els controls de seguretat, vam pujar a una galeria de cel.les, tot i que no tant a prop com haguessim volgut. Jo havia de parlar amb la vigilant que ens acompanyava amb l’excusa del meu presumpte interes pel sistema penitenciari britanic. La noia portava un vestit curt i ben ajustat al cos. Els presos la miraven, xiulaven i proferien l’argot carcel.lari. El noi, d’amagat, em va fer el senyal que fes dos passes enrera, va treure un mobil que fa fotos de 4 pixels i va recollir una instantania sensacional: a l’esquerra, les cel.les, no sortia cap cara, nomes perfils i algunes mans; al centre de la imatge i del passadis, la noia de cara, que caminava altiva remenant cul i pitrera; a la dreta, la silueta asexual i el cabell recollit amb poca traca de l‘agent. Va anar molt be que aquesta fos una dona amb uniforme, gorra, garrot i walkie talkie. La foto representa la inaccessibilitat del desig. A la sortida van preguntar-li perque havia tret el mobil si no hi ha cobertura ni internet. No els va fer gracia, es clar, pero no sortia cap cara. Vaig demanar penjar la foto al blog, pero la volen presentar a un concurs i, obviament, la tenen ben guardada.

Aquest mati recordava la foto quan llegia que l’orga(ni)sme espanyol Instituto de la Mujer -ni orgasme- ha denunciat l’ultima campanya de Dolce&Gabana perque fa apologia de la violencia domestica. El fonament de la denuncia no es aquella maxima burgesa de “senyora al carrer i puta al llit”, segons la qual tot es permes al talam, pero s’han de guardar les formes portes en fora. Te mes a veure amb l’evolucio del papa-estat cap a la mama-estat, que vol regular tant el llit com el carrer, les hamburgueses pudentes dobles o triples, el vi i els cigars havans.

L’asexualitat de l’agent de la foto del presidi es la mare estat. No se m’acut una imatge millor per reflectir el que pensen aquestes il.lustres senyores sobre els desitjos mundans. La campanya de Dolce&Gabana no te res a veure amb la violencia ni les conductes delictives ni els que llencen la sogra pel balco.

Sobre fantasies erotiques, les senyores de l’Instituto deuen saber-ne alguna cosa. No soc home d’experiments sexuals estrafolaris ni del sexe en grup. Nomes se el suficient per a saber que hi ha dones que tenen unes fantasies sexuals que no sols gosen explicar-les, sino encara menys a realitzar-les i que s’espanten quan veuen un anunci que, ai las, no son elles les protagonistes.

El 41 de Paper de Vidre

Ha sortit el número 41 de la revista "Paper de Vidre". Entreu a la web i amb un sol clic a la portada hi accedireu. http://www.paperdevidre.net

El fil conductor de les col·laboracions d'aquest número és LA MÀSCARA. Una magnífica i contundent portada de ROGER LLONCH ja ens ho exemplifica. Què expressa i deixa d'expressar aquesta màscara? És realment una màscara el que hi ha a la portada? Podríem ser nosaltres mateixos o és algú altre?

El cineasta CESC GAY, en l'escrit del pròleg de la revista, on fa un repàs de la seva trajectòria, dubta que tinguem consciència de la màscara que portem.

ALBERT PLA es deixa entrevistar fins a on ell o la seva màscara es deixen, i ens ofereix un titular perfecte per encapçalar l'entrevista.

L'escriptor JULIÀ DE JÒDAR presenta un text excel·lent en el qual reflexiona sobre el orígens de la seva opció literària, i en desgrana les raons a partir de la reflexió sobre els conceptes de literatura nacional i universal.

I en una sorprenent successió de temàtiques i estils, van passant per la pista de ball d'aquest número ESTER ANDORRÀ, ALBERT BARDÉS, TERESA BORQUE, JESÚS CARDONA, ALBERT FIGUERAS, RAMON LLADÓ, LLUÍS MUNTADA, SR.POLISSÓ, MON PONS, SUBAL QUININA, JOAN TODÓ I ESTER XARGAY. I, a través dels seus textos, ballem amb corxeres escèptiques, Sòcrates, la Santíssima Trinitat, Kant i Nietzsche, el cinema de David Lynch, els anglesos de Timepiece, els filtres, Rémy de Gourmont / Belphégor, els intersticis mínims, els sabres per l'esquena, Prósopon, les màscares de ciment armat, el fustot i les figures de frau.

Ofici i benefici

Despres d’aquestes setmanes sense escriure cap post, reprenc el ritme habitual i espero que sense cap mes interrupcio. Potser tenen rao els que diuen que aixo dels blogs es per als que tenen poca feina i per als que es dediquen a escriure. Els que no hi ens guanyem la vida i ens falta talent i ens sobra pedanteria hem d’anar acabant aquesta mania de penjar qualsevol pocasoltada escrita a raig, inclosa aquesta. Ferran Saez va escriure no recordo a on que es millor que escrivim al blog que no pas que ens anem drogant pels puestos.

Vaig complint dies, s’acosta un nou aniversari. Ja porto un any i mig a Anglaterra. Cada vegada la maleta es mes grossa. De moment no tinc la intencio de tornar a Catalunya, crec que encara he de fer moltes coses aqui. Quan vaig marxar pensava que comencaria de zero, pero aixo mai es possible, els zeros sempre van a parar a la dreta. Arrossego del passat alguna frustracio, dimissions per manca de voluntat, algun que altre exit i tots aquells que m’estimen. Es clar que tambe he fet mal a alguns: malament quan no et queda mes remei que ser virtuos. Quan creixes, trepitges. No s’hi val a hissar la bandera de la bondat quan perds si tu tambe estaves disposat a trepitjar i se t’han avancat. L’objectiu es arribar a un lloc, no trepitjar, pero es clar, molt sovint nomes hi ha lloc per a un. Del passat nomes canviaria algunes indecisions i les perdues de temps. Malament quan no has lluitat per una feina, un carrec o per una noia. Sobretot em penedeixo, com deia abans, de les vegades que no he lluitat. I la lluita no es mai en contra d’un altre, es a favor o en contra d’un mateix.

Tot i que ja soc a l’edat adulta des de fa temps, no estic ben segur de ser-ho i m’agradaria ser menys ingenu. D’altra banda, la pregunta del que vull ser quan sigui gran hauria d’haver estat resolta molt abans. M’he anat prenent amb relativitat aixo de les vocacions sobretot perque no tinc cap ofici definit i, d’altra banda, perque mai m’ha agradat que em cridin. Totes les feines son una merda, unes mes pudentes que altres. Malgrat aixo, quan aconsegueixes un exit professional, mantens un entusiasme moderat, reculls algun fruit que altre -avui estic biblic- i veus que les perspectives son bones. Penses que treballar no es una redempcio ni un castig ni una benediccio, que la pitjor merda es no treballar i no tenir ambicions ni res que t’ilusioni. Cal evitar la corrupcio i la mesquinesa: una persona sense feina es molt perillosa. No crec en els bons salvatges i es mentida que naixem bons i el mon ens fa dolents. Quan naixem som unes feres i dependra de l’experiencia i, precisament del treball, que siguem mes o menys civilitzats. No puc parlar del que es la manca de llibertat perque els meus ambits sempre han estat molt amplis i la meva sort i desgracia nomes han depengut de mi.