L’hereu

Dos companys de la universitat es troben a la cantonada del carrer Còrsega amb la Diagonal de Barcelona, prop de la seu de Convergència Democràtica de Catalunya.

Joan: Pere, Pere! Quant de temps! Com et va tot?
Pere: Ei, com anem? Què foteu els convergents?
Joan: Calla, calla, la cosa no està per bromes.
Pere: Al meu poble us heu fotut una hòstia...!
Joan: A tot arreu, Pere, ha estat així.
Pere: I doncs, què s’ha de fer?
Joan: La gent ja no ens estima.
Pere: Que vas al Congrés?
Joan: sí, sí. sóc delegat.
Pere: Servirà per alguna cosa?
Joan: El problema és que ningú sap cap a on s’ha de tirar...
Pere: Aquestes europees han estat terribles.
Joan: De les europees no en pots fer gaire cas.
Pere: Au va no fotis tu ara! L’abstenció només us ha matat.
Joan: Aquest és el problema. Se’ns moren els votants, no en tenim de nous i molts es queden a casa.
Pere: Ens hem equivocat. El pepé té raó. Aquest país no vol la independència.
Joan: El Carod també ha pactat amb el pesoe
Pere: El primer cop li ho perdonaran.
Joan: Sí, li ho perdonaran, però continuarà manant el pessessé
Pere: És clar, però qui et penses que és l’hereu del Pujol?
Joan: Entre tu i jo, eh? Saps quin és el mèrit del Maragall? Haver desemmascarat Esquerra. El que el PP no va poder fer, el que nosaltres no sabem fer amb el Carod… saps com ho han fet aquests sociates? Donant-los tot els càrrecs, tots els que els han demanat. I s’han desfet sols. I el país és seu.
Pere: A veure, encara no sabeu què sou ni el què voleu? Metrallar Esquerra? Aliar-vos amb el pepé? Quin dia deixareu de mirar a l'esquerra, a la dreta i al melic?