Un dia més de vida. La fascinació pels escèptics.

Es pot escriure sobre un conflicte bèl•lic sense fer apologia d’un bàndol i sense provocar la llagrimada. Es pot observar una situació terrible sense voler fer-se l’heroi ni ser un cínic. Tot això es pot fer, sí, però és molt difícil. I a més, tot alhora. Em pregunto si aquesta mena d’escepticisme de Kapúscinski és un posicionament, una tècnica per apropar-se als esdeveniments amb reserves o realment ell és així. Em sobta més quan la temptació a fotre queixalada forta a les emocions és gran. No crec que les persones tinguem una propensió natural a l’escepticisme.

Ara bé, si Kapuscinski és un escèptic, què hi feia a Luanda l’any 1975 quan els portuguesos abandonaren Angola enmig d’una guerra civil? ¿La curiositat innata pròpia dels grans periodistes? ¿La necessitat de viure en aquella terra de nganguela, els no-homes, Angola?

El mateix penso de Josep Pla. Perquè si bé s’ha dit que fou un escèptic amb tota la seva autenticitat, com és que va consumar l’heroïcitat d’escriure tant per a que no es perdés una manera d’entendre el món? És un contrasentit.

Un escèptic retratant la misèria humana mentre la resta se n'anà a Lisboa a entonar Grândola Vila Morena, i l’altre salvant una literatura! Són herois que no creien ser-ho. Com Marlon Brando?