Ves al contingut principal

Les entranyes de l'ase

Penjo un article que vaig escriure per a e-noticies. Potser el publicaran dilluns. Avui, però, faig un avançament.


Els catalans posem una nota de 6 sobre 10 a l’acció del Govern. Les enquestes són mecanismes de racionalització de la percepció ciutadana, d’un estat, per tant, emocional. Val a dir que molt sovint els errors d’aquestes sofisticacions són celebrats per la ciutadania. No són cap avenç, us ho asseguro.

Si abans el summe sacerdot obria els budells d’una bèstia per augurar el desenllaç d’una guerra o la successió al tro, avui apliquem les quatre regles aritmètiques. Esperem que els números quadrin. Em fa por que els nostres líders polítics es desencantin i tornin al mètode que durant tants segles va resultar. Ja veig, si no, la instal•lació d’escorxadors a les seus dels partits per escodrinyar el fetge d’un ase o d’un gat, segons les preferències, per copsar els processos electorals. Allò de que la sang corre pels passadissos del carrer Nicaragua deixarà de ser una gastada metàfora maquiavèl•lica. Els ganivets començaran a aparèixer de veritat.

Val a dir que, com sempre els espanyols ens porten avantatge i només els calen quatre ajustaments. Depenent com entri l’espasa al clatell del toro màrtir per raons patriòtiques, coneixeran els destins nacionals. I la resta, com fins ara: si va bé, puerta grande, i si no, mocadorada i cap a casa abans que comenci el linxament contra el torero. I total, per una medalla, la gent és cruel.

Aquí anem amb el pas canviat. Vàrem prohibir als solsonins penjar un ruc al campanar durant les festes del Claustre i potser més d’hora que tard ens en penedirem. Comprendran els “entranyables” protectors dels animals que per raons nacionals ens deixin fer el ruc si les enquestes van malament.
5 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…