Les entranyes de l'ase

Penjo un article que vaig escriure per a e-noticies. Potser el publicaran dilluns. Avui, però, faig un avançament.

Els catalans posem una nota de 6 sobre 10 a l’acció del Govern. Les enquestes són mecanismes de racionalització de la percepció ciutadana, d’un estat, per tant, emocional. Val a dir que molt sovint els errors d’aquestes sofisticacions són celebrats per la ciutadania. No són cap avenç, us ho asseguro.

Si abans el summe sacerdot obria els budells d’una bèstia per augurar el desenllaç d’una guerra o la successió al tro, avui apliquem les quatre regles aritmètiques. Esperem que els números quadrin. Em fa por que els nostres líders polítics es desencantin i tornin al mètode que durant tants segles va resultar. Ja veig, si no, la instal•lació d’escorxadors a les seus dels partits per escodrinyar el fetge d’un ase o d’un gat, segons les preferències, per copsar els processos electorals. Allò de que la sang corre pels passadissos del carrer Nicaragua deixarà de ser una gastada metàfora maquiavèl•lica. Els ganivets començaran a aparèixer de veritat.

Val a dir que, com sempre els espanyols ens porten avantatge i només els calen quatre ajustaments. Depenent com entri l’espasa al clatell del toro màrtir per raons patriòtiques, coneixeran els destins nacionals. I la resta, com fins ara: si va bé, puerta grande, i si no, mocadorada i cap a casa abans que comenci el linxament contra el torero. I total, per una medalla, la gent és cruel.

Aquí anem amb el pas canviat. Vàrem prohibir als solsonins penjar un ruc al campanar durant les festes del Claustre i potser més d’hora que tard ens en penedirem. Comprendran els “entranyables” protectors dels animals que per raons nacionals ens deixin fer el ruc si les enquestes van malament.

Passatemps estiuenc

El bloc de notes de Rafael Jorba a La Vanguardia proposa avui la següent endevinalla:

Diccionario visual
El Diccionari visual de la construcció, que edita el Departament de Política Territorial i Obres Públiques, incluye un prólogo nada técnico del conseller Nadal. Un párrafo: “Fem-nos manobres d'un llenguatge enriquidor. Construïm edificis nous, recuperem edificis vells, reciclem materials, inventem-ne de nous. Donem perfil i cos i textura als materials més simples. Còdols per començar, llambordes carejades, llambordins. Argila feta maó, grava feta ciment, pedra, guix, calç. Bigues, cairats, cabirons, llates. Encavellades de melis per als coberts més sòlids. Materials i formes. Teules, pissarra. Lloses, toves”. Aviso: tres palabras de la presentación de Nadal no salen en el diccionario...

Coses que passen al país del Fòrum

Al nord-est peninsular és possible que a l'hora de l'esmorzar uns polítics suquin el melindro en un marasme d'estupidesa sense por a que hi hagi una insurreció més que justificada. La criatura continua portant els bolquers bruts. A hores d'ara ja saben que l'han ben parida, que diria en D'Oros. El Fòrum ha deixat enrera la crítica i la rialla i ara vagareja la indiferència. Els responsables ben aviat faran autocrítica.

Els efectes col·laterals ja es deixen sentir. Ada Castells relata una nova facècia de la senyora Clixé. El segon article és de Joan Olivé, l'autor diari de l'enyorat "Pel broc gros". Ja que en Sanchís o qui sigui ha tingut la bona idea de fer-los coincidir, no desaprofito l'avinentesa.

PER ACABAR
Més segursque mai
Ada Castells
Diumenge la senyora Clixé va ser testimoni del xoc frontal de dos cotxes entre Besalú i Castellfollit de la Roca. Al vespre va afanyar-se a veure el telenotícies per si ho comentaven. En la societat de la informació sempre fa efecte que t'expliquin per la tele el que tu has presenciat: et fa sentir important. Aquesta vegada, però, tocava que papà Estat estigués content amb el balanç de morts a les carreteres. Resulta que hi ha hagut la meitat de defuncions que l'any passat per les mateixes dades. Que la gent mori menys es considera un triomf de les autoritats que regulen el trànsit i és qüestió de difondre-ho amb tot el cofoisme que toca. Ja podem dormir tranquils amb la nostra armilla hortera amagada sota el seient i el Maxicosi instal·lat perquè els nens no prenguin mal. Això sí, la xarxa viària continua fent pena. Els paviments semblen pistes americanes per acabar amb els motoristes; els senyals de trànsit juguen a amagar-se rere les branques dels arbres i, per entrar en territoris Clixé: a la ronda de Dalt no es veu la indicació per agafar els túnels de Vallvidrera fins que no la tens a sobre; la plaça Caos Sotelo continua tan caòtica com sempre encara que ara es digui Francesc Macià; la recent reforma del passeig de Sant Joan no ha evitat que el poeta Verdaguer se sobresalti sovint amb les frenades a la cruïlla amb la Diagonal. Ara bé, tots hem d'anar ben agafadets amb el cinturó de seguretat i sense beure alcohol o ens les carregarem en el millor dels casos amb una multa; en el pitjor, amb un funeral. Està molt bé que es radicalitzin les exigències per evitar més desgràcies a les carreteres. No és desmesurat treure el carnet als qui han fet faltes greus, però aquestes mesures han d'anar acompanyades d'una millora de les condicions de la xarxa viària. Talar els arbres que tapen els stops és tan urgent com el desplegament dels Mossos per controlar els mals conductors.

Si en som de...Multiculturals
JOAN OLIVER
L'Ajuntament de Palafrugell ha decidit fer els bans en català, espanyol i àrab perquè diu que hi ha un 12% de la població del municipi que és d'origen magribí. És una iniciativa fantàstica que demostra fins a quin punt en som de multiculturals els catalans. Algun malintencionat podria pensar que aquesta és una mesura que no facilita que els immigrants aprenguin el català, o l'espanyol, que pel que sembla també és llengua de ban. Però no cal patir-hi. L'Ajuntament ja ha dit que això no és així i ells deuen saber per què ho han dit. Algun altre malintencionat podria preguntar quants d'aquests immigrants són analfabets i si el percentatge de senyores immigrants que no saben llegir l'àrab és superior al de senyors. I suggerir que potser, en nom de la multiculturalitat, s'està reforçant el despotisme del mascle immigrant. Un tercer malintencionat, encara, podria preguntar quants d'aquests immigrants que l'Ajuntament diu que són àrabs, són en realitat berbers i suggerir que potser en nom de la multiculturalitat s'acaba imposant als berbers la llengua àrab, de la mateixa manera que a cal Fòrum, a fi i efecte de ser ben multiculturals, ens imposen l'espanyol als catalans.

La ciutat oculta

He vist un parell de cops "la casita blanca: la ciutat oculta", un documental que vol explicar una part de la intrahistòria barcelonina de la postguerra. L'estraperlo, les cases de cites, una ciutat que viu rera dels esdeveniments polítics i socials. Em va agradar, tot i que no tant els comentaris de la veu en off.

Aquest documental coincideix amb una revifalla per l'interès de conèixer la Barcelona dels anys 30, 40 i 50. Mai ha estat explicada i té el seu interès. Ara bé, es parteix d'una certa mitificació del passat, el tractament tendre que explicita que les coses ja no són com abans, per desgràcia. I bé, mentre alguns es lamenten que abans les coses eren millors, d'aquí quaranta o cinquanta anys uns altres es gronxaran en la nostàlgia tot dient que darrera el Forum i els Jocs Olímpics hi havia una ciutat que vivia al marge dels grans esdeveniments. Coi, només faltaria! es pot explicar la història sense nostàlgia, o és que aquest país necessita viure permanentment en el mite?

La taula d'en Bernat (1)

El mite de Robin Hood

"Entenem les reivindicacions del moviment okupa, però no la forma en què les ha expressat avui"
Dolors Camats
Portaveu d'ICV
Sobre l'okupació de la seu d'Iniciativa
Dimecres, 21 de juliol del 2004

El fill del tro

29 de setembre de 1912
cinípids
caramels àcids
llagardos
Can Maurí
escola mossèn Cinto
humor indeliberat
Parunella
el primer arlequí
la normalitat
el to menor (?)
tot s'aprofita
lucidesa
Montaner&Simon
el somriure com a bisturí
la invasió subtil
Veracruz
psuc
veritat oculta
22 de juliol de 1994
antaviana

Mecenatge cultural

La parada principal d'autobusos de Molins de Rei és just davant d'una sucursal de Caixa de Tarragona. L'altre dia, durant aquells cinc o deu minuts inacabables, em vaig fixar en un anunci adreçat als clients adolescents per motius d'edat:

"Aquestes vacances refresca't!
Per fi ha arribat el moment d'aparcar els llibres. Aquest estiu no els necessitaràs ni per ventar-te!
La super-nova et regala aquest ventilador.
Superventilador amb llanterna.
El regal més refrescant de l'estiu.
*Piles no incloses"

La fugacitat del 18 de juliol

Diu Xavier Benguerel a les seves memòries:

"De fet, i no interinament, el 18 de juliol de 1936, instal·là la guerra al mig dels carrers, i no hi valgueren pacifistes, indiferents, objectors de consciència. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues; qui amb una arma a la mà, qui des del fons de la seva ànima. Els historiadors hi han dit, hi diuen, hi diran la seva, però sempre, que consti, a partir d'un milió de morts, d'una depauperació fabulosa, d'una destrucció sistemàtica que, en molts aspectes, modificà la fesomia del país, provocà un dels èxodes més terribles, si no el més terrible que deuen registrar les cròniques. (...) Era diumenge. Un diumenge com girat a l'inrevés, tan sols amb uns quants tramvies desolats, abandonats emig del carrer, amb el color i l'actitud del pànic."

Aquest fragment em sembla l'altra cara de la moneda d'aquest de Milan Kundera a "la insoportable levedad del ser":

"Si la Revolución francesa tuviera que repetirse eternamente, la historiografía francesa estaría menos orgullosa de Robespierre. Pero dado que habla de algo que ya no volverá a ocurrir, los años sangrientos se convierten en meras palabras, en teorías, en discusiones, se vuleven más ligeros que una pluma, no dan miedo. Hay una diferencia infinita entre el Robespierre que apareció sólo una vez en la historia y un Robespierre que volviera eternamente a cortarle la cabeza a los franceses.

Digamos, por tanto, que la idea del eterno retorno significa cierta perspectiva desde la cual las cosas aparecen de un modo distinto a como las conocemos: aparecen sin la circunstancia atenuante de su fugacidad. Esta circunstancia atenuante es la que nos impide pronunciar condena alguna. ¿Cómo es posible condenar algo fugaz? El crepúsculo de la desaparición lo baña todo con la magia de la nostalgia; todo, incluida la guillotina."

És penal

Els de cat radio ja han penjat el dietari d'avui.

Si voleu gaudir de la poesia a càrrec del rapsoda que ens ha alegrat el dia, ja ho sabeu.

D'altra banda, es veu que avui a cat ràdio hi ha hagut ball de bastons i el Conseller en Cap ha renyat la Minobis. Per tant, no és descartable que l'Anton dels poemes hagi dedicat la cançó del pirata al Bargalló, a la Minobis o ell mateix com a autohomenatge. O a tots a la vegada. I també ara entenc el sermonet final d'en Bassas per acomiadar-se fins al setembre a les 7 en punt. El nostre protagonista ha defensat en Basté i en Clapés i ha deixat ben clar allò que tant ens agrada sentir i a ell de dir: que Catalunya Ràdio és la ràdio nacional de Catalunya i que té un compromís amb la realitat nacional i la pluralitat. Has tingut un dia pletòric, noi! Bones i merescudes vacances!

Penal dubtós a can Bassas

A  dos quarts d'onze engegava la secció "El dietari d'en Baltasar Porcel" d'"El matí de Catalunya Ràdio". Un cop fetes les salutacions convencionals, en Porcel ha començat a parlar de Rasputin i del nou eix de la prosperitat popular (Mallorca-València-Madrid) i ha manifestat que s'alegrava de formar-ne part perquè a partir d'ara tot aniria "viento en popa a toda vela".

I a partir d'aquí comença el serial. En Bassas no se n'ha pogut estar i s'ha llençat de cap a l'aigua tot recitant de dalt a baix els versos d'Espronceda. En Porcel li donava fil al veure que  l'ex-escolanet de Montserrat fruïa rellepant la llaminadura. 

Just quan el rapsoda espontani finalitzava la seva actuació, en Porcel li ha demanat un bis per a provar-lo: li ha preguntat si podria recitar un vers d'Alcover. I aquí vé la jugada conflictiva en la qual el mallorquí no ha obert boca bé per no deixar en evidència al locutor o  bé perquè la jugada ha estat massa ràpida i tenia els pensaments en els beneficis de pertànyer a l'eix de la prosperitat.

En Bassas ha començat a recitar i jo juraria que l'únic vers que ha dit i que he sentit és ... Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera...  I m'he quedat igual al principi. però després he pensat, hosti, no pot ser... em sembla que això és hands -que diria en Puyal-! És penal! T'has emportat la pilota amb la mà, maco! Aquest és de Costa i Llobera! El conegut d'Alcover també parla d'afers boscans: Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir... 
 
I aquí vénen els dubtes perquè és perfectament possible que l'error hagi estat meu....  esperarem a que la moviola repeteixi la jugada. Sortirem de dubtes quan els de cat radio pengin el dietari d'avui a la web
 
Sigui com sigui, en Bassas no ha sabut acabar el vers aduint que quan ell estudiava el batxillerat no s'ensenyava Alcover... tio, te'n fots del personal? Si vas fer la carrera de filologia catalana! I la cançó del pirata, qui te la va ensenyar? Els frares de Montserrat?

Dels catalans sempre en sereu princesa,

dels espanyols estrella d'Orient.

Sigueu pels bons pilar de fortalesa,

dels pecadors, el port de salvament.

 

*Sempre m'ha fet gràcia aquest paral·lelisme catalans-bons, espanyols-pecadors.

El laborioso pueblo catalán

Aquest Litus és de por. A vegades em prèn els temes. El món és dels llestos, ja està vist. Deixant de costat les qüestions tractades al cafè, vull parlar d'un fenomen ben curiós: la gran animació que hi ha als xats a mig matí, tot déu conectat des de la feina. Tinc amigues que s'escandalitzen del tarannà xatero campi-qui-pugui a altes hores de la nit. Es pot entendre, de noche todos los gatos son pardos.

Esclar que se'm pot dir i tu què coi hi fas conectat si ara ho critiques... No és un judici de valors, és una constatació laboral, una observació. Els msn minimitzats, el cul a la feina i els ulls a la pantalla i parlant amb un altre avorrit mandrós. De cop la conversa es talla, el jefe ha tret el cap.

Però el xat és una escapatòria virtual. També n'hi ha de presencials. Tinc un amic que treballa a una empresa que té màquines expenedores de cafè. I es veu que l'ànim comercial els ha dut a col·locar una màquina a l'àrea reservada del personal laboral d'un parell de cases de barrets. I es veu que tot omplint la màquina el meu bon amic alguna vegada ha iniciat conversa, només va dir conversa i crec que només fou conversa, amb la madame. I segons m'ha dit l'hora de màxima afluència de clients no és pas a la nit, sinó precisament al matí.

Al principi sobta, però si ho penses una mica és perfectament normal. El modèlic pare de família no pot dir alegrement a quarts de deu de la nit que va a fer una gestió al banc o a una reunió o al dentista, com correspon a les excuses que es donen a la feina a mig matí. Òbviament tampoc pot dir a la família que se'n va de putes.

Bé, això venia per allò de que els catalans som molt treballadors

El teu blog i el Google

Feia dies que em preguntava angoixosament la raó per la qual no surt "El Ribot" al Google si busques Jesús Cardona. Quan tenia una teoria conspiratòria mig enllestida, de la qual en Miquel Sellarès n'era el responsable a causa del post del dia 15 de maig i d'aquest del 26 del mateix mes, avui al metro llegeixo la següent notícia del diari gratuït "20 minutos": el buscador de referència ha optat per un mètode per a seleccionar els millors talents. Si la frase qui menja sopes se les pensa totes és certa, el brou de can Google ha de ser de gran qualitat. Meritocràcia, sí senyor.

Algú aduirà que podrien demanar també un comentari de text amb quatre preguntes de comprensió. Tant se val, els resultats millorarien? Ai, el desconcert de l'educació! Avui els mestres de física i química es queixen de l'analfabetisme en aquestes matèries, les quals també són cultura; els de català, tres quarts del mateix; els d'història...

Ignoro si,juntament amb aquest procés de selecció, aquesta bona gent ha aprofitat l'avinentesa per a començar una guerra preventiva contra tots aquells que a tercer de BUP vam substituir les matemàtiques per la llengua grega i vàrem fer d'aquesta elecció un acte de justícia històrica. El cafè del Litus ja ha deixat ben clara l'estupidesa de la divisió entre ciències i lletres i l'argúcia "és que sóc de lletres" és una excusa de mal pagador. Tots aquells bloguers lletraferits que aspirem a que el nostre blog apareixi de manera preferent a can Google ja cal que ens posem a aprendre a resoldre equacions. Cal prendre cauteles, no se sap mai del qué són capaços els inimaginables mecanismes googlians buscadors d'informació.

I una autocrítica més de franc: hem d'aprendre a escriure millor la llengua catalana. Fem moltes faltes de tota mena i no serveix la cantarella mai com ara tants catalans havien escrit en la seva llengua. No som més llestos o més rucs que la resta. Simplement és que no treballem prou, malgrat el tòpic. Demà us ho explicaré per no allargar més el post.

L'auca de l'Estatut

Ahir, a Igualada, va arrencar la campanya Festatut, un espectacle de carrer on es representen cinc escenes de teatre en què se simulen les propostes d'alguns dels veïns de la ciutat per al nou text, el qual serà tant bo que crec que ja no caldrà que cap català treballi mai més. Bé, mentre no ens deixi sense feina ja em conformo.

La web del Festatut diu que és un espectacle que convida tothom a participar de forma festiva i artística en el nou Estatut de Catalunya. Sigui quina sigui la teva experiència, edat, sexe o cultura hi estàs convidat. Tens ganes d'expressar les teves idees?

Com que no crec que la corrua passi per Corbera i no vull perdre'm aquesta oportunitat per sumar-me a la borinotada nacional, aprofito la xarxa per a fer la meva proposta: l'auca de l'Estatut.

De moment aquí va una primera estrofeta:

En Saura i la seva cort,
tot perdent bous i esquelles,
han demanat de tot cor
que els deixin fer els titelles

*Com que la divina providència no va considerar oportú atorgar-me el do per aprendre a dibuixar, si algun internauta s'anima a fer un dibuix per a cada estrofeta, qui sap si abans de que la ponència estatutària acabi la patriòtica tasca, tenim l'auca de l'Estatut. L'auca serà solidària i participativa o no serà.

També hi ha la possibilitat, amb la què sí m'hi veig més amb cor, de fer dibuixets amb l'ordinador, trucant fotos, etc. Si aquest agost continuo tenint estonetes lliures com ara alguna cosa sortirà. Si serà decent o no ho serà, ja ho anirem veient.

Què llegiràs aquest estiu?

Lletra, l'espai virtual de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya, obre un fòrum de debat sobre el què llegirem aquest estiu. Els del 2002 i 2003 van ser força animats.

Fang

El pare em veia un diamant que havia de polir.
Però tu parlaves de molts rostres distints,
i m’he adonat que sóc de fang
i embruto les sabates d’altri.
Es pot trencar un fanal amb un diamant, si la llum
ens ofèn. Si som en la foscor, l’espai no és un problema greu,
i en canvi ens cal la veu per tallar prospeccions, el càlcul
que fa el segle. La veu com un fanal als aiguamolls del pànic.
¿Per què cal ser un diamant? ¿Per viure en un rellotge
mentre passa la vida? O una pedra petita al teu plat de llenties.
Crides. I jo sé que ens traïm per parlar del que ens van ensenyar
sense paraules. I et nego set vegades, per les set capes de pell
on t’has instal·lat. I el meu cos en carn viva brilla com un
diamant. La sang, quan s’assequi i s’esquerdi, tornarà a semblar
fang. ¿És cert que Fortunata va morir en donar llum?
A la fi sols Jacinta, la dona que és legal, i estèril,
amb el nadó robat.

Anna Aguilar-Amat
Trànsit entre dos vols

L’hereu

Dos companys de la universitat es troben a la cantonada del carrer Còrsega amb la Diagonal de Barcelona, prop de la seu de Convergència Democràtica de Catalunya.

Joan: Pere, Pere! Quant de temps! Com et va tot?
Pere: Ei, com anem? Què foteu els convergents?
Joan: Calla, calla, la cosa no està per bromes.
Pere: Al meu poble us heu fotut una hòstia...!
Joan: A tot arreu, Pere, ha estat així.
Pere: I doncs, què s’ha de fer?
Joan: La gent ja no ens estima.
Pere: Que vas al Congrés?
Joan: sí, sí. sóc delegat.
Pere: Servirà per alguna cosa?
Joan: El problema és que ningú sap cap a on s’ha de tirar...
Pere: Aquestes europees han estat terribles.
Joan: De les europees no en pots fer gaire cas.
Pere: Au va no fotis tu ara! L’abstenció només us ha matat.
Joan: Aquest és el problema. Se’ns moren els votants, no en tenim de nous i molts es queden a casa.
Pere: Ens hem equivocat. El pepé té raó. Aquest país no vol la independència.
Joan: El Carod també ha pactat amb el pesoe
Pere: El primer cop li ho perdonaran.
Joan: Sí, li ho perdonaran, però continuarà manant el pessessé
Pere: És clar, però qui et penses que és l’hereu del Pujol?
Joan: Entre tu i jo, eh? Saps quin és el mèrit del Maragall? Haver desemmascarat Esquerra. El que el PP no va poder fer, el que nosaltres no sabem fer amb el Carod… saps com ho han fet aquests sociates? Donant-los tot els càrrecs, tots els que els han demanat. I s’han desfet sols. I el país és seu.
Pere: A veure, encara no sabeu què sou ni el què voleu? Metrallar Esquerra? Aliar-vos amb el pepé? Quin dia deixareu de mirar a l'esquerra, a la dreta i al melic?

Un dia més de vida. La fascinació pels escèptics.

Es pot escriure sobre un conflicte bèl•lic sense fer apologia d’un bàndol i sense provocar la llagrimada. Es pot observar una situació terrible sense voler fer-se l’heroi ni ser un cínic. Tot això es pot fer, sí, però és molt difícil. I a més, tot alhora. Em pregunto si aquesta mena d’escepticisme de Kapúscinski és un posicionament, una tècnica per apropar-se als esdeveniments amb reserves o realment ell és així. Em sobta més quan la temptació a fotre queixalada forta a les emocions és gran. No crec que les persones tinguem una propensió natural a l’escepticisme.

Ara bé, si Kapuscinski és un escèptic, què hi feia a Luanda l’any 1975 quan els portuguesos abandonaren Angola enmig d’una guerra civil? ¿La curiositat innata pròpia dels grans periodistes? ¿La necessitat de viure en aquella terra de nganguela, els no-homes, Angola?

El mateix penso de Josep Pla. Perquè si bé s’ha dit que fou un escèptic amb tota la seva autenticitat, com és que va consumar l’heroïcitat d’escriure tant per a que no es perdés una manera d’entendre el món? És un contrasentit.

Un escèptic retratant la misèria humana mentre la resta se n'anà a Lisboa a entonar Grândola Vila Morena, i l’altre salvant una literatura! Són herois que no creien ser-ho. Com Marlon Brando?

El desplegament del cos dels mossos ha estat tot un èxit

De l'Avui de divendres.
Els Mossos d'Esquadra han obert una investigació interna a un agent del cos que, pel que sembla, es dedica en les seves hores liures a participar en espectacles d'estriptis. L'agent investigat hauria utilitzat, almenys en una ocasió, l'uniforme del cos en un xou que va oferir en un comiat de soltera.
La investigació es va obrir després que una comissaria dels Mossos va rebre una carta anònima amb fotografies on es veia l'agent traient-se les peces del seu uniforme en un espectacle que va oferir a Tarragona. Fonts dels Mossos citades per l'agència Efe no van voler donar ni la identitat de l'agent, ni la comissaria a què pertany, ni la data en què el departament d'afers interns va obrir la investigació sobre els fets, que van ocórrer "ara fa un temps". Des que es van rebre les fotografies no s'ha pogut constatar si l'agent ha tornat a participar en cap altre estriptis.


Un 'showman' de local
Tot i això, l'espectacle de Tarragona no seria l'únic en què hauria intevingut l'agent, que, en les seves hores lliures, es dedica a aquesta activitat i ofereix els seus serveis com a showman en diveros locals d'oci de Catalunya. La majoria d'ocasions en què s'ha despullat per diners "no ha utilitzat l'uniforme", va explicar la mateixa font policial.
La investigació intenta determinar si el dia que va utilitzar l'uniforme ho va fer en hores de treball o quan ja havia acabat el servei, fet que disciplinàriament tindria una interpretació diferent. La investigació oberta fins ara ha descartat que el mosso utilitzés el cotxe patrulla en els seus espectacles.

La democràcia electrònica arriba a la ciència.

Aquesta sí que és bona, la del portal de Catalunya Informació
. La pregunta és:

A quina causa atribueixes el sobtat increment de temperatures?

I hi ha quatre opcions:

- Al "canvi climàtic" provocat per les emissions de CO2
- A causes totalment naturals
- A causes naturals potenciades pel CO2
- No se sap

Quina diríeu que és l'opció preferida dels internautes? El sentit comú diria l'última opció. Però no, es veu que hi ha una gran cultura científica i la gent vota amb coneixement de causa. I si reestablíssim el sufragi censitari?